Ningú ha escombrat les fulles

[Fotografia de la Biblioteca Municipal Ramon Bosch de Noya]

Avui fa una setmana que vam presentar Ningú ha escombrat les fulles, el llibre de contes del Jordi Llavina, a la biblioteca de Sant Sadurní. A mi em va agradar molt que el Jordi em demanés de fer-ho, ja que m’ho havia passat molt bé llegint els divuit relats del llibre. Això que segueix és –aproximadament- el que vaig explicar:

Ja hi havia a Diari d’un setembrista la voluntat de travessar la primera capa d’allò que veiem per anar més enllà, per arribar a les veritats que ens configuren. En el poema ‘El símbol’ d’aquest llibre de poemes ja es veu el que dic quan algú observa algú altre menjar-se una poma “fins a deixar-la reduïda / a una mica de fibra / que aguantes per la cua / i que conté una càpsula / amb les llavors guardades.”

Això també hi és a Ningú ha escombrat les fulles, que comença, de forma curiosa, amb un punt i a part quan el narrador engega amb “Fa dos dies va descongelar la nevera...” Aquesta imatge, la de la nevera, i altres que ens anirem trobant, no només tenen una forta càrrega simbòlica, sinó que també serveixen per donar unitat estructural al llibre. A ‘El rascle’, el primer dels contes, es parla de “La consciència –aquesta mena de congelador-“, mentre que al darrer, ‘Mig dia i una nit a Limeuil’, hi trobem que hi diu “en el cementiri de la memòria destaquen amb una llum de foc i celebren el temps de la nostra vida”. I ja som al cap del carrer, perquè al mateix temps que es basteix l’estructura del llibre, també es parla del tema central i fonamental d’aquesta obra: La memòria de la vida viscuda i el pòsit que deixen a “la rebotiga del temps” –com es diu a ‘La veïna’- les sensacions que hem experimentat.

La unitat del llibre fa que per a mi aquest no sigui simplement un llibre de contes, si més no perquè no es tracta d’una colla de narracions disperses i he tingut –en més d’un moment- la sensació que llegia una narració única sobre allò que perviu sota la realitat més immediata. Per a mi la realitat de la qual parlen aquests contes és com una pasta de mil fulls en la qual tots i cada un són al mateix temps el conjunt; i el Jordi amb la seva escriptura mossega, alhora, tots i cada un d’aquest mil fulls, totes i cada una de les capes de la realitat. Suposo que aquesta imatge de la pasta fullada té a veure amb què a mida que avançava en la lectura del llibre, hi anava descobrint diverses capes de lectura que s’anaven superposant les unes a les altres per donar més cos als contes.

En una primera capa s’hi mouen els personatges més convencionals, amb una vida força previsible i que no ens costa de reconèixer perquè molt probablement som nosaltres mateixos, els lectors que hem gosat obrir les pàgines d’aquest llibre.

Hi ha després una segona capa menys previsible i que ens fa veure la realitat des d’angles que sovint se’ns escapen, és la dels personatges-nens. Aquests viuen la vida –i això és ben clar a ‘La boca de la balena’- des d’una dimensió força diferent de la dels adults.

També hi ha una altra espècie de personatges, els animals, que recorren aquests contes. Hi trobem gossos, gats,... però també éssers més inquietants com mosques o vespes –ja m’havien cridat l’atenció les abelles del poema ‘Piscina’ a Diari d’un setembrista- i, sobretot, formigues. Com les que a ‘La carn de ren’ es mengen unes restes de carn com si s’encarreguessin de restituir l’ordre natural que els humans no hem pogut resoldre, i que a ‘Ull de tigre’ –potser el més enigmàtic dels divuit contes- s’enfilen pel cos de la Bet com si el volguessin colonitzar. Sembla que hi hagi, doncs, una voluntat de redescobrir les coses petites del món, de reconèixer o de retrobar aquell món que tan bé coneixíem de petits i del qual ens en havíem oblidat en fer-nos grans; no deu ser casual que sigui una nena qui cull les formigues a ‘Ull de tigre’ i les porta al llit de la Bet.

Una altra capa de lectura té a veure amb les plantes que poblen el nostre entorn i que, com passa a ‘El segell’ amb els esbarzers, “ensalvatgien els jardins” recuperant aquells espais d’on van ser expulsades per uns homes massa pagats de la seva vàlua. Tot plegat, d’alguna manera, entronca amb la citació extreta de Ensayo sobre las mariposas, de Ramón Gómez de la Serna, que encapçala el llibre i que diu: “las mariposas quizás deletrean la vida como no llegaremos a deletrearla nosotros. El hombre no es más que un animal orgulloso[...] Nos miran con compasión al pasar, porque nos creen más efímeros que ellas mismas, porque somos menos felices durante toda la vida que ellas en el poco rato que viven.”

