Castells de cartes

Canvi de domicili

2010-05-03T19:17:00.005+02:00

No es pot dir que aquest sigui un bloc inquiet, perquè no ho ha estat. En canvi, si que us diré que qui l'escriu té mal seient. Qui l'ha seguit des del començament, sap que per la Mare de Déu d'agost del 2004 vaig obrir un primer bloc a Can Vilaweb que duia per nom Els contorns del xiprer i que hi vaig escriure fins el novembre de 2005 que es va dissoldre.

Passat uns mesos en silenci, quan entrava el març del 2006, després d'haver aplegat forces vaig començar a reconstruir amb paraules tot el que els vents hivernals havien fet malbé. La vida era fràgil com un castell de cartes, però havia après que els castells de cartes es poden refer tantes vegades com calgui i que era de la fragilitat que havia de néixer l'empenta. I fins aquí.

Sempre he sabut, durant aquests quatre anys i poc que he escrit a Castells de cartes, que tornaria al lloc on vaig començar. Les raons no les puc dir perquè no en són de raons i, per estrany que sembli, tenen més a veure amb la pell o l'estómac que no pas amb el cervell.

Potser és perquè sento, d'ençà que tinc memòria, una fonda sensació de desarrelament, que m'agafo a imatges i a sensacions que són més enllà del que és raonable. I una cosa així em passa cada vegada que alço els ulls de la taula on treballo i la mirada se m'instal·la en els xiprers del pati i em trasllado, de sobte, al xiprer immens del davant de la rectoria, als del petit cementiri de Sant Llorenç, als que assenyalaven les masies i els camins... O a aquest altre de la imatge que il·lustra aquest post, i que s'ha convertit en el meu far particular des de què el Jordi el va dibuixar per mi.

Deixo, doncs, en repòs aquest Castells de cartes (mai se sap que passarà un altre dia) i torno a Can Vilaweb amb la intenció d'escriure a partir d'ara a Cupressus sempervirens, hereu de l'antic Els contorns del xiprer. M'agradaria que els qui m'heu seguit fins aquí, també ho féssiu allà, per això us deixo la meva nova adreça

http://blocs.mesvilaweb.cat/ricardgarcia

I també un vers:

FARS

I com si fossin el final d'un món o el començament d'un altre, els fars, xiprers d'obra i llum...

Agenda

2010-05-02T13:27:00.001+02:00

Ja fa una colla de dies que el bloc és en repòs perquè hi havia feines que em requerien fora dels móns virtuals. Però ara que tot torna a una certa normalitat, aprofito per anunciar-vos alguns dels actes en què aviat participaré.

El dissabte 15 de maig es farà la presentació del llibre Poems&Blogs: Poetes a la xarxa. Es tracta d'una antologia de poesia de 33 autors amb la particularitat que aquests també escrivim en blocs de caràcter literari. El llibre ha nascut gràcies a la iniciativa de la Violant de Bru i el Santi Borrell després de la trobada que es va fer a Vilafranca del Penedès la passada primavera. A la presentació, que és oberta a tothom que hi vulgui assistir, hi assistirem la majoria dels poetes antologats i començarà a les 7 de la tarda a la sala d'actes de l'Escorxador de Vilafranca del Penedès.

L'endemà, diumenge 16 de maig, participaré en un recital conjunt amb la Vinyet Panyella i el Xavier Garcia al Cementiri de Poblenou a partir de les 6 de la tarda. La Vinyet recitarà poemes de Salvador Espriu, jo en recitaré de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i en Xavier en recitarà de Màrius Torres, i al final també recitarem poemes nostres. També cal dir que ens acompanyarà l'Adrià Grandia amb la viola de roda. El recital, que es titula Tria d'asos: Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres, s'emmarca en els actes de Barcelona Poesia 2010.

I una mica més enllà, el 9 de juliol a la nit i gràcies a la iniciativa i empenta de l'amic Joan Calsapeu, l'Àngels Gregori i jo llegirem els nostres poemes al Recital de Poesia i Blues de Llavaneres. D'aquest acte, però, ja n'informaré més endavant.

Ja sabeu que, com sempre, sou convidats i sereu benvinguts a tot arreu. Que hi ha molta vida més enllà de les pantalles...

'L'ombra dels dies roja', Premi de la Crítica

2010-04-18T13:43:00.001+02:00

En un altre moment ja vaig posar al bloc un poema de L'ombra dels dies roja de Carles Miralles. Avui ho torno a fer per celebrar que aquest llibre ha rebut el Premi de la Crítica 2010. A més, penso que ha estat premiat en un bon moment, tot just quan falten pocs dies per Sant Jordi i les editorials, que ens ofereixen munts de propostes, obliden sovint la poesia.

Moltes vegades els premis són motiu de crítiques, però també tenen virtuts com la que, en aquest cas, assenyala el mateix Carles Miralles quan diu que "Un premi és una manera d'assenyalar: fixeu-vos en aquest llibre que potser us pot fer companyia i us pot ajudar a anar per la vida." I així és, perquè L'ombra dels dies roja no defuig una de les realitats més greus del nostre present i planteja una fondíssima reflexió sobre la indiferència amb què vivim les guerres del nostre entorn. En una nota al final del llibre, l'autor ho explica així: "He escrit aquests poemes entre 2002 i 2007. Mentre sobre l'amable terra acollent i soferta i sobre les atrafegades laborioses ciutats dels homes plovia guerra, odi, injustícia, i fruitaven arreu l'especulació, el consum ultrat, el crim, la indignitat, la misèria. He provat de recollir l'ombra fugissera dels dies, roja de sang, amb paraules treballades per a ser belles i per a il·luminar el món i la condició dels humans; contra el soroll, la indiferència i el silenci."

El poema que obre el llibre es titula SOLQUEM A PENES L'AIGUA MANSA i diu així:

Un vent s'alçava prim de primavera
i un vol de papallones d'ales fosques

encesa mort buscaven just als límits

dels teus ulls encegats, arran d'aquella

llum massa ardent d'arena i pampallugues

com les que troben els buscadors d'or,

que en troben poc però és molta la terra

que furguen: or com sol. Garriga enllà,

ens queden a les mans encesos mots

del vell captaire cec que s'allunyava.

Ets pedra rebutjada, tu, i hauries

volgut acabar al cim del carener?

Guerres i guerres i la fam i l'ombra

dels dies roja a la paret de l'odi.

Quina argelaga el vent i quin dolor

els teus ulls que s'obrien, els perfils

altra volta i els límits de les coses

allí on moren les papallones fosques

i és foc el cos que és dèbil i voldria

no ser cremat per l'or, que tot ho abrusa.

En comptes de la mort, l'estesa vida

com els cabells d'un camp que el vent i el cel

llauren i arrissen. Sol en comptes d'or

sota el cel inclement de primavera

i els dits de l'or que perforen la terra

rocallosa i abrupta. I què haurem

de buscar, cecs de llum, nosaltres que ara

hem triat el refús i l'aigua mansa

com un respir molt prim solcar a penes

amb les mans plenes d'aquests mots encesos

amb el rem de les hores que s'escolen

amb la música ardent d'aquets dies

abruptes de sol i de vent, dolcíssims?

Digues, tu que ara hi veus, què hem de buscar.

Ser pedra

2010-04-13T20:15:00.000+02:00

Com qui tanca una casa i l'omple de silencis, defuges les paraules. Com les pedres aprens a callar. No amb timidesa, no amb sotmetiment, sinó amb la voluntat ferma de no dir i escoltar només, més enllà del soroll dels homes, la bellesa del silenci.

Fa només uns dies, la M. et parlava de quantes sensacions s'enduu al palmell de la mà quan toca les pedres amb què algú va construir el món ja fa segles, del que sent en tocar els carreus als murs gòtics d'algunes esglésies, de com pot percebre el gest càlid d'aquelles mans que abans ja havien acariciat la pedra dels murs.

I tu, ara, voldries ser pedra, acaronada pel sol o sota la pluja, amb l'empremta del temps dibuixada pels líquens, discretament present en la mirada dels pelegrins sense devoció. Pedra de silencis.

La pluja i Francis Ponge

2010-04-07T19:37:00.002+02:00

No només no em destorba la pluja, sinó que m'agrada i em relaxa quan cau pausada i tranquil·la com aquesta tarda. Des de l'olor barrejada de pols i aigua de la gotellada inaugural fins a l'aire vidrat de després d'haver plogut, tot és una festa. Les aromes de resina que traspuen el pi i els xiprers del pati obren l'aire, les gotes d'aigua repiquen compassadament a la teulada, trec el disc que sonava a l'habitació on treballo i obro la porta per deixar que hi entri la pluja, per deixar que plogui, també, en mi.

Avui, a més, aquesta pluja que cau beneint la primavera incipient, m'ha sorprès llegint un llibre que ahir em va fer arribar l'Anna V. convençuda que m'havia d'agradar. I no s'ha equivocat pas, perquè El partit pres de les coses de Francis Ponge és el llibre exquisit d'algú que ha sapigut descobrir tota la grandesa de l'Univers en les coses més petites del món. Ponge escriu ensenyant-nos a mirar la poesia que contenen les coses més elementals del nostre entorn, com la pluja, com el pa, com la molsa,...

Plou una pluja calma aquesta tarda i torno a llegir el text que obre El partit pres de les coses. És titula PLUJA, és clar, i diu:

"La pluja, al pati on la miro com cau, baixa amb moviments força diversos. Al centre hi ha una cortina (o xarxa) molt fina i discontínua, un davallar implacable però relativament lent de gotes probablement força lleugeres, una sempiternal precipitació sense vigor, una fracció intensa del meteor pur. Arran de les parets de l'esquerra i de la dreta cauen amb més brogit unes gotes més pesants, més individuades. Aquí semblen de la mida d'un gra de blat, allà d'un pèsol, més enllà gairebé d'un bolitx. Damunt els barrons, per l'ampit de la finestra, la pluja corre horitzontalment, mentre que a la cara inferior dels mateixos obstacles penja en forma de rombs convexos. Seguint tota la superfície d'una petita teulada de zenc que la mirada domina, regalima formant una capa molt fina, virada a causa de corrents molt variats per les imperceptibles ondulacions i bonys de la coberta. De la canal mitjera, per la qual s'escorre amb la contenció d'un rierol enconcat sense gaire pendent, cau de cop i volta un rajolí perfectament vertical trenat un xic grollerament fins a terra, on es trenca i rebot en forma de barnilles brillants.

Cadascuna de les seves formes té un demble particular, al qual correspon un soroll particular. Tot plegat viu intensament com un mecanisme complicat, precís però atzarós, com un rellotge que tingués per corda el pes d'una determinada massa de vapor en precipitació.

La soneria a terra dels rajolins verticals, el gloc-gloc de les canals, els minúsculs cops de gong es multipliquen i ressonen ensems en un concert no gens monòton, i no sense delicades.

Quan la corda s'ha donat del tot, hi ha engranatges que continuen rodant una estona, cada cop més alentits, i després tota la maquinària s'atura. Aleshores, si el sol reapareix, tot s'amaga de seguida, el brillant aparell s'evapora: ha plogut."

