'Londres nevat' a Martorell

Fa uns quants dies, en Jaume de la llibreria MésQueLletres de Martorell em va convidar a presentar Londres nevat, el darrer llibre de relats de Jordi Llavina. De seguida li vaig dir que sí, perquè la primera vegada que el vaig llegir ja vaig pensar que en aquest llibre de relats l'autor no es limita simplement a fabular, sinó que ens dóna molt més que no pas allò que col·loquialment en diem "fer literatura". És per això que jo deia que el meu apunt sobre Londres nevat  del passat novembre, s'hauria pogut titular 'Més que literatura'.

Aquí podeu llegir el que llavors vaig dir de Londres nevat. Ara, però, que el temps m'ha fet pair millor el llibre, m'adono que encara hi puc afegir coses. Han passat uns mesos i les històries encara són ben vives al record. Això no és fàcil que passi, però en els dos darrers llibres d'en Llavina hi ha dos elements que donen una tremenda força a la narració, d'una banda la densitat vital que s'hi respira i, penso que com a conseqüència d'això, la proximitat de la seva prosa amb la poesia. 

Aquest és un llibre que a banda d'una desafortunada valoració feta amb més mala baba que no pas amb criteris literaris (sembla que el món editorial ja les té aquestes coses), ha tingut i té encara molt bones crítiques, tant en els diaris de tota la vida com en un àmbit tan independent com el dels blocs. Mireu, doncs, que en diuen bons lectors com el David del llunÀtic o el Joan d'Ucronies.

Si no ho heu fet encara, us convido a llegir Londres nevat, i us convido també, el dijous 4 de març a les 8 del vespre a la Capella de Sant Joan de Martorell (carrer de Pere Puig, 61), a escoltar-nos al Jordi Llavina i a mi. Parlarem del seu darrer llibre i de tot allò que ens vulgueu preguntar.

El carro del sol [25senseEspriu]

Quan he sapigut que la Roser d'Antaviana havia proposat un homenatge en record de Salvador Espriu, de seguida  me'n he anat a la prestatgeria fent memòria de què era el primer que jo n'havia llegit. Ràpidament m'han vingut a la memòria tota una munió d'imatges i records dels anys a l'Institut, quan encara no s'hi estudiava Literatura Catalana. Amb prou feines fèiem algunes classes optatives de llengua catalana amb el mossèn, de les quals me'n quedà el Signe de l'Albert Jané que encara guardo com un petit tresor. 

Darrera d'aquest record, me n'arriba un altre que tenia força oblidat tot i la intensitat amb què llavors ho vaig viure: el recital de poemes de La pell de brau que vàrem fer a 3r de BUP, el Miquel Bohigas tocant la guitarra i jo llegint els poemes. Encara he trobat les anotacions fetes amb la meva lletra d'aleshores indicant la velocitat de la recitació o la gravetat de la veu, si és que la veu als setze podia ser gaire greu.

Miro i remiro l'Antologia d'Espriu i m'ensopego, també, amb fulls d'anotacions extretes de la Iniciació a la poesia de Salvador Espriu de Josep M. Castellet que jo vaig llegir -ves a saber perquè- en una edició en castellà de Taurus.

Mentre faig memòria i escric tinc a la vista el meu primer llibre d'Espriu, l'Antologia poètica que es va publicar el 1978 a la MOLC, que juntament amb Aloma de la Mercè Rodoreda, el Signe de Jané i, quan encara no sabia llegir, un Patufet que els meus pares em van dur de Montserrat, van ser les meves portes d'entrada al món de la literatura catalana.

Recupero versos i llegeixo una altra vegada la poesia d'Espriu, em retrobo amb antigues lectures, però cap agafa tanta força com el primer poema de Cementiri de Sinera. Tot i que aquests siguin molt probablement els primers versos d'Espriu que als setze anys vaig llegir, no sabria dir amb seguretat quina és la raó que el seu record sigui tan fort. El que sí sé, és que aquest carro del sol que s'arrepenja a les carenes plantades de vinyes el veia passar cada un dels dies de la meva infància, així com els xiprers que costudiaven immòbils la porta del cementiri a Sant Llorenç. Potser és això, no ho sé, però aquests versos tan senzills encara m'emocionen:

Pels rials baixa el carro

del sol, des de carenes

de fonollars i vinyes

que jo sempre recordo.

Passejaré per l'ordre

de verds xiprers immòbils

damunt la mar en calma.

[Salvador Espriu: Antologia poètica, Ed. 62/La Caixa, Col. MOLC, 2. Barcelona, 1978]

Torna 'Poems&Blogs: Poetes a la xarxa'

Aviat farà un any que per celebrar el Dia Mundial de la Poesia,  el Santi Borrell i la Violant ens van reunir a Vilafranca del Penedès a tota una colla de gent que compartíem el fet de fer servir els nostres blocs per fer difusió de la nostra poesia. Incansables com són, després d'aquella trobada el Santi i la Violant no en van tenir prou i se'ls va acudir la possibilitat de fer una antologia que recollís breument, a més de l'experiència a Internet dels participants, una petita mostra dels seus poemes.

Doncs bé, aquesta setmana ens ha arribat una còpia del llibre ja embastat per corregir la part que a cadascú ens pertoca, i d'aquí a pocs dies, quan els 33 participants haguem fet els deures, s'enviarà a la impremta. Si tot va com ha d'anar, el dissabte 15 de maig ens tornarem a trobar a Vilafranca del Penedès, a les 7 de la tarda a l'Escorxador, per presentar la criatura. Us en tornarem a fer memòria, però ja hi podeu comptar.

No té ni nom la vida

Llegit a L'ombra dels dies roja:

SENSE L'ARC, LLEGEIXES, NO TÉ NI NOM LA VIDA

Fredor de sal respira el mar i humida
comença  a entrar la fosca. A la pantalla
del teu televisor una bola de foc
sega rabent el cel, hi deixa un rastre
com de coet de festa, indiferent i sec,
i encén de cop la lluna
que a penes si dallava
l'èter immòvil i fumós i trist
que era dels immortals en l'alt atzur dels versos
d'aquell antic poeta que enfollí.
I tu, ara, a recer dels teus versos, sense
l'arc, llegeixes, no té ni nom la vida,
sense l'arc no hi ha mort, llegeixes.
Tu i tots els qui veieu a la pantalla
una ciutat en flames, l'arquer no us apunta.
No és a la vostra terra l'arbre on fruiten
la sang cruel i els membres arrencats
i els ulls que cremen. Els déus del poeta
antic ja preferien l'ús de l'arc
de la mort, reflectit ara a la blanca,
asèptica paret il·luminada
per les fletxes de foc, i no hi fa res
que vosaltres, amb l'arc de la vida a la mà,
rius de gent pels carrers de les vostres ciutats,
a les pantalles dels televisors
trets de pau inequívocs hàgiu engegat
mirant d'estalviar aquest desastre.
No hi fa res. El futur tremeix als braços
dels arquers de la mort. Hi pensen
ells mateixos el temps
d'una ombra de cinema, i disparen
amb mètode imitant els déus
i sense a penes danys col·laterals,
contra els malvats i rèprobes, al·leguen;
per salvar els bons, desagraïts i tot,
entre els quals sou comptats sense merèixer-ho.
Fredor de sal respira el mar i ha entrat
la humida fosca por a casa teva.

Carles Miralles dixit.

L'olor del pare

Avui, que és el sant del meu pare i també el meu, m'he trobat amb un parell de blocs que llegeixo sovint on es parla de diferent manera de la relació entre pares i fills. Primer ha estat el Totxanes..., l'autor del qual ha reflectit en una sèrie d'apunts la tendresa de la seva relació amb el pare malalt. Després ha estat un apunt en forma de poema a l'Ucronies, on uns versos del Joan Calsapeu m'han colpit de manera ben especial: "I no sé com dir-te que no pot ésser / altrament, perquè una ombra la fas tu / i l'altra (la més tènue) és feta d'un amor // que regalima, que fa olor de pare i s'ajaça / als teus peus perquè juguis a empaitar-la / i vol que te la quedis per sempre."

Quan era petit i vivia a Sant Llorenç, el meu pare i jo érem els únics que ens anomenàvem Ricard. Llavors a mi se'm feia estrany tenir un nom que ningú altre tenia, però aquest ser ell i jo els únics que compartíem nom va servir per enfortir unes complicitats que de sempre  ens han recorregut sense necessitat de ser dites en veu alta. Ell és un home auster i senzill, fet de silencis amb qui has de saber interpretar els gestos; i potser per això m'han cridat l'atenció alguns apunts del Joan Josep Isern explicant com interpretava indicis i senyals en suposats monòlegs que en realitat no ho eren pas.

Als homes de la meva edat i més grans, ningú no ens ha ensenyat a fer-nos petons ni a dir-nos obertament que ens estimem, ben al contrari sempre se'ns deia que les mostres d'afecte eren poc masculines. I per això hem hagut de desenvolupar altres maneres molt més subtils i tàcites que les de les dones de demostrar l'estimació que sentim per un altre home,  ja sigui una pressió suau i breu al braç o a l'espatlla o un discret somriure només insinuat. Dues dones poden estar-se abraçades, però que els homes adults es toquin encara ara no és ben entès ni tan sols entre els membres de la pròpia família. Això em va fer descobrir altres  maneres de tocar-lo, el meu pare; i ja que no podia ser amb el tacte que sentís la seva pell, vaig aprendre a fer-ho amb l'olfacte. Quan m'hi acosto i sento la seva olor, m'omple aquesta indescriptible olor de pare de la qual parla en Calsapeu al seu poema. Les olors barrejades de l'aftershave a les galtes i de la terra a les mans, de la pell rostida pel sol i del silenci em diuen d'on és que vinc, d'on és que venim. I llavors, encara que només sigui durant uns segons, estic tranquil i segur com quan de nen m'agafava sense vergonya a la seva mà ferma i totes les pors s'esvaïen.