I així, consecutivament, es van trobant tots els elements que configuren la vida d’una munió de personatges ben reals –perquè els d’aquest llibre sí són personatges de debò-, tant que tenen necessitats fisiològiques –i les fan, com aquell nen que s’estrena sense bolquers-, són personatges que suen, que viuen el sexe sense heroïcitats, que mengen... I mengen molt, en tots els contes hi són presents els aliments com si hi hagués una mena d’obsessió per nodrir els personatges, per donar-los menjar. Però més d’una vegada aquestes menges que apareixen als contes ens serveixen, també, per entendre el moment que està vivint el personatge. No és ben bé el mateix quan es fa referència a ‘la pela de llimona i el trosset de canyella –aquell branquilló deliciós-, que escurava abans de dinar, mentre la seva mare cremava el sucre d’una gran plata de crema’ que quan, en canvi, el dinar del diumenge és caracteritzat per una barra de pa de gasolinera. I encara les capes de lectura que ens ofereix aquest llibre continuen més i més, endinsant el lector en les olors, els sons i les textures que perceben els personatges i que l’autor vol que coneguem perfectament. Jo penso que aquest interès pels detalls –que sovint se li ha criticat al Jordi Llavina- no és debades. És aquest detallisme en les formes, els colors, els gustos o les textures, el que acosta la prosa del Jordi a la veritat i ens permet reconèixer el món en què ens movem.

I, pel meu gust, el que encara és més important és que la seva capacitat de descriure els detalls del nostre entorn fa que, llegint aquests contes, tinguem a vegades la sensació d’observar un temps detingut, un moment en què el temps s’ha aturat. Potser el que més m’agrada d’aquests contes és tot allò que els acosta a l’àmbit de la poesia, sobretot quan veus com el narrador ha estat capaç de copsar fragments de temps, o el que al capdavall és el mateix, fragments de vida.

Això darrer és molt més important que no pas l’argument de les històries que s’expliquen, per això mentre llegia el llibre del Jordi em venia a la memòria La corriente del golfo de la Soledad Puértolas, on sota una superfície d’aigües encalmades, hi flueixen corrents d’una força tremenda. Doncs bé, els personatges d’aquests contes són així, amb vides més o menys anodines en aparença, però sota la pell dels quals tot és en ebullició. I això no ens ho indica l’autor, sinó que és a través de l’observació d’allò que envolta els personatges que els coneixem i sabem els seus neguits i les seves angoixes. És d’agrair que l’autor no ens vulgui explicar com se senten els diferents personatges i que siguin les coses del seu entorn les que ens en donin la pista, com quan a ‘Natura morta’ llegim: ‘És diumenge: la barra de pa és de gasolinera. Confirma aquesta impressió el contingut d’una bossa de plàstic de més capacitat que la de la barra: a dins hi ha un tub de crema d’afaitar per a pells sensibles, un paquet de cinc maquinetes d’un sol ús, una ampolla d’aigua d’un litre i mig, una llauna d’olives farcides, un parell de begudes isotòniques, el diari La Vanguardia i uns vals de descompte per al túnel de rentatge, cada un dels quals amb l’estampat porpra d’un tampó. El pes del diari ha decantat la bossa, que s’obre sense gens d’elegància i deixa al descobert els altres components de la bossa.’

El cas és que, més que no pas el flux d’una novel·la on hi passen moltes coses, hi ha en aquests contes vocació de temps quiet, perquè és a través d’aquests moments de quietud i de contemplació del que hem viscut, que sabem com és la vida, que en prenem consciència, que ens podem aturar a agafar aire abans de capbussar-nos una altra vegada en aquest fluir que s’aturarà, només, amb la mort. I aquesta, la mort, també hi és subjacent en el llibre del Jordi; penso ara en ‘El viatge de noces’, en què una vella que és duta a l’hospital en ambulància es troba immersa en una situació ben absurda o, si més no, ridícula, o també penso en ‘Els orfes del món’ quan un pare ha d’explicar als seus fills la mort del Bambú, un gatet orfe que havien recollit del carrer.

Ningú ha escombrat les fulles parla de la vida oculta, i ens ho diu amb tota claredat un dels nens que corren pel llibre. Concretament n’hi ha un a ‘La boca de la balena’ que diu que no vol créixer ‘perquè sap que la dels adults és la zona fosca del viure’. Hi ha, en aquests contes, una investigació rigorosa d’aquesta zona fosca que ha portat el Jordi Llavina a fer una obra que ens parla de les coses que ens inquieten, de personatges que com la dona de ‘El segell’ es perden –potser voluntàriament-, de la confluència en un mateix instant de la vida i de la mort, com passa a ‘La marca’, un dels contes que sintetitza les realitats que aquest llibre conté.

Però no us penséssiu pas que aquest sigui un llibre trist, aquest és un llibre ple de veritats i, fins i tot, esperançat al final, quan la destil·lació de les sensacions arriba, també, al món mineral –potser el més perdurable de tots-. A ‘Mig dia i una nit a Limeuil’ hi trobem un personatge que amb delicadesa diposita quatre pedres que ha collit de bon matí a tocar de la pell –l’àmbit on realment passen aquestes històries- de l’estimada, que encara dorm. A partir d’aquell moment, tot torna una altra vegada a començar.

Aquest llibre del Jordi Llavina, Ningú ha escombrat les fulles, m’ha agradat i molt, i no només perquè hi hagi reconegut sovint vivències, ni tampoc només perquè m’hagi proporcionat moments d’autèntic plaer com a lector. També perquè és un llibre que s’estalvia allò tan lleig de donar instruccions al lector i dur-lo de la maneta i, en canvi, amb una gran intel·ligència sap parlar-nos sense afectació de les veritats. A hores d’ara ja l’he recomanat a una bona colla d’amics lectors, però hi torno i, de debò, us el recomano!