[Francis Ponge: El partit pres de les coses. Trad. de J. Sala-Sanahuja. Ed. Días contados, Barcelona, 2009]

Han tornat

2010-03-31T12:55:00.002+02:00

Han tornat. Ja t'ho havien dit, però tu encara no n'havies vist cap fins que aquest matí, quan sorties de casa, una oreneta t'ha dit el bon dia traçant un gir perfecte entre tu i el món. És estranya la fascinació que aquests ocells et produeixen encara ara, que com quan eres petit pots passar llargues estones dels capvespres d'estiu badant amb les seves acrobàcies. I pel que sembla, no és només a tu que et fascinen, ja que des de que vas començar a escriure a les pantalles, és un apunt dedicat a les orenetes el que ha estat més visitat, de molt, de tots els que has fet.

Com l'any passat, les orenetes han tornat ara que l'hivern ja ha quedat enrere i els dies són més plens de llum. L'aire és net després del fred i les pluges, la vinya plora i els brots, tendríssims, empenyen la vida amb força un any més. I tot i que encara coixeges una mica i et costa seguir les passes de la primavera, tot convida a recórrer els camps, a sentir la rotació de les hores i el sol a la pell.

Altaveus

2010-03-28T19:37:00.003+02:00

He estat uns dies de viatge i a la tornada m'he trobat que el diari Al dia i RTVVilafranca s'havien fet ressò de la meva feina. Concretament, al diari que es distribuí el passat 20 de març es va incloure un extracte de l'entrevista que l'Arantxa Solís m'havia fet dies enrere, mentre que el dijous 25 de març es va emetre el vídeo que il·lustra aquest post. Aquí i aquí s'hi pot llegir el contingut de l'entrevista a Al dia i de la notícia a RTVVilafranca.

Sempre resulta agradable que hi hagi qui doni valor a allò que un fa, sobretot si pertany a un àmbit tan minoritari com ho és el de la poesia, per això des d'aquí dono les gràcies a aquest dos mitjans de comunicació que han fet d'altaveu de la meva activitat poètica.

Dia mundial de la poesia 2010

2010-03-21T00:01:00.001+01:00

Cada 21 de març, des de que aquest dia va ser proclamat Dia Mundial de la Poesia, arreu del territori es fan actes per commemorar-ho. A més, la ILC el Centre UNESCO de Catalunya editen un opuscle amb un poema dedicat a la poesia. El poema triat enguany és obra del poeta Jordi Pàmies, es titula La poesia i ha estat traduït a vint llengües. Aquí el teniu:

Com el galop, mig oblidat,
d'uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l'encant d'un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca
les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d'elegia, mormols...

Ferit d'enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d'un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l'home, seduït
per l'encant de la tècnica.
Però no moren, les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és saviesa compartida,
contra l'oblit. I pura gràcia
d'un art madur: rigor i joc.

Jordi Pàmies dixit.

Llavina+Garcia: Versos a dues veus

2010-03-16T19:54:00.001+01:00

Demà passat, dijous 18 de març a les 8 del vespre, el Jordi Llavina i jo serem al Casal de Vilafranca del Penedès (Rbla. de Ntra. Senyora, 37, 1r pis) per participar en un acte titulat Versos a dues veus que, tot i que és organitzat pel Club de Lectura del Casal, és gratuït i obert a tothom.

Us convidem a venir-hi, i ja us podem dir que en aquesta ocasió no només ens limitarem a llegir alguns dels nostres poemes, sinó que també aprofitarem per parlar-ne i comentar-los, entre nosaltres i amb tothom que hi assisteixi i vulgui participar-hi.

Delibes i la iaia Ana

2010-03-14T20:29:00.001+01:00

Des de divendres al matí, quan vaig sentir a la ràdio que Miguel Delibes havia mort, que no paro de pensar en la meva àvia materna. La iaia Ana era de Lorca i va venir a Catalunya l'any 1955 deixant enrere un món tant ple de misèria i humiliació que mai més no hi va voler tornar. I quan algú, encuriosit pel deix murcià de la seva parla li preguntava d'on era, ella sempre responia el mateix: De donde coman mis hijos.

La iaia Ana mai no havia anat a escola i no sabia, és clar, ni llegir ni qui era Miguel Delibes. Tampoc li agradava massa mirar la tele, se li feia estranya aquella finestra per la qual hi havia gent que entrava a casa i ens parlaven amb massa confiança. Però tot i no agradar-li un dia me la vaig trobar asseguda davant del televisor, ella que mai no ho feia, mirant-se atentament i amb els ulls entelats una pel·lícula. Sorprès em vaig asseure al seu costat i tots dos junts vam acabar de veure, en silenci, l'excel·lent versió cinematogràfica que Mario Camus va fer de Los santos inocentes de Miguel Delibes.

Quan es va acabar la pel·lícula, la iaia plorava amb una estranya barreja de tristor i d'alegria que jo no acabava d'entendre. ¿Por qué lloras, iaia? Mai no he oblidat la seva resposta: Porque somos nosotros, nene, porque somos nosotros... Va reconèixer la Régula, el Paco i els seus fills, va reconèixer l'Azarías, a Don Pedro i als señoritos, i va veure a la pantalla tot un món d'abusos i humiliacions en el qual ella havia viscut. Després, més serena, em va explicar els maltractaments i el menyspreu que ella i l'avi i els meus besavis rebien de part dels señoritos, amos i senyors no només de les terres que ells treballaven, sinó també de les seves vides.

Va voler saber qui havia estat valent de denunciar tot allò i jo li vaig explicar qui era Delibes. I ella, tot i que mai no llegiria les seves novel·les, es va sentir sempre més agraïda a aquest home que havia estat capaç d'explicar, a tothom i tan bé, com havia estat la seva vida i la de la família abans de l'emigració.

'Fin' a l'Aqualata

2010-03-11T18:27:00.000+01:00

Ja fa uns mesos que la vaig llegir, però encara li donava voltes a algunes coses. Per això, i perquè he tingut la sort que la llibreria Aqualata m'hagi convidat a parlar amb en David Monteagudo de la lectura que jo n'he fet de la seva obra, acabo de rellegir el darrer capítol de Fin, la primera novel·la d'aquest autor que ha estat publicada per Acantilado.

Tant si heu tingut la temptació de llegir Fin, com si ja ho heu fet i us queda cap dubte que vulgueu aclarir, sou convidats demà divendres 12 de març a dos quarts de 8 del vespre a la llibreria Aqualata (carrer Sant Josep, 14 d'Igualada). Jo explicaré les meves impressions com a lector i després en Monteagudo ens aclarirà tot el que vulguem. Que no us espanti el fred, a l'Aqualata si està calentó!

M'aclame a tu, te'n recordes?

2010-03-10T20:16:00.008+01:00

Tot sovint m'atrapen els records de les coses que hem viscut i em diuen l'edat que tenim. No em sap greu però, perquè aquí seguim, ferms. Avui han estat les cançons de l'Ovidi Montllor i aquells discos de vinil que compràvem i les estones que hem passat junts escoltant-lo i tantes coses que... I tot i que són quinze els anys que fa que l'Ovidi és mort, encara l'escolto. Escoltem-lo encara com canta els versos de Vicent Andrés Estellés. M'aclame a tu, te'n recordes?

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

Lliçons d'humilitat

2010-03-09T18:12:00.003+01:00

Massa sovint ens hem cregut aquella dita que diu que pagant, Sant Pere canta, i potser sí que n'hi ha algun de Sant Pere que el podem fer cantar amb dinerons, però aquest no és el cas, és clar, de la meteorologia. Les darreres dècades ens hem emmirallat en els nostres veïns del nord, però ni el nostre és un país ric i eficient com el dels alemanys, ni nosaltres som especialment obedients amb el que se'ns recomana que fem, sobretot si el consell ve dels poders públics. Quan això passa no triguem ni un instant a treure'ns la dignitat de la butxaca i a preguntar ostentosament qui s'han cregut que són aquests per dir-me que he de fer? Què no sóc prou gran, jo? Què no puc fer ús de la meva llibertat?

I és clar que som lliures de fer, només faltaria, però això no ens estalvia pas cap responsabilitat. Tot i que dissortadament, cada vegada més es pot llegir al diari que algú demana, per les conseqüències dels propis actes, compensacions o responsabilitats a algú altre, de manera que arribem a absurditats com que als paquets de tabac hi hagi de dir que Fumar pot matar, com si no ho sabéssim que fumar no és bo pel cos? O és que cada dia que passa som més infantils i encara ens han de dir que no posem els dits als endolls? I si els hi posem, la culpa del que ens passi serà de la companyia elèctrica?

Vivim creguts que tot gira al voltant de nosaltres, que tot ha d'estar al nostre servei, i per això hem construït aquests petits mons que són les ciutats a la mida dels nostres desitjos, però al mateix temps hem oblidat que més enllà dels seus límits hi ha tot un planeta que no es regeix ni per les lleis del mercat, ni pels capricis dels consumidors, ni per les voluntats polítiques de ningú. Deu ser cosa d'haver viscut al camp, però em costa compartir el punt de vista de tanta gent que es queixa de no haver pogut fer allò que ahir havia previst de fer.

Quan s'acosta la tempesta, per poc que es pugui, un s'ha de posar a cobert i esperar que passi -deien al poble. Ahir, mentre queia la nevada, els pagesos posaven en pràctica aquesta lliçó d'humilitat que tenen ben apresa dels seus tractes amb la meteorologia i es posaven a recer aprofitant per fer endreça i esmolar les eines de cara al bon temps. A la resta, orgullosos com n'estem dels nostres cotxes i les nostres carreteres, la natura ens va tornar a fer memòria de la poqueta cosa que som a les seves mans.

El cos de les dones, 2

2010-03-08T13:57:00.000+01:00

Quan el passat novembre vaig descobrir Il corpo delle donne, ja en vaig parlar. Però avui, Dia Internacional de les Dones, us convido que veieu el documental El cos de les dones dirigit per Lorella Zanardo el 2009.

En aquest treball es parla de l'ús que a la televisió italiana es fa del cos de les dones després de constatar que les dones reals estan desapareixent de la televisió i són substituïdes per una representació grotesca, vulgar i humiliant d'elles mateixes.

Lorella Zanardo presenta la gran pèrdua que suposa la cancel·lació de la identitat femenina que es produeix davant la mirada de tothom sense que hi hagi una reacció adequada, ni tan sols de les pròpies dones. En funció d'això, la filmació presenta una selecció d'imatges televisives que tenen en comú la utilització manipuladora del cos de les dones per explicar no només el que està passant a qui mira la tele, sinó també a qui mira però 'no veu'.

L'autora del documental diu que tenien l'objectiu d'interrogar-se i preguntar sobre les raons d'aquesta cancel·lació de la identitat femenina com si es tracté d'un pogrom al qual assistim com a espectadors silenciosos. A més, també es fa incidència en el fet que els rostres adults estan desapareixent de la televisió, fent ús de la cirurgia estètica per tapar els senyals del temps. I també es pregunta sobre les conseqüències socials de tots aquests canvis que afecten amb una violència mal dissimulada la imatge pública de les dones.

Ara que, tant en el món de la tele com en les relacions home-dona i també en l'àmbit de la política, el nostre país s'està italianitzant cada cop més, potser no és una mala pensada veure que és el que hi passa a Itàlia, sobretot després que hagi estat liderada per aquests exemplars d'home tant i tant cofois de la seva masculinitat.

Com que el vídeo complert dura 25 minuts, no l'he penjat sencer. Però aquí i aquí hi trobareu la continuació. I si el voleu veure amb subtítols en castellà, el trobareu en aquest enllaç.

