Els crims d'Oxford i el gust pel cinema

Mai no havia vist cap pel·lícula de l’Álex de la Iglesia perquè fins ara no m’havia cridat l’atenció cap dels títols que havia fet. Ara he anat a veure Els crims d’Oxford, i m’ha semblat una bona pel·lícula, ben manufacturada i sense enganys ni trucs estranys. Hi ha el que hi ha, mitja dotzena de bones actrius i actors i uns diàlegs clars i nets de palla. La veritat és que m’he divertit força.

Però encara m’he divertit més perquè l’he vist amb el meu fill. Li agrada prou el cinema per deixar enrere les pel·lícules idiotitzants dirigides -tot fa pensar que per evitar que maduri el seu sentit de la crítica- als adolescents i altres espècimens. El cas és que, tingui o no tingui l’edat, ja fa un temps que vam decidir que era millor que veiés cinema adult i, la veritat, és que ara surt de les projeccions amb la sensació que l’han tractat com a una persona intel·ligent. I això és d’agrair. Em vaig passar la projecció de Michael Clyton fa unes setmanes i d’Els crims d’Oxford ara, amb un ull a la pantalla i l’altre observant les reaccions del meu fill. I tant o més gratificant que la pel·lícula ha estat veure en el seu rostre el somriure sorneguer de qui està descobrint les claus internes de la narració.

Me’n recordo que quan jo era adolescent com ho és ara el meu fill, si hi havia res que em molestava profundament era que constantment em recordessin que encara no era prou gran per segons quines coses. Potser si que tenia raó l’Alain Finkielkraut a La derrota del pensamiento, un assaig de l’any 1987, quan parlava de què vivim en una societat que s’ha tornat del tot adolescent. Jo -que hi treballo amb adolescents- estic convençut que el millor que podem fer per ells és donar-los a tastar productes intel·ligents en lloc de tractar-los com si fossin imbècils. Amb una bona alimentació, ells i la natura, que és sàvia, faran la resta.