Desmorir

Fa uns dies vaig tenir, entre viatge i viatge, l'oportunitat de llegir -a la vinateria Vins i Divins d’El Masnou- els meus poemes a un públic nou, cosa que em va fer feliç ja que oferir els meus versos a oïdors que mai abans no m’havien escoltat podia resultar compromès, però passats els primers minuts de tempteig vaig poder comprovar que el públic i jo ens enteníem i que les meves paraules feien l’efecte desitjat.

L’endemà vam marxar a fer unes petites vacances que ens devíem de feia temps. No calia anar molt lluny, però si fer un salt per escapar de la quotidianitat. La destinació, un lloc conegut que no requerís cap esforç d’adaptació i prou despoblat per oblidar el brogit que sense que calgui fem els humans quan falsament omplim els nostres buits amb soroll. Buscàvem quietud i silenci i els hem trobat.

Mentre era en aquest tros de món que em serveix sovint de refugi, tant els de casa com alguns amics que sabien com trobar-me m’han fet sentir estimat amb les seves paraules de record i alguns regals inesperats. Divendres –que per a mi era molt més que sant- em vaig trobar, només llevar-me, amb els tres volums en versió bilingüe de la Divina Comèdia de Dante Alighieri que en Miquel Barceló va il·lustrar per Galàxia Gutemberg. Pocs minuts després em van començar a arribar, també com un regal, les trucades, els missatges i els correus d’algunes de les persones que més m’estimo. I encara a la tarda vaig descobrir que el David Madueño, sense saber-ho, m’havia fet el regal de comentar Els contorns del xiprer al seu blog. Va ser un dia ple d’agradables sorpreses.

Després d’això encara em quedaven dos dies més de pau per passar llargues estones als amagatalls de Vilaüt, del Cortalet o del Matar observant la vida i el pas del temps amb una indolència plàcida i despreocupada.

Avui, mentre escric aquestes paraules, m’arriben encara en forma de correu electrònic els ecos d’algunes de les coses que m’han fet sentir bé aquests darrers dies. Fa només uns minuts n’he rebut un que rememorava alguna cosa que jo vaig escriure fa molts anys i que diu, més o menys, que l'amistat és com una pluja tèbia que ens fa sentir a gust, que no compromet a res i que compromet a tot... que ens fa sentir a gust quan ens trobem, quan ens sentim, quan ens pensem...

I aquest matí n’he rebut un altre que contenia una cita de Miquel Barceló de 1995, extreta del llibre L’univers artístic de Miquel Barceló de Catalina Cantarellas, que diu que La pintura no és un ofici ni una feina, és gairebé una malatia. No és un modus vivendi ni una manera de viure; al contrari, és una forma de desmorir, com la poesia. Doncs em sembla que això és el que a mi m’ha passat aquests dies, que gràcies a la M. i al meu fill, gràcies a algunes amigues i amics, i gràcies a què encara hi ha alguns territoris dels quals me’n sento part, m’he desmort una mica més que no ho estava.