Igudesman & Joo

2010-03-07T18:55:00.001+01:00

Quant ahir en Tibau va proposar que pengéssim vídeos amb músiques dels 70, me'n vaig estar de posar la versió d'I will survive que fan dos bons músics que vaig descobrir gràcies al You Tube ja fa temps. Són el violinista rus Aleksei Igusdesman i el pianista coreà Richard Hyung-ki Joo, que després d'adquirir una sòlida formació clàssica han format un duet ben peculiar conegut com a Igudesman&Joo. Avui, però, no me n'estic: A l mal temps, bona cara!

Sweet Caroline / Revival dels 70

2010-03-06T18:12:00.000+01:00

L'amic Tibau, que dedica els dissabtes a la música, ens ha convocat des del seu bloc ha fer un revival dels 70 consistent a penjar des dels respectius blocs algun vídeo amb música d'aquell moment. Primer he pensat en la força que em transmet l'I Will Survive de la Gloria Gaynor , però de seguida m'ha vingut al cap una cançó que jo escoltava molt llavors.

No estic segur de l'any, però va ser els primers setanta que per Reis em van regalar un reproductor de cassets com aquest i una cinta de Neil Diamond que vaig escoltar fins que es va fer malbé. D'aquella cinta, a la memòria hi conservo especialment dues cançons: Song Song Blue i Sweet Caroline. Tot i que Neil Diamond la va gravar el 1969, el vídeo que us proposo escoltar correspon a aquesta darrera cançó que encara ressona entre els records d'aquella primera adolescència que vaig viure escoltant la dolça Caroline.

Encara 'Corro sota la pluja'

2010-03-03T19:39:00.002+01:00

Corro sota la pluja (Anna Roig i L'ombre de ton chien) from Anna Roig i L'ombre de ton chien on Vimeo.

Ho havia d'haver penjat ahir, però no vaig ser-hi a temps, i avui la pluja no para de fer-me memòria que ja he rebut el nou videoclip que l'Anna Roig i L'ombre de ton chien han fet de la seva cançó Corro sota la pluja. D'aquesta cançó ja en vaig parlar el setembre passat, poc abans que l'Anna i els chiens guanyessin amb ella el Premi Cerverí 2009.

Des del primer moment que vaig escoltar Corro sota la pluja, que aquesta cançó em té encantat. No em pregunteu la raó perquè no la sé pas, però escoltar-la m'omple d'aquesta singular alegria que transmet l'Anna Roig quan canta, com la que sentia quan era petit i corria -encara ara ho faig- sota la pluja sense paraigües. Escolteu-la i ja em direu que us sembla. I si en teniu ocasió (al seu myspace podeu consultar les actuacions), aneu-los a sentir en directe, perquè cara a cara amb el públic aconsegueixen transmetre una sensació de calidesa i de felicitat molt d'agrair en mig de l'aspror que ens envolta.

'Londres nevat' a Martorell

2010-02-27T18:14:00.000+01:00

Fa uns quants dies, en Jaume de la llibreria MésQueLletres de Martorell em va convidar a presentar Londres nevat, el darrer llibre de relats de Jordi Llavina. De seguida li vaig dir que sí, perquè la primera vegada que el vaig llegir ja vaig pensar que en aquest llibre de relats l'autor no es limita simplement a fabular, sinó que ens dóna molt més que no pas allò que col·loquialment en diem "fer literatura". És per això que jo deia que el meu apunt sobre Londres nevat del passat novembre, s'hauria pogut titular 'Més que literatura'.

Aquí podeu llegir el que llavors vaig dir de Londres nevat. Ara, però, que el temps m'ha fet pair millor el llibre, m'adono que encara hi puc afegir coses. Han passat uns mesos i les històries encara són ben vives al record. Això no és fàcil que passi, però en els dos darrers llibres d'en Llavina hi ha dos elements que donen una tremenda força a la narració, d'una banda la densitat vital que s'hi respira i, penso que com a conseqüència d'això, la proximitat de la seva prosa amb la poesia.

Aquest és un llibre que a banda d'una desafortunada valoració feta amb més mala baba que no pas amb criteris literaris (sembla que el món editorial ja les té aquestes coses), ha tingut i té encara molt bones crítiques, tant en els diaris de tota la vida com en un àmbit tan independent com el dels blocs. Mireu, doncs, que en diuen bons lectors com el David del llunÀtic o el Joan d'Ucronies.

Si no ho heu fet encara, us convido a llegir Londres nevat, i us convido també, el dijous 4 de març a les 8 del vespre a la Capella de Sant Joan de Martorell (carrer de Pere Puig, 61), a escoltar-nos al Jordi Llavina i a mi. Parlarem del seu darrer llibre i de tot allò que ens vulgueu preguntar.

El carro del sol [25senseEspriu]

2010-02-22T00:01:00.003+01:00

Quan he sapigut que la Roser d'Antaviana havia proposat un homenatge en record de Salvador Espriu, de seguida me'n he anat a la prestatgeria fent memòria de què era el primer que jo n'havia llegit. Ràpidament m'han vingut a la memòria tota una munió d'imatges i records dels anys a l'Institut, quan encara no s'hi estudiava Literatura Catalana. Amb prou feines fèiem algunes classes optatives de llengua catalana amb el mossèn, de les quals me'n quedà el Signe de l'Albert Jané que encara guardo com un petit tresor.

Darrera d'aquest record, me n'arriba un altre que tenia força oblidat tot i la intensitat amb què llavors ho vaig viure: el recital de poemes de La pell de brau que vàrem fer a 3r de BUP, el Miquel Bohigas tocant la guitarra i jo llegint els poemes. Encara he trobat les anotacions fetes amb la meva lletra d'aleshores indicant la velocitat de la recitació o la gravetat de la veu, si és que la veu als setze podia ser gaire greu.

Miro i remiro l'Antologia d'Espriu i m'ensopego, també, amb fulls d'anotacions extretes de la Iniciació a la poesia de Salvador Espriu de Josep M. Castellet que jo vaig llegir -ves a saber perquè- en una edició en castellà de Taurus.

Mentre faig memòria i escric tinc a la vista el meu primer llibre d'Espriu, l'Antologia poètica que es va publicar el 1978 a la MOLC, que juntament amb Aloma de la Mercè Rodoreda, el Signe de Jané i, quan encara no sabia llegir, un Patufet que els meus pares em van dur de Montserrat, van ser les meves portes d'entrada al món de la literatura catalana.

Recupero versos i llegeixo una altra vegada la poesia d'Espriu, em retrobo amb antigues lectures, però cap agafa tanta força com el primer poema de Cementiri de Sinera. Tot i que aquests siguin molt probablement els primers versos d'Espriu que als setze anys vaig llegir, no sabria dir amb seguretat quina és la raó que el seu record sigui tan fort. El que sí sé, és que aquest carro del sol que s'arrepenja a les carenes plantades de vinyes el veia passar cada un dels dies de la meva infància, així com els xiprers que costudiaven immòbils la porta del cementiri a Sant Llorenç. Potser és això, no ho sé, però aquests versos tan senzills encara m'emocionen:

Pels rials baixa el carro

del sol, des de carenes

de fonollars i vinyes

que jo sempre recordo.

Passejaré per l'ordre

de verds xiprers immòbils

damunt la mar en calma.

[Salvador Espriu: Antologia poètica, Ed. 62/La Caixa, Col. MOLC, 2. Barcelona, 1978]

Torna 'Poems&Blogs: Poetes a la xarxa'

2010-02-20T17:24:00.014+01:00

Aviat farà un any que per celebrar el Dia Mundial de la Poesia, el Santi Borrell i la Violant ens van reunir a Vilafranca del Penedès a tota una colla de gent que compartíem el fet de fer servir els nostres blocs per fer difusió de la nostra poesia. Incansables com són, després d'aquella trobada el Santi i la Violant no en van tenir prou i se'ls va acudir la possibilitat de fer una antologia que recollís breument, a més de l'experiència a Internet dels participants, una petita mostra dels seus poemes.

Doncs bé, aquesta setmana ens ha arribat una còpia del llibre ja embastat per corregir la part que a cadascú ens pertoca, i d'aquí a pocs dies, quan els 33 participants haguem fet els deures, s'enviarà a la impremta. Si tot va com ha d'anar, el dissabte 15 de maig ens tornarem a trobar a Vilafranca del Penedès, a les 7 de la tarda a l'Escorxador, per presentar la criatura. Us en tornarem a fer memòria, però ja hi podeu comptar.

No té ni nom la vida

2010-02-14T21:08:00.004+01:00

Llegit a L'ombra dels dies roja:

SENSE L'ARC, LLEGEIXES, NO TÉ NI NOM LA VIDA

Fredor de sal respira el mar i humida
comença a entrar la fosca. A la pantalla
del teu televisor una bola de foc
sega rabent el cel, hi deixa un rastre
com de coet de festa, indiferent i sec,
i encén de cop la lluna
que a penes si dallava
l'èter immòvil i fumós i trist
que era dels immortals en l'alt atzur dels versos
d'aquell antic poeta que enfollí.
I tu, ara, a recer dels teus versos, sense
l'arc, llegeixes, no té ni nom la vida,
sense l'arc no hi ha mort, llegeixes.
Tu i tots els qui veieu a la pantalla
una ciutat en flames, l'arquer no us apunta.
No és a la vostra terra l'arbre on fruiten
la sang cruel i els membres arrencats
i els ulls que cremen. Els déus del poeta
antic ja preferien l'ús de l'arc
de la mort, reflectit ara a la blanca,
asèptica paret il·luminada
per les fletxes de foc, i no hi fa res
que vosaltres, amb l'arc de la vida a la mà,
rius de gent pels carrers de les vostres ciutats,
a les pantalles dels televisors
trets de pau inequívocs hàgiu engegat
mirant d'estalviar aquest desastre.
No hi fa res. El futur tremeix als braços
dels arquers de la mort. Hi pensen
ells mateixos el temps
d'una ombra de cinema, i disparen
amb mètode imitant els déus
i sense a penes danys col·laterals,
contra els malvats i rèprobes, al·leguen;
per salvar els bons, desagraïts i tot,
entre els quals sou comptats sense merèixer-ho.
Fredor de sal respira el mar i ha entrat
la humida fosca por a casa teva.

Carles Miralles dixit.

L'olor del pare

2010-02-07T17:15:00.001+01:00

Avui, que és el sant del meu pare i també el meu, m'he trobat amb un parell de blocs que llegeixo sovint on es parla de diferent manera de la relació entre pares i fills. Primer ha estat el Totxanes..., l'autor del qual ha reflectit en una sèrie d'apunts la tendresa de la seva relació amb el pare malalt. Després ha estat un apunt en forma de poema a l'Ucronies, on uns versos del Joan Calsapeu m'han colpit de manera ben especial: "I no sé com dir-te que no pot ésser / altrament, perquè una ombra la fas tu / i l'altra (la més tènue) és feta d'un amor // que regalima, que fa olor de pare i s'ajaça / als teus peus perquè juguis a empaitar-la / i vol que te la quedis per sempre."

Quan era petit i vivia a Sant Llorenç, el meu pare i jo érem els únics que ens anomenàvem Ricard. Llavors a mi se'm feia estrany tenir un nom que ningú altre tenia, però aquest ser ell i jo els únics que compartíem nom va servir per enfortir unes complicitats que de sempre ens han recorregut sense necessitat de ser dites en veu alta. Ell és un home auster i senzill, fet de silencis amb qui has de saber interpretar els gestos; i potser per això m'han cridat l'atenció alguns apunts del Joan Josep Isern explicant com interpretava indicis i senyals en suposats monòlegs que en realitat no ho eren pas.

Als homes de la meva edat i més grans, ningú no ens ha ensenyat a fer-nos petons ni a dir-nos obertament que ens estimem, ben al contrari sempre se'ns deia que les mostres d'afecte eren poc masculines. I per això hem hagut de desenvolupar altres maneres molt més subtils i tàcites que les de les dones de demostrar l'estimació que sentim per un altre home, ja sigui una pressió suau i breu al braç o a l'espatlla o un discret somriure només insinuat. Dues dones poden estar-se abraçades, però que els homes adults es toquin encara ara no és ben entès ni tan sols entre els membres de la pròpia família. Això em va fer descobrir altres maneres de tocar-lo, el meu pare; i ja que no podia ser amb el tacte que sentís la seva pell, vaig aprendre a fer-ho amb l'olfacte. Quan m'hi acosto i sento la seva olor, m'omple aquesta indescriptible olor de pare de la qual parla en Calsapeu al seu poema. Les olors barrejades de l'aftershave a les galtes i de la terra a les mans, de la pell rostida pel sol i del silenci em diuen d'on és que vinc, d'on és que venim. I llavors, encara que només sigui durant uns segons, estic tranquil i segur com quan de nen m'agafava sense vergonya a la seva mà ferma i totes les pors s'esvaïen.

Llums vesprals

2010-01-30T19:36:00.001+01:00

El vent s'enduu definitivament la tarda. Emmarcat a la finestra s'hi pot veure, encara, un fil de claror que s'enfila a l'horitzó i un xiprer que desafia hieràtic les llums vesprals. La nit es vessa per tot i s'esqueixen compassadament, els uns dels altres, els minuts. Als dits, balbs, el temps se't glaça.

Contra Jaime Gil de Biedma

2010-01-17T17:24:00.004+01:00

No he de parlar del llibre perquè no l'he llegit. I pel que fa a la pel·lícula, només n'he vist alguns fragments que m'han servit per fer-me passar les ganes d'anar al cinema després d'escoltar la dicció rellepada de Jordi Mollà interpretant Gil de Biedma. Sí que he llegit als diaris algunes de les coses que s'hi han publicat sobre l'encert o no del llibre de Miguel Dalmau i la pel·lícula de Sigfrid Monleón.

No puc ni tinc intenció de jutjar ni el llibre ni la pel·lícula que s'han fet sobre Jaime Gil de Biedma, però tot plegat m'ha fet pensar que potser no tenim cap dret de regirar en aquells aspectes de la vida de les persones que aquestes no han volgut fer públics. I no em sembla pas una excusa acceptable que es tracti d'escriptors, músics o pintors, tant és, perquè llurs obres van molt més enllà de la plasmació d'una anècdota. Em sembla molt empobridora aquesta mania d'interpretar les creacions només com una conseqüència de les misèries dels seus autors, i encara que sembla que aquesta manera de fer ven molt, no s'ajusta gaire a les raons del procés creatiu. Abans de fer pública o no la seva obra, qualsevol creador hi ha pensat molt, per tant em sembla que és molt discutible que tinguem dret d'observar -a vegades fins i tot amb escarni- allò que algú altre no ha decidit mostrar-nos. Furgar en la intimitat de les persones és un acte d'extrema obscenitat, i dubto molt que aquelles persones que utilitzen la morbositat com a forma de promoció en la seva feina, l'acceptessin per a elles.

O és que per entendre l'obra dels creadors es fa necessària l'exposició de la seva intimitat a la plaça pública? Si és així, algú hauria de dir als productors de Sálvame que s'equivoquen, perquè és probable que hi hagi més marro en la vida íntima de Gil de Biedma o de Picasso que no pas en la de Belén Esteban i companyia. Però a mi no m'interessen -encara que només sigui per higiene mental- ni la vida oculta dels primers ni la pública dels segons, en canvi sí que m'interessen -i molt- les pintures de Picasso i els versos de Jaime Gil de Biedma, allò que fruit de la seva vida, reflexió i treball, voluntàriament ens van voler oferir.

Per això, penso que de tota la pol·lèmica sobre El cónsul de Sodoma n'he tret el millor que se'n podia treure, tornar a llegir Las personas del verbo una vegada més. Estic segur que sense intermediaris m'han arribat molt millor, netes i clares, les paraules i les vivències de l'autor de Contra Jaime Gil de Biedma:

"[...] A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos,
Oh innoble servidumbre de amar seres humanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!"

[Jaime Gil de Biedma: Las personas del verbo. Ed. Seix Barral, Barcelona, 1982]

[PS: També en parla el Lluís Bosch a Riell Bulevard]

Reguerots

2010-01-08T20:36:00.002+01:00

Després de les pluges de l'any anterior, els homes reomplien els clots del carrer amb grava i restes d'algun enderroc, ho cobrien tot amb una capa gruixuda de sauló i ho piconaven bé, però aquell pedaç no duraria gaire. Amb les tempestes de finals de setembre i les pluges de la tardor, l'aigua tornaria a córrer Raval avall desfermada per la pendent del carrer, arrencaria les crostes del darrer estiu i obriria reguerots per descobrir-nos que vivíem sobre una terra aspra feta de rocs i runa, en un món de carrers descarnats.

Nit de Reis

2010-01-06T20:02:00.000+01:00

Els crits esverats de la canalla de banda a banda del carrer ja s'han anat esmorteint, també el neguit que encén la il·lusió dels més grans perquè no puguin deixar de creure-hi. Encara es confonen els records amb les lluentors d'un futur que no ha estat encetat, però a aquesta hora ja han passat els Reis i la ciutat s'adorm sobre els carrers molls, entre restes de caramel. La nit entra en la foscor mentre es fa un silenci nou i desconegut. Camines escoltant només les teves passes i fas una respiració fonda, plaent, perquè saps que demà el seu rostre tornarà a ser ple de llum.

Pel 2010...

2009-12-31T10:50:00.002+01:00

La nit es glaça

2009-12-24T20:20:00.000+01:00

[Michelangelo Buonarroti: Sibil·la Dèlfica, 1509]

És Nadal i la pluja que cau amb parsimònia sobre els camps, convida al recolliment. Mentre una verge diu l'oracle, amb la mà oberta miro de copsar l'enginy i les veus dels picapedrers, la suor i l'empenta dels seus braços. Els murs són plens de marques que han travessat el temps com les paraules de la Sibil·la que enlaira el seu cant sota les voltes de pedra. L'escolto mentre sento com em llampeguegen a l'espinada tot de records que no em pertanyen. I la nit es glaça.

Proust/Pinto: 'Combray' en català

2009-12-13T22:12:00.001+01:00

De tot el que vaig viure a la Universitat, una de les coses de les quals en tinc més bons records, és de les lliçons del Dr. Antoni Vilanova. A mitjans dels anys 80 vaig tenir la gran sort de poder assistir a les seves classes d'estètica literària, que aquell curs -devia ser l'any 1984 o 1985- es van centrar en la novel·la europea dels segles XIX i XX. Entre les moltes lectures que vàrem fer, en recordo sobretot tres amb molta claredat: la de Nana de Zola, la de La Regenta de Clarín, i sobretot la de Pel camí de Swann de Proust.

De la lectura que en aquell moment vaig fer de l'obra de Marcel Proust encara en conservo les anotacions que vaig fer i les reflexions que va propiciar. Aquella novel·la em va ensenyar a descobrir camins que fins aquell moment desconeixia del tot. Per això, sempre més he estat agraït al mestratge del professor Vilanova i a la traducció que en va fer el poeta Pedro Salinas, perquè sense la tutela del primer i el bon ofici del segon, jo no hauria pas pogut accedir com ho vaig fer a les entreteles de Pel camí de Swann.

Tot i que hi ha traduccions al català d'aquesta obra de Marcel Proust, no l'he tornat a llegir. Però ara sí que ho faré. Des d'ahir que tinc a les mans Combray, el primer dels llibres de A la recerca del temps perdut, traduït pel Josep Maria Pinto, company blogaire i poeta. Hi ho faré perquè ja em van agradar alguns fragments que va penjar al seu bloc i perquè aprofitant la tarda plujosa i freda d'avui, i amb l'ajut de les meves velles anotacions, he rellegit alguns dels paràgrafs que fa un grapat d'anys em van colpir.

I vint-i-cinc anys més tard, passats pel sedàs del català bell i precís que en Josep Maria Pinto ha fet servir per la traducció, m'han tornat a colpir i he retrobat -ara en la meva llengua- algunes de les sensacions que vaig descobrir llavors. Com quan el temps queda en suspens i els secrets el travessen: "No se sentia cap soroll de passes pels caminals. Dividint l'alçada d'un arbre incert, un ocell invisible s'enginyava a fer que la jornada li semblés més curta, tot explorant amb una nota prolongada la solitud circumdant, però en rebia una rèplica tan unànime, un xoc de retorn tan redoblat de silenci i d'immobilitat que semblava que acabés d'aturar per sempre l'instant que havia mirat de fer passar més de pressa. La llum queia de forma tan implacable d'un cel immòbil que hom s'hauria volgut sostreure de la seva atenció i, fins l'aigua adormida, el son de la qual irritaven perpètuament els insectes, somiant sens dubte algun maëlstrom imaginari, augmentava la torbació en què m'havia llançat la vista del flotador de suro, perquè semblava arrossegar-lo a tota velocitat sobre les extensions silencioses del cel reflectit; quasi vertical, semblava a punt de submergir-se, i jo ja em demanava, sense parar esment al desig i el temor que tenia de conèixer-la, si no hauria de fer avisar la senyoreta Swann que el peix mossegava l'ham,..."

Pel que he pogut llegir, ja puc dir que em sembla que la qualitat de la traducció d'aquest llibre, que es presenta dimarts, és tan important que els noms de Marcel Proust i d'en Josep Maria Pinto seran des d'ara inseparables pels lectors en català. Moltes gràcies, Josep Maria, per la teva feina curosa i delicada; i l'enhorabona!

'El respirar dels dies' de Josep M. Esquirol

2009-12-08T14:02:00.001+01:00

Ja fa unes quantes setmanes que vaig llegir aquesta -com diu el subtítol- reflexió filosòfica sobre el temps i la vida, però en vull parlar perquè m'he adonat que, a mida que han anat passant els dies, les idees que l'autor hi aboca han anat creixent dins meu i han fet pòsit. L'assaig El respirar dels dies de Josep Maria Esquirol no és un d'aquests llibres que et passen per les mans sense pena ni glòria, i si bé n'hi ha que et diverteixen o d'altres que t'inquieten, la virtut d'aquest és que et convida a la serenitat. I això encara té més mèrit si tenim en compte que allò de què l'autor parla durant els nou capítols del llibre, no és altra cosa que l'etern tema del temps -i no sabria dir si això és una paradoxa o només ho sembla- que ens preocupa tant i que ocupa, cada dia a una hora o altra, els nostres pensaments.

Però així com tendim a angoixar-nos perquè ens sembla que el temps ens passa cada vegada més de pressa, o perquè sabem que no hi ha volta enrere i que allò que hem viscut ja és per sempre i no ho podrem tornar a viure d'una altra manera que com ho hem fet, Josep Maria Esquirol crida l'atenció sobre la riquesa que el pas del temps ens aporta. No és debades que al tercer capítol, dedicat a la irreversibilitat, l'autor afirma que el que vivim no té preu precisament perquè només té preu el que és intercanviable; però la vida no es pot canviar.

També es parla de l'excés i el temps accelerat, de la necessitat actual de cremar etapes i de consumir novetats, siguin ginys o informació, i de com tot plegat ens ofega i no ens permet mesurar la dimensió real del viure. Ho volem tot, ja siguin vivències, informació o possessions, però els dies tenen ara la mateixa durada que abans, i és el mateix delit de viure-ho tot el que ens fa sentir atapeïts de vida, estressats; i en canvi, només si som capaços de desbrossar el nostre voltant i d'aturar-nos a mirar el que roman i no el que passa, podrem percebre sense dolor el pas del temps a través nostre: Significativament, de fer la vida més agradable se'n diu també fer-la més 'passadora'. En no oferir resistència, i ser un tot amb el flux, no hi ha fregament, i menys encara xoc frontal i oposició. És aleshores que tot esdevé més fàcil. [...] I sí que, excepcionalment, succeeix que en no fer cap esforç per sostreure's a l'escolament, desapareix la percepció del temps per donar lloc a una mena de placidesa i d'intemporalitat. Tal vegada això passa perquè quan dues coses es mouen a la mateixa velocitat i en el mateix sentit aleshores sembla que res no es mogui.

Llegint aquest llibre de Josep Maria Esquirol, sovint he pensat en la saviesa d'aquells que han estat capaços de defugir la llum falsa dels miralls i han acordat la seva vida als ritmes de la natura fins a ser la terra en la qual viuen. D'això i de tantes altres coses concomitants amb aquesta, és del que parla l'assaig El respirar dels dies, la lectura del qual recomano ara que els vespres, més llargs, conviden a repensar la pròpia vida abans no tornin els esclats de llum i saba de la primavera. És convenient que ens aturem de tant en tant i corregim la nostra posició en el món, i els mesos de tardor i hivern hi ajuden: Tal vegada la veritable experiència mística consisteixi en una mena d'alienació similar a la de la nit: no dissoldre's per predre's, sinó dissoldre's per després recuperar-se, això sí, no pas en un 'ego' més inflat, sinó en un sí mateix més humil.

Abans que morís, vaig sentir el Dr. Jordi Sabater Pi que deia que el gran error de l'ésser humà era haver-se cregut per damunt de les altres espècies del planeta i que això i no res més és el que ens ha dut a destruir-lo i a destruir-nos com ho estem fent. Potser sí que aquest és el nostre gran pecat, i només hi hagi esperança si som capaços de respirar pausadament, sense inflar-nos el pit fora mida, al mateix ritme que ho fan la terra i els dies.

Malalties oblidades

2009-12-02T16:34:00.004+01:00

El 1994, quan es va produir el genocidi de Ruanda, vaig poder col·laborar en l'elaboració d'una carpeta de gravats i poemes a favor de Metges Sense Fronteres. Però quan aquell projecte es va acabar, em vaig adonar que si realment volia ajudar i no només treure'm de sobre la mala consciència del moment, era més important una petita ajuda sostinguda que una gran ajuda puntual, i per això em vaig fer soci de MSF.

Ara ja fa 15 anys que en sóc soci, i a banda d'una aportació econòmica regular i de participar en la difusió d'alguna campanya no he fet gran cosa més. Però tot i així paga la pena, perquè el que a nosaltres ens sembla xavalla té molt valor als països pobres: Amb 100€ es pot tractar amb retrovirals un nen malalt de sida tot un any, amb 20€ n'hi ha prou pel tractament complet de 12 adults que pateixin chagas, 160€ són suficients per comprar els medicaments per tractar un malalt de kala azar, amb 60€ es pot fer el diagnòstic de la malaltia del son a 6 persones, amb 70€ n'hi ha prou per tractar un afectat de tuberculosi durant mig any i només 20€ són suficients per pagar el tractament de la malària a 55 nens.

Alguna d'aquestes malalties, com la sida, ens és familiar, i els més grans sabem que és la tuberculosi o paludisme i tenim referències de la malària. La malaltia de chagas, la del son o la de kala azar ens són, en canvi, desconegudes. Però totes sis tenen una cosa en comú, i és que per totes sis hi ha tractament però no interessen gaire a les companyies farmacèutiques perquè són, en la majoria de casos, malalties amb una incidència molt alta entre les capes de població que no es poden pagar el tractament. No són malalties rendibles, ho és molt més investigar sobre la vacuna de la grip A perquè tot i que afecta a menys població, des dels països rics estem disposats a pagar el que calgui per tenir-la.

Metges Sense Fronteres crida l'atenció, en la CiberMarató d'aquest any, sobre aquestes malalties oblidades i sobre el fet que tot i que hi hagi possibilitats de curació no es faci res. Per això apel·lo a la capacitat d'ajudar de cadascú de nosaltres; i ja ho sé que aquestes campanyes es basen en tocar la fibra sensible o que això pertocaria als governs i probablement és responsabilitat de les grans companyies multinacionals -ja m'ho han dit diverses persones-, però es tracta de no amagar-se davant la gravetat del problema. A aquestes alçades ja hauríem d'haver après com ens van les coses quan no agafem el toro per les banyes i ens amaguem darrera la responsabilitat dels altres. Per això, si podem, deixem-nos de punyetes i donem un cop de mà a qui el necessita!

Vinyoli assajant cercles

2009-11-30T10:46:00.009+01:00

Avui que fa 25 anys que Joan Vinyoli és mort, torno a llegir a poc a poc els seus versos. La seva poesia em guanya una altra vegada i comprovo com els seus poemes creixen més i més cada dia que passa. Per això, tot i l'homenatge que aquest vespre es farà a l'Ars Santa Mònica, organitzat per aquesta institució i la ILC, des d'aquí també us convido a retre homenatge a la seva poesia escoltant el poema CERCLES recitat per Feliu Formosa, o llegint-lo:

CERCLES

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d'estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
-tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l'ocellassa
de la nit negra covant l'ou de la llum
del dia nou-,
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n'estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.

[Joan Vinyoli: Obra poètica completa, Ed. 62/Diputació de Barcelona, Col. Clàssics Catalans, Barcelona, 2001]

'Londres nevat' de Jordi Llavina

2009-11-20T22:40:00.007+01:00

Aquest apunt també s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’, perquè si després d’haver llegit Ningú ha escombrat les fulles vaig dir que allà es parlava de la vida oculta o “de la zona fosca del viure”, ara a Londres nevat hi trobem un narrador molt peculiar –sabem que es diu Jordi- que ens parla d’alguna cosa més que de literatura, que no només es limita a explicar-nos els fets que passen en cada un dels sis contes que componen el llibre, sinó que sobretot ajuda el lector a fer un exercici d’immersió en la vida dels personatges i del mateix narrador.

Al capdavall, tot allò que passa en els contes de Londres nevat només és un suport per transportar el lector a l’ànima dels personatges. I en això Llavina és un mestre, perquè és capaç d’enriquir molt i molt la narració gràcies a un ús precís i incisiu del lèxic i a la seva formidable capacitat per descriure els objectes, les olors i els gustos i també, aquesta vegada, els sons i les músiques que sonen i ressonen a la ment dels personatges. Feu la prova de llegir els contes escoltant alguna de les cançons que hi apareixen.

Però Llavina encara utilitza un altre recurs molt interessant a l’hora de dur el lector a la intimitat més fonda dels personatges per explorar-la plegats. Aquest recurs ha consistit en trencar les cotilles pròpies del narrador tradicional i deixar que aquest es confongui amb l’autor, de manera que s’estableix una complicitat molt forta amb qui llegeix, com quan s’atura la narració per reflexionar sobre el fet literari. A mi m’ha agradat i interessat el joc d’anar i venir del narrador i el joc que estableix amb el lector sobre què és realitat i què és ficció, que d’alguna manera es conclou a El branquilló de til·ler quan s’afirma que tot el que s’escriu acaba sent veritat. La recerca sobre l’espai en el qual es dissol la frontera entre veritat i ficció és un dels grans temes d’aquest llibre, i cal no menystenir-lo, perquè és justament en aquest espai indefinit on habiten les emocions que la literatura ens pot proporcionar.

La literatura no m’interessa si no és viscuda, i si no ho és, difícilment emociona, però els contes de Londres nevat traspuen emocions més enllà de les paraules. Ho dic perquè l’àmbit dels silencis i dels oblits és l’altre tema del llibre. En els cinc primers contes és compartit l’interès per tot allò que, tot i que els altres no ho poden veure, és al moll de l’os de les nostres vides i les configura de tal manera que som allò que s’amaga, a vegades a les golfes dels records i a vegades a les de l’oblit. I així ho diu el narrador a Hand&Racquet: “El record va sorgir del no-res amb una força insospitada.[...] irrompia des del que jo mateix, en un dels meus pensaments sofisticats, alguna vegada havia anomenat ‘el sepulcre dels records’. I del cor de la memòria –sepulcre curull-, d’aquesta tomba de la qual tant sovint s’alcen focs follets que ens deixen l’ànim abaltit, va expandir-se centrífugament i va anar seduint la meva consciència extensa amb fragments de dies que jo feia molts anys que havia oblidat.” Als personatges de Londres nevat els espeteguen els records al davant per retreure’ls vivències que sembla que tornin del més enllà com passa a Un tal Amat i a El cosinet andalús o, ben bé al revés, construeixen records –com ho fa la Laura de Nosaltres també esperem- per ocultar l’absència: “La dona havia parlat durant els dos últims anys i mig a un esperit. Havia fet créixer una animeta amb les seves paraules.”

Si bé els cinc primers relats són contes hivernals, en tots l’acció transcorre pels volts de Nadal i tots ells són poblats de fantasmes, el cas del sisè és ben diferent. El branquilló de til·ler és ple de llum i l’autor, que fa ben explícita la seva presència, hi explica una peculiar història d’amor. En contrast amb els personatges ombrívols dels altres relats, les dones i els nens d’aquest són ben vius i tenen una consistència que es projecta amb força cap al futur. Aquest és un relat ple d’optimisme en el qual es parla de la necessitat de fixar la memòria (la besàvia que transmet el saber als besnéts), de construir la realitat amb paraules, de la fortalesa de les dones, del pas del temps que deixa senyals en la natura sense dramatisme i de l’assumpció de la mort com una part del curs de la vida, mitjançant la imatge extraordinària d’una guineu ofegada en un rec que sempre flueix: “El que hi havia dins el rec, de través com una precària passera enfonsada, era el cos d’una guineu que hi devia haver caigut feia unes quantes setmanes, potser mesos i tot.[...] en va palpar el cos descarnat, que havia quedat com enrampat, i que amb prou feines oposava resistència a l’aigua que corria per sobre i que el confonia. El corrent s’havia endut la fetor de la putrescència, havia rentat el cos execrable i malmès.”

A Londres nevat Jordi Llavina ens ensenya a dirigir la mirada no només als fets, sinó també a cada una de les petites coses que sovint ens passen desapercebudes, però que són les que expliquen la condició humana de cada individu, les seves ombres o les seves il·lusions. I ho fa no només trencant barreres entre realitat i ficció, sinó bastint els seus relats amb un llenguatge propi moltes vegades de la poesia. Aquest llenguatge és el que dota aquests contes de diverses capes de lectura, des de la mera acció de la superfície fins als pensaments més ocults de cada personatge. Penso que això és el que fa diferent i atractiva la seva obra narrativa que, amb aquest llibre, ha fet una gran passa endavant. Si fa un any i mig us recomanava la lectura de l’anterior llibre de relats de Jordi Llavina, ara us dic que heu de llegir Londres nevat, i no només perquè gaudireu la bellesa intrínseca del text, sinó perquè aquest és un llibre ple de veritat.

Teresa Pascual. Sense por de la veritat.

2009-11-18T19:22:00.007+01:00

Gràcies a l'empenta de l'Àngels Gregori, d'aquí a ben poca estona, començarà al Casal Jaume I de Gandia una festa d'homenatge a la poeta Teresa Pascual. Primer es farà una taula rodona sobre la seva poesia, en la qual hi han d'intervenir Lluïsa Julià, Jaume Pérez Montaner, Antònia Cabanilles, Rosa Ardid i l'autora. Després hi haurà una lectura poètica del llibre Rebel·lions que ha estat expressament editat per a l'ocasió. Aquesta lectura anirà a càrrec de Ramon Guillem, Josep Piera, Lluís Roda, Isabel Robles, Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà.

Tant per la seva obra, com pel que representa per a mi la figura de la Teresa Pascual, m'hauria agradat molt poder ser aquest vespre a Gandia. Però tot i que no m'ha estat possible anar-hi, he tingut l'alegria i el gust de poder participar a Rebel·lions, el llibre d'homenatge. Temps enrere m'hi va convidar l'Àngels Gregori, ànima de la iniciativa, i llavors vaig escriure aquest text que vaig titular Teresa Pascual. Una poesia sense por de la veritat. Avui, coincidint amb l'homenatge el faig públic; diu així:

Jo vaig arribar a la teva obra, Teresa, a través d’El temps en ordre, i les grans afinitats que en aquesta primera lectura vaig descobrir, van ser les que van propiciar aquell recital conjunt a la Kinzena Poetika -el 2003, jo encara inèdit- que vam titular 'Els contorns del temps' i que es va fer després d’una rocambolesca “cita a cegues” en la qual hi van intervenir diverses persones. La Maria -que em coneix prou- després d’haver-te sentit recitar poemes d’El temps en ordre a la ràdio amb en Jordi Llavina, me’n va regalar un exemplar. Poc després que jo l’hagués llegit, el Jordi Boldú em van oferir que fes una lectura dels meus poemes a la Kinzena Poetika de Vilafranca del Penedès amb qui jo volgués. I jo, que en aquells moments em trobava profundament immers en els versos que tu havies escrit, vaig demanar sense ni tan sols conèixer-nos, que em deixessin fer el recital amb tu. Els organitzadors de la Kinzena tampoc no et coneixien, però es van moure amb tanta agilitat que la nit del mateix dia que vaig fer la proposta ja havien contactat amb tu. Vas estar molt generosa perquè tot i que ni sabies qui jo era ni m’havies llegit mai, vas acceptar acompanyar-me en el recital.

No va ser fins uns dies més tard que vam posar rostre a les nostres veus i que, en dues sessions maratonianes i agradabilíssimes, vam preparar el recital seguint un mètode molt interessant: cadascú va triar els poemes que volia que llegís l’altre. És probable que tot això pugui semblar purament anecdòtic, però per a mi va ser providencial, ja que fins llavors ni jo mateix havia donat massa valor als meus versos ni gairebé ningú no en sabia res del que jo escrivia. Però tu, Teresa, de qui jo admirava la poesia que acabava de descobrir, et vas esforçar a fer-me adonar que sí que en tenien de valor els meus poemes. I aquest fet, que una poeta de la teva vàlua em digués que li agradava el que jo escrivia, em va donar una força que llavors no tenia. Mai no t’agrairé prou que aquell 14 d’octubre ens poguéssim presentar junts davant del públic, perquè en aquells moments van començar moltes de les coses que després he viscut.

Va ser després de tot això que vaig poder llegir els llibres anteriors a El temps en ordre i, finalment, Rebel·lió de la sal. Quan ara fa un any vaig llegir aquest últim llibre, primer ho vaig fer ràpidament, però de seguida van venir noves lectures molt més pausades en adonar-me que havies fet una passa important amb aquesta nova obra, ja que tot i la cruesa del tema els poemes estan esculpits des de la quietud i el silenci.

Em sembla que ens posaríem fàcilment d’acord –alguna vegada t’ho he dit- si afirmés que la teva manera de construir la poesia és molt semblant a la manera de l’escultor Chillida de buidar la pedra, ja que aconsegueix que no sigui tan important el bloc de mineral com ho són, en canvi, la llum i l'aire que l’envolten i el travessen. Els teus versos són -per a mi- com aquests blocs de pedra que en la seva quietud es converteixen en testimonis de la veritat.

Crec que tu, Teresa, esculpeixes la poesia, perquè llegint-te tinc la sensació que hi ha hagut una feina meticulosa que ha consistit en anar eliminant pacientment de cada vers, com l'escultor ho fa de la pedra, tot allò que no sigui estrictament necessari, tot allò que no contingui veritat, fins arribar a l’estrany equilibri que converteix en emoció poètica la fragilitat de les paraules. Molt probablement sigui això el que fa que la teva poesia tingui, a l’hora, la densitat i la fluïdesa tan característiques que té. Despulles el vers fins que ja no sobra res, però tampoc no hi falta perquè cada paraula que has emprat ha adquirit una solidesa extraordinària al desprendre’s de qualsevol nosa supèrflua. No sé si m’equivoco, però em sembla que és d’aquesta manera que la teva poesia adquireix la capacitat de donar cos i forma a tot allò que ens resulta inexplicable i la capacitat, també, de fer-nos sentir el tacte del silenci i el so de la quietud.

Per a mi, com a lector, la teva és una poesia sense por de la veritat que em permet recórrer espais fronteres que sovint són difícils de concretar. I així, sense por, cal que la llegim, mastegant i paladejant cada vers per reconèixer tot el gust de les poques veritats que ens són comunes i indiscutibles. I perquè entenc, finalment, que una de les coses que amb força ens ha unit des del primer dia és l’interès per la poesia que cerca la grandesa de viure en els detalls més petits del món, per a tu aquests dos poemes brevíssims:

En la desolació de l’hivern,

com l’anunci d’un fill

es desclouen els ametllers

i la vida flota impúdica.

El present s’alimenta de veritat

i toques amb la veu les coses

perquè tornin a tu com sagetes.

La sang flueix càlida i espessa

i els versos resten equidistants

mentre observes esglaiat el futur.

A les ferides del temps hi copulen les paraules.

[De Els contorns del xiprer, 2007]

INSTANT

La llum que pot contenir una mirada,

l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,

l’olor d’ametlles d’un cos net,

la carnositat dels silencis i els secrets que contenen

les paraules que els emmarquen,

una mà que ens acull les ferides,

la companyia que ens fem...

Tota la resta és mentida.

[De De secreta vida, 2008]

El cos de les dones

2009-11-15T20:00:00.005+01:00

Pier Paolo Passolini ja va avançar que "la televisió era a punt de destruir la poètica potencialment expressada pel rostre humà", i ara, 34 anys després de la seva mort aquesta afirmació és una evidència aclaparadora. Cada dia que passa em miro menys programes de televisió, els informatius, algun 30 minuts i poca cosa més. I si accidentalment entro a Tele5 o Antena3, en torno a sortir a tota pastilla fugint dels espectacles vomitius que aquestes televisions ofereixen a totes hores i dels quals sembla que s'encomanin, de tant en tant, també les cadenes públiques.

A banda de l'exposició i subhasta públiques de les vísceres d'un grapat de personatges que no aporten res de res i que només embruteixen els espectadors, cada vegada més la televisió només presenta la cara més degradada i degradant de cada un de nosaltres, però sobretot de les dones. En el seu cas, el cos s'ha convertit en mercaderia que s'exposa públicament i fins i tot ja es considera normal la seva alteració, amb tantes intervencions quirúrgiques i patiment com calgui, perquè compleixi uns estàndards uniformitzadors.

És clar que hi ha algú, potser els productors i distribuïdors de productes de gran consum, a qui surt més a compte que canviem i adulterem el nostre cos -sobretot les dones- que no pas haver de satisfer les demandes personalitzades de cada un i cada una de nosaltres. Es veu que no els convé la diferència perquè s'encariria el sistema de producció, perquè si ens declarem diferents potser ja no els comprarem l'uniforme i, sobretot, perquè si ens podem desprendre de la necessitat d'imitar els models que se'ns imposen des dels programes televisius, potser decidirem per nosaltres mateixos i això -ja se sap- posaria en perill l'actual sistema de consum.

El que vull dir ho explica, millor que no pas jo, el blog italià Il corpo della donne . Allà és on he descobert el reportatge de 25 minuts que us convido a veure, cliqueu aquí i no us faci mandra perquè no us decebrà. També es titula El cos de les dones, i parla de l'ús que se'n fa a la tele. Es constata que les dones reals estan desapareixent de les pantalles i són canviades per una imatge vulgar i humiliant de la figura femenina. Es tracta de prendre la identitat a les dones fent, fins i tot, que siguin elles mateixes que hi participin activament a partir de l'engany de creure que per ser vistes i tenir èxit han de complir uns estàndards de bellesa que les fa totes idèntiques, amb un mateix nas i rostre sense arrugues, uns llavis inflats i uns pits turgents fins al paroxisme.

El cas és amagar allò que a cada una la fa diferent i important per ella mateixa, ocultar les seves cicatrius vitals, les marques del temps viscut, la història personal i els sentiments. Així, quan totes les dones siguin una sola dona, s'haurà imposat el pensament únic o, sense subterfugis, s'haurà extingit la seva capacitat de decidir sobre la pròpia vida. Arribats aquí, només resta que ens preguntem a qui és que fan tanta por les dones?

'De secreta vida' a Nebuloses

2009-11-11T19:29:00.005+01:00

[Nebulosa d'Orió. Fotografia de la URV]

Ja fa uns quants dies que estic una mica allunyat del bloc, la feina mana. Fa una estona, però, hi he tornat i he tingut una sorpresa molt agradable quan he descobert que la Núria parla de 'De secreta vida' a Nebuloses, el seu bloc. És curiós i estrany, perquè tot i que treballem plegats la Núria no me n'havia dit res i ara he descobert aquest post que li agraeixo molt i molt.

Tot i els anys que fa que coincidim a la feina, em fa l'efecte que la Núria de Nebuloses l'he coneguda sobretot quan em va convidar al Club de lectura de Sant Sadurní o quan vam estar plegats en un taller de blocs en el qual va néixer el seu, és a dir, fora dels espais que compartim diàriament, com si les hores de feina fossin només un parèntesi en el flux de la vida.

Avui he estat amb els morts

2009-11-01T20:02:00.004+01:00

L'octubre de 1981, Miquel Peris i Segarra va escriure dotze bellíssimes proses poètiques en les quals dialoga amb un jove grumet a qui ell anomenà Gerard. En elles, el contrast entre l'edat del jove Gerard i la del poeta serví a Miquel Peris per reflexionar sobre un dels seus temes predilectes, la confluència d'Eros i Tànatos. Miquel Peris encara viuria sis anys més, però sembla que aquella tardor sentia a prop seu la presència de la mort, i aquest pressentiment va fer que les seves paraules busquessin refugi en el jove Gerard que l'escoltava en silenci sota un emotiu adagi d'Albinoni o que, més tard, llegiria des de l'andorrana vall les Cartes a Gerard.

Avui, mentre passejava amb els meus morts i recordàvem com ens hem estimat, he tornat a pensar en allò que el Miquel va escriure pocs dies abans de Tots Sants. Per això us convido a llegir la cinquena de les cartes, que diu:

"Avui he estat amb els morts. M'he passejat els marges i voreres on el xiprer enlaira sa verticalitat. Quatre magres i barrasecs caronts de cara groga cremen un cigarret mentre els fossaires comboien un taüt. Marbres colpits i títols esperpèntics guarneixen malmenats. Un capellà fotut de pressa eixarma tirallongant uns precs. Després, quan tots se n'han anat, a un capollet vermell, guaita d'un roserar, li he mormolat un vers a cau d'orella. Amor i mort, Gerard, junyits al mateix jou, renovellant la vida.

M'ha soplujat la pau i solitud d'un tardorenc capvespre al vell casal dels morts."

[Miquel Peris i Segarra: Obra completa (addenda), Societat Castellonenca de Cultura - Biblioteca de contemporanis XXXVIII, Castelló de la Plana, 1984]

Una besada per tu, Miquel, i també per tots els altres!

La vinya plora

2009-10-30T17:39:00.005+01:00

[Fotografia d'Albet i Noya]

Quan s'ha viscut la infància a pagès i en tens el record una mica rovellat, trobar-te de cop i volta amb tot un seguit d'objectes i fets mítics d'aquell tram de la teva vida et provoca emocions que emergeixen de racons ben fondos de la memòria. Encara que a vegades ens sembli que el passat és passat i res més, mentre diumenge recorria les sales del Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí, em refermava en la idea que estem fets de memòria i que depreciar el record del món on ens hem criat ens aboca a una certa misèria moral. Potser és per això que la renovació del Museu que ha fet la Fundació Carulla em sembla no només interessant, sinó molt important. Massa sovint oblidem el veritable valor de les coses empesos per una necessitat de consumir cada vegada més i més de pressa.

Els murs del Museu de la Vida Rural, abans d'entrar-hi, ja et fan adonar de la necessitat de no oblidar el valor d'elements de la nostra vida, tan volàtils però tan sòlids a l'hora, com els noms de les coses. En contrast amb un món en el qual cada vegada es parla amb un lèxic més empobrit i més trist, els murs del Museu contenen en forma de relleu o de baix relleu un munt de paraules del món agrícola que no hauríem d'oblidar. Mentre les llegia, recordava les veus dels pagesos de Sant Llorenç anomenant amb precisió no només les eines sinó també els processos de la natura. Ells sabien, perquè ho havien après dels avis i dels pares, que anomenar les plantes i els animals, els minerals, cada estri o cada moment de l'any és una forma de coneixement que els ajudava a obtenir de la natura tot el que els calia per viure.

Al Museu també s'hi explica la mesura del temps, perquè sense necessitat d'explicitar-ho massa es descriuen les feines que cal fer en cada moment de l'any. I es veu la molta feina que cal fer a pagès, però també es veu que potser no s'hi viu tan atropelladament com a ciutat. La meteorologia marca els ritmes vitals de les persones, que viuen amb la llum del sol i segueixen els cicles vitals de les plantes i els animals. Ells saben millor que ningú, els pagesos i les pageses, que no es pot anar contra la natura i que el traçat de torrents i rieres el dibuixen les aigües i no pas la nostra supèrbia, potser per això tenen un caràcter més estoic i seré que no pas els urbanites.

M'ho vaig passar molt i molt bé recordant tantes i tantes coses que tenia mig oblidades, els noms de les eines i dels oficis, i també els sons de fa molts anys com el clic-cloc de les premses que els homes empenyien a força de braços per extreure el most del raïm, o el martelleig a l'enclusa del Domènec, el ferrer que hi havia al costat de casa. Però el que més em va agradar va ser la projecció audiovisual que, basada en els tres cultius bàsics del blat, la vinya i l'olivera, s'ofereix en la sala on també s'hi exposen els molins i premses que antigament s'empraven per obtenir la farina, el most i l'oli. En aquesta projecció s'hi pot veure un moment màgic que tothom hauria de conèixer per entendre que la terra és un ésser viu. És el moment en el qual els ceps senten -passats ja els freds hivernals- la força de la saba nova que empeny amb força els brots nous. Aquesta saba duu les sals de la terra pels vasos del cep fins a les gemmes que aviat es convertiran en nous sarments i fulles, i arriba també als talls de la poda amb tanta força que durant uns dies la planta regalima saba. Quan això passa, conjugant llenguatge i natura els pagesos diuen, amb una expressió sàvia i carregada de bellesa poètica, que la vinya plora.

Fóra una vergonya que oblidéssim els miracles que -com el que abans he descrit- es produeixen a la terra que ens alimenta, i ho fóra també que ignoréssim els noms de cada planta i de cada arbre, de cada ocell, de cada eina... Per això és tan lloable aquest refet Museu de la Vida Rural que us convido a visitar. Passejar per les seves sales no només ajuda a reconèixer la bona feina de la gent que han viscut i viuen encara a pagès, sinó que també permet -ara que vivim una vida cada cop més desnaturalitzada- entendre quina és la mesura de viure.

Amb la Montserrat Abelló a Olèrdola, 2

2009-10-22T18:14:00.007+02:00

La veritat és que quan vam arribar al parc d'Olèrdola feia fred i que els micròfons ens van fer una mica la guitza. Però aviat, la petita era que hi ha després de l'entrada al parc es va anar omplint de públic. Hi havia des d'amics fidelíssims fins a algunes persones que van ensopegar casualment amb el recital i que van decidir passar el migdia amb nosaltres. Poc a poc va anar sortint un sol més aviat tímid, però suficient per aportar una mica de caliu, i va començar el recital després que la Paula Carrillo fes una introducció musical amb el saxo.

Vàrem fer dues rondes de lectura, de manera que em va tocar començar a mi llegint alguns poemes de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. Va seguir la Montserrat llegint diversos poemes del volum Al cor de les paraules, la seva obra poètica des de 1963 a 2002. En la segona ronda jo vaig aprofitar per llegir un manat de poemes inèdits i la Montserrat va recitar poesies de Memòria de tu i de mi i del seu últim llibre, El fred íntim del silenci. La Paula, acompanyada ara per l'Ester Xargay, va tancar el recital. Tot plegat ja eren quarts de dues i havíem fet gana.

Si la gent s'ho va passar bé, imagineu-vos com m'ho vaig passar jo que gairebé la tenia tota per mi, la Montserrat. Compartir unes hores amb aquesta dona carregada de tantes raons de viure, i sobretot escoltar-la parlar de les coneixences, dels viatges, de les coses senzilles de cada dia, de tanta vida i poesia viscudes, va ser un luxe difícil d'explicar. Amb una alegria i una sinceritat envejables escampa carretades d'energia i encomana les ganes de viure. Després d'haver-la conegut entenc encara més la poesia neta i clara , gairebé despullada, que escriu amb "paraules poderoses. Certes com la pedra i vives", tan certes com les del poema que tanca el seu darrer llibre i que ens va llegir per acabar el recital:

Serà potser només
en el darrer moment
en què tanquis
els ulls per sempre

que et serà donat
conèixer aquest únic
secret per força
tan senzill

com quan
al bat del sol
es desclou
una flor.

[Montserrat Abelló: El fred íntim del silenci. Edit. Denes, Col. de Poesia Edicions de la Guerra, 73. Paiporta, 2008]

Amb la Montserrat Abelló a Olèrdola

2009-10-14T19:22:00.005+02:00

El Carles Hac Mor em va convidar, ara fa uns mesos, a participar una altra vegada al Cicle de Poesia als Parcs de la Diputació de Barcelona. Em va demanar si volia recitar amb la Montserrat Abelló, i jo que més que no pas una proposta vaig entendre que el Carles em feia un regal, vaig dir que sí de seguida. Per tant aquest diumenge 18 d'octubre, a les 12 del migdia, la Montserrat Abelló i jo serem al Conjunt monumental d'Olèrdola per llegir-vos un grapat dels nostres poemes mirant de seguir el lema del cicle, que enguany és Les veus de la natura.

És evident que poder compartir un migdia de diumenge llegint poesia amb la Montserrat Abelló em fa una il·lusió especial, però també m'agradaria compartir-ho amb vosaltres i per això hi sou convidats. Si us ve de gust i podeu, fins diumenge!

Algú em fa una oferta?

2009-10-08T18:40:00.006+02:00

He rebut, com altres autors de blocs a la xarxa, un correu d’una coneguda editorial que m’oferia enviar-me, abans no fos a les llibreries un exemplar d’una nova novel·la que eren a punt de treure. El tracte que em proposaven venia a ser aquest: ells m’enviaven un exemplar del llibre, jo en parlava i després me n’enviaven dos més perquè els regalés a qui jo volgués.

Tot plegat em fa pensar que sí, que les opinions del blocaires deuen tenir algun pes i poc o molt deuen influir perquè alguns lectors es decideixin a comprar o no un llibre. Si no fos d’aquesta manera no crec pas que cap grup editorial es preocupés de procurar la difusió dels seus productes d’aquesta forma. Però, és clar, aquesta manera de fer lliga ben poc amb l’esperit de la majoria d’autors de blocs. Pel que jo he experimentat i pel que m’han dit altres blocaires, una de les coses més interessants dels blocs és l’absoluta llibertat que permeten, ja que ningú no et dicta que has de dir i que has de callar ni com ho has de fer, sinó que els lectors et llegeixen o no, i llestos.

No sé si els responsables comercials i de publicitat de les editorials això ho han entès, però el què sí és segur que han entès és que aconseguir que en una colla de blocs es parli dels seus productes és molt més barat que els sistemes tradicionals de promoció. Tothom té dret a mirar de millorar els seus guanys i sembla que a algú se li ha acudit fer servir això dels blocs per millorar les vendes, però voler-hi guanyar més aprofitant-se de la feina gratuïta d’algú altre fa lleig, molt lleig.

D’altra banda també he de dir que si a mi hi ha alguna cosa que em molesta és que em prenguin per babau, perquè al capdavall les hores que hauria d’invertir en llegir un llibre que probablement no m’interessi ni gens ni mica, i després redactar un apunt que no em faci quedar com un estúpid no es paguen pas amb el que val un exemplar del llibre en qüestió. Altra cosa seria que de manera clara i oberta m’oferissin feina, i ja en parlaríem si m’hi avindria a fer de lector i redactor de ressenyes, ja en parlaríem del preu de la meva feina. Però em fa l’efecte que ni això passarà pas, ni era de bon tros el que em proposaven.

Per tant, seguiré parlant sense cap mena de condicionant d’allò que de debò m’interessi i, com sempre fins ara, quan surti alguna referència a algun llibre en aquest bloc serà perquè m’ho he passat bé llegint-lo. Ah, i si algú em fa una oferta substanciosa i difícil de rebutjar, també us ho explicaré, però em sembla que...

PS: Llegiu, si no ho heu fet ja, Desfent el nus del mocador del Ramon Erra. Feia temps que ho volia dir i ara m’hi ha fet pensar el David que en parla al seu bloc. Desconeixia del tot la narrativa d’aquest autor i després que me’l recomanés la Núria hi vaig quedar enganxat. Llegint-lo he passat algunes de les millors estones d’aquest estiu. Per cert, aquesta recomanació és de franc.

No barro ni en mi casa...

2009-10-07T19:12:00.006+02:00

[Rafael: L'escola d'Atenes, 1509-1510]

Encara que després hi passi el personal encarregat de la neteja, a l'escola on des de ja fa molts anys treballo tenim el bon costum que cada dia, en acabar les classes i per ordre de llista, dos alumnes s'encarreguen d'esborrar la pissarra, escombrar l'aula i apagar els llums. L'alumnat nou s'hi acostuma de seguida i el que no és nou ho fa sense haver-hi d'insistir massa, però de tant en tant salta alguna espurna, com avui. El cas és que quan hem acabat la darrera classe amb un grup de 3r d'ESO i he demanat a qui tocava endreçar, una de les dues noies que avui se n'encarregaven va i m'engalta: "¿Y entonces para qué pagáis a los de la limpieza?". I encara ha afegit remugant amb l'escombra a les mans: "Anda que..., no barro ni en mi casa y encima tendré que hacerlo aquí".

Mentre esperava que les dues alumnes acabessin la feina ho he entès. I és que aquesta mossa, més que no pas queixar-se per haver d'escombrar, estava fent un diagnòstic molt i molt acurat d'algun dels problemes que afecten l'ensenyament a casa nostra:
1. Si podem pagar perquè ens facin la feina, per què ens hem d'esforçar a fer-la nosaltres?
i 2. Què s'ha cregut l'escola que em vol fer fer allò que ni els meus pares s'atreveixen a demanar-me?

I el més greu és que el que deia aquesta noia es pot extrapolar a molts altres àmbits (socials, econòmics, polítics, acadèmics, etc.), i que si no ens espavilem i rectifiquem abans no sigui massa tard, acabarem ofegats de tant mirar-nos el melic i per aquesta manera de fer de nous rics que tant ens fa presumir i que, per contra, tant fa riure els nostres veïns que sí s'hi esforcen perquè saben que per sortir del forat només valen el coneixement i la feina ben feta.

Plena d'espases

2009-10-04T22:24:00.003+02:00

Charles Paul Landon: Dèdal i Ícar, (1799).

Abans no es dilueixin
les bromes de la nit
ajusten la posició del cos
sobre un fil de llum.

Amb delicades passes
recorren els horitzons
mentre el vent pentina
la carena dels dies.

Quan ja és plena d'espases
la caiguda en el buit,
sobre un fil de temps
ballen els funàmbuls.

El pèndol de petites oscil·lacions

2009-10-01T18:25:00.004+02:00

[Fotografia de Christophe Eyquem]

Si dos apunts enrere us vaig demanar que escoltéssiu Anna Roig i L'ombre de ton chien i els votéssiu pel Premi Cerverí 2009, avui us faig una nova proposta. M'he assabentat que un dels blocs que més m'estimo ha estat proposat pel Premi Web 2010 que BalearWeb organitza per blocs en català de les Illes Balears. Em refereixo al bloc El pèndol de petites oscil·lacions que ja fa una mica més de tres anys que corre per la xarxa i que des de sempre és present als enllaços d'aquest Castells de cartes i també a Cupressus sempervirens, el meu bloc a MésVilaWeb.

No conec personalment l'autora de El pèndol..., però des del primer dia que hi vaig tenir contacte que la sento molt propera tant pel que escriu com per com ho fa. A mi m'agrada dir, perquè és així com ho sento, que El pèndol... fa molta i bona companyia, i suposo que això és així perquè la seva autora té la virtut de desenvolupar un discurs capaç d'ajudar-nos a escapar de les misèries i banalitats que ens distreuen de les coses que de debò importen i, per contra, ens ensenya a valorar les criatures i els actes senzills que cada dia poden fer que la vida ens sigui més amable.

Si no el coneixeu, el bloc de la Victòria, us en recomano la lectura i us demano que si us agrada el voteu pel Premi Web 2010. De tota manera, estic convençut que el millor premi ens l'emportem els seus lectors cada vegada que ella hi penja un nou apunt.

De Girona a Vilanova

2009-09-29T19:07:00.005+02:00

Aquesta setmana l'agenda és més atapeïda que de costum. A més de la feina de cada dia hi tinc anotades dues cites prou interessants. La primera diu que demà a les 8 del vespre seré a la Casa de Cultura de Girona per llegir poesia amb en Jordi Llavina. Ja fa un cert temps que en Roger Costa-Pau em va proposar de participar en un dels actes d'AraPoesia - XIV Festival de Poesia de Girona, i a mi -ja us ho podeu imaginar- em va faltar temps per dir que sí.

La segona serà divendres a Vilanova i la Geltrú després que la Cesca Mestres, de l'editorial El Cep i la Nansa, em convidés a participar en un dels actes de l'A09_ESPLET - Tardor de llibres. En aquest cas no es tracta d'un recital, sinó que som convidats en Llavina i jo -a partir de les 5 de la tarda al Foment Vilanoví- a dialogar en públic sobre les nostres darreres creacions poètiques, tot i que segur que algun poema nou també caurà.

Ja ho veieu doncs que aquesta és una setmana atrafegada, però encara sort que m'ha tocat una bona parella de ball. Si sou a prop, tant d'un acte com de l'altre, no dubteu que hi sou convidats.

Corro sota la pluja

2009-09-26T20:05:00.003+02:00

Del grup Anna Roig i L'ombre de ton chien ja n'he parlat en dues ocasions anteriors, aquí i aquí. Ara, però, m'he assabentat que una de les seves cançons ha estat nominada pel Premi Cerverí 2009 a la millor lletra de cançó. Aquest premi, tot i que un jurat s'ha encarregat de triar les cançons que hi poden optar, es concedeix per votació popular. A més d'Anna Roig i L'ombre... també han estat nominades cançons de Joan Miquel Oliver, El petit de Cal Eril, Mazoni, Elena, Manel, Remigi Palmero i Estanislau Verdet, i n'hi ha més d'una que m'agrada prou, però jo em decanto per Corro sota la pluja. M'agrada molt sentir cantar l'Anna -sobretot en directe- i la música d'aquesta colla de bons músics que l'acompanyen, per això els he donat el meu vot i us proposo que els escolteu i, si també en quedeu convençuts, els voteu abans del dimecres 30.

La terra oberta i molla

2009-09-20T21:29:00.005+02:00

[Fotografia d'Albet i Noya]

Tot i ser maldestres, les pluges d'aquest final d'estiu han omplert l'aire d'una olor que tenia mig oblidada: l'olor que fa la terra l'endemà de la pluja. Quan surto de casa de bon matí i tot ho omple, em reconcilia amb les ganes de viure, llavors respiro fondo i els perfums barrejats d'aigua, terra i fonoll em duen a una infància de carrers sense paviment, de vinyes acabades de collir i de camps llaurats i prestos a rebre les pluges de tardor.

No la sé explicar la sensació de plaer que em proporciona la terra molla de pluja, però he recordat com ho explica el poeta José Antonio Muñoz Rojas en un magnífic llibre, molt ben editat per Pre-Textos, que es titula Las cosas del campo. Allà s'explica el que vull dir. És en un text titulat El primer soplo del otoño, que transcric:

"Todavía en agosto, a pesar de la chicharra y de que apenas hay algún braván en los rastrojos, de que siguen las tórtolas y de que aún no han comenzado a acordonarse las golondrinas en los alambres. A pesar de todo, algo indefinible en el tacto del aire, algo en su olor, como un primer soplo del otoño.

Se abren las granadas, y en la frondosidad de los melonares, entre el fruto monstruoso, alguna tardía flor amarilla y diminuta. La mazorca grana, la aceituna engorda. La gente del campo no tema más que al solano. En cuanto la sierra cubre su cresta con un filillo algodonoso, tiemblan. Porque al doblar el día, todo manazas y calentones, hurtando donde puede, el solano de agosto.

A los días se les nota el cansancio. En las últimas eras hay que dormir arropados, porque las noches, al alargarse, se enfrían. Va siendo la hora del braván, de que los membrillos colmen el aire con su aroma y de que caiga el primer fruto de los nogales.

Pronto -el corazón lo anticipa todo- el otoño irá sacando sus tintas suaves y volverá a ser grato pasear por los senderos, entre tierras olientes a recién abiertas y mojadas."

És això, l'olor que desprèn la terra acabada de llaurar i molla. Si també la dueu a la memòria, aquesta olor, enteneu que és el què vull dir.

Meditació de Vil·la Joana

2009-09-17T15:44:00.007+02:00

[Joan Margarit, l'11 de Setembre de 2009]

El franquisme només el vaig viure d'esquitllada, sóc del 62, però aquell mestre que vaig tenir fins als 12 anys no havia perdut les maneres de l'oficial de l'exèrcit que havia estat i ens feia tastar amb una violència cruel -dia sí, dia també- la contundència del regle i d'unes mans grosses i plenes d'ira i de ressentiment. Els matins hissàvem les banderes -la de l'Espanya franquista amb l'àguila, la vermella i negra de Falange amb el jou i les fletxes i la tradicionalista dels Requetès- i cada tarda les arriàvem, tot plegat en formació i amanit amb uns càntics del Cara al sol que amb aquelles veuetes infantils devien resultar més ridículs que no pas marcials.

Jo no recordo aquella olor de corral que diu Margarit, però si l'aspror de les banderes, el fred i la humitat, la por del mestre i dels càstigs que aquest ens infligia. I l'olor de pixum, perquè a més d'un se'ns entelaven de llàgrimes els ulls o fins i tot se'ns havien escapat unes gotes de pipí només de sentir el nostre nom pronunciat per ell. Només més tard, quan ja vaig ser una mica més gran, vaig entendre que aquell home no era res més que l'adreçador que el règim feixista ens tenia destinat.

Per això deia, al post anterior, que aplaudeixo les paraules fetes poesia que Joan Margarit va pronunciar al Parc de la Ciutadella durant la celebració de la Diada de l'11 de Setembre. Vaig escoltar el poema a través del televisor i tot seguit vaig mirar de trobar-lo reproduït en format de vídeo o de text. No vaig trobar els versos de Margarit enlloc, però avui un correu del Rafa m'avisa que es poden llegir a El blog de Jordi Cervera. He corregut a llegir-los per corroborar el record que em va quedar després d'escoltar-los, i sí, el poema té la força i la rotunditat dels murs de pedra, aixecats carreu a carreu per vèncer el temps, sobretot el cronològic, i per mantenir ben viva la memòria. I ja que veritat i memòria són un bon remei davant de l'amenaça d'aquests ocellots malastrucs que sovint ens sobrevolen, us convido, si no el poguéreu sentir, a clicar i llegir Meditació de Vil·la Joana.

Poesia i Jazz a Llavaneres

2009-09-11T13:36:00.003+02:00

Mai no he sentit la Laia Noguera recitant els seus poemes i ja fa temps que en tinc ganes. El Jordi Llavina sí que l'he sentit i m'