'L'ombra dels dies roja', Premi de la Crítica

En un altre moment ja vaig posar al bloc un poema de L'ombra dels dies roja de Carles Miralles. Avui ho torno a fer per celebrar que aquest llibre ha rebut el Premi de la Crítica 2010.  A més, penso que ha estat premiat en un bon moment, tot just quan falten pocs dies per Sant Jordi i les editorials, que ens ofereixen munts de propostes, obliden sovint  la poesia. 

Moltes vegades els premis són motiu de crítiques, però també tenen virtuts com la que, en aquest cas, assenyala el mateix Carles Miralles quan diu que "Un premi és una manera d'assenyalar: fixeu-vos en aquest llibre que potser us pot fer companyia i us pot ajudar a anar per la vida." I així és, perquè L'ombra dels dies roja no defuig una de les realitats més greus del nostre present i planteja una fondíssima reflexió sobre la indiferència amb què vivim les guerres del nostre entorn. En una nota al final del llibre, l'autor ho explica així: "He escrit aquests poemes entre 2002 i 2007. Mentre sobre l'amable terra acollent i soferta i sobre les atrafegades laborioses ciutats dels homes plovia guerra, odi, injustícia, i fruitaven arreu l'especulació, el consum ultrat, el crim, la indignitat, la misèria. He provat de recollir l'ombra fugissera dels dies, roja de sang, amb paraules treballades per a ser belles i per a il·luminar el món i la condició dels humans; contra el soroll, la indiferència i el silenci."

El poema que obre el llibre es titula SOLQUEM A PENES L'AIGUA MANSA i diu així:

Un vent s'alçava prim de primavera
i un vol de papallones d'ales fosques

encesa mort buscaven just als límits

dels teus ulls encegats, arran d'aquella

llum massa ardent d'arena i pampallugues

com les que troben els buscadors d'or,

que en troben poc però és molta la terra

que furguen: or com sol. Garriga enllà,

ens queden a les mans encesos mots

del vell captaire cec que s'allunyava.

Ets pedra rebutjada, tu, i hauries

volgut acabar al cim del carener?

Guerres i guerres i la fam i l'ombra

dels dies roja a la paret de l'odi.

Quina argelaga el vent i quin dolor

els teus ulls que s'obrien, els perfils

altra volta i els límits de les coses

allí on moren les papallones fosques 

i és foc el cos que és dèbil i voldria

no ser cremat per l'or, que tot ho abrusa.

En comptes de la mort, l'estesa vida

com els cabells d'un camp que el vent i el cel

llauren i arrissen. Sol en comptes d'or

sota el cel inclement de primavera

i els dits de l'or que perforen la terra

rocallosa i abrupta. I què haurem

de buscar, cecs de llum, nosaltres que ara

hem triat el refús i l'aigua mansa

com un respir molt prim solcar a penes

amb les mans plenes d'aquests mots encesos

amb el rem de les hores que s'escolen

amb la música ardent d'aquets dies

abruptes de sol i de vent, dolcíssims?

Digues, tu que ara hi veus, què hem de buscar.

Ser pedra

Com qui tanca una casa i l'omple de silencis, defuges les paraules. Com les pedres aprens a callar. No amb timidesa, no amb sotmetiment, sinó amb la voluntat ferma de no dir i escoltar només, més enllà del soroll dels homes, la bellesa del silenci.

Fa només uns dies, la M. et parlava de quantes sensacions s'enduu al palmell de la mà quan toca les pedres  amb què algú va construir el món ja fa segles, del que sent en tocar els carreus als murs gòtics d'algunes esglésies, de com pot percebre el gest càlid  d'aquelles mans que abans ja havien acariciat la pedra dels murs.

I tu, ara, voldries ser pedra, acaronada pel sol o sota la pluja, amb l'empremta del temps dibuixada pels líquens, discretament present en la mirada dels pelegrins sense devoció. Pedra de silencis.

La pluja i Francis Ponge

No només no em destorba la pluja, sinó que m'agrada i em relaxa quan cau pausada i tranquil·la com aquesta tarda. Des de l'olor barrejada de pols i aigua de la gotellada inaugural fins a l'aire vidrat de després d'haver plogut, tot és una festa. Les aromes de resina que traspuen el pi i els xiprers del pati obren l'aire, les gotes d'aigua repiquen compassadament  a la teulada, trec el disc que sonava a l'habitació on treballo i obro la porta per deixar que hi entri la pluja, per deixar que plogui, també,  en mi.

Avui, a més, aquesta pluja que cau beneint la primavera incipient, m'ha sorprès llegint un llibre que ahir em va fer arribar l'Anna V. convençuda que m'havia d'agradar. I no s'ha equivocat pas, perquè El partit pres de les coses de Francis Ponge és el llibre exquisit d'algú que ha sapigut descobrir tota la grandesa de l'Univers en les coses més petites del món. Ponge escriu ensenyant-nos a mirar la poesia que contenen les coses més elementals del nostre entorn, com la pluja, com el pa, com la molsa,...  

Plou una pluja calma aquesta tarda i torno a llegir el text que obre El partit pres de les coses. És titula PLUJA, és clar, i diu:

"La pluja, al pati on la miro com cau, baixa amb moviments força diversos. Al centre hi ha una cortina (o xarxa) molt fina i discontínua, un davallar implacable però relativament lent de gotes probablement força lleugeres, una sempiternal precipitació sense vigor, una fracció intensa del meteor pur. Arran de les parets de l'esquerra i de la dreta cauen amb més brogit unes gotes més pesants, més individuades. Aquí semblen de la mida d'un gra de blat, allà d'un pèsol, més enllà gairebé d'un bolitx. Damunt els barrons, per l'ampit de la finestra, la pluja corre horitzontalment, mentre que a la cara inferior dels mateixos obstacles penja en forma de rombs convexos. Seguint tota la superfície d'una petita teulada de zenc que la mirada domina, regalima formant una capa molt fina, virada a causa de corrents molt variats per les imperceptibles ondulacions i bonys de la coberta. De la canal mitjera, per la qual s'escorre amb la contenció d'un rierol enconcat sense gaire pendent, cau de cop i volta un rajolí perfectament vertical trenat un xic grollerament fins a terra, on es trenca i rebot en forma de barnilles brillants.

Cadascuna de les seves formes té un demble particular, al qual correspon un soroll particular. Tot plegat viu intensament com un mecanisme complicat, precís però atzarós, com un rellotge que tingués  per corda el pes d'una determinada massa de vapor en precipitació.

La soneria a terra dels rajolins verticals, el gloc-gloc de les canals, els minúsculs cops de gong es multipliquen i ressonen ensems en un concert no gens monòton, i no sense delicades.

Quan la corda s'ha donat del tot, hi ha engranatges que continuen rodant una estona, cada cop més alentits, i després tota la maquinària s'atura. Aleshores, si el sol reapareix, tot s'amaga de seguida, el brillant aparell s'evapora: ha plogut."

[Francis Ponge: El partit pres de les coses. Trad. de J. Sala-Sanahuja. Ed. Días contados, Barcelona, 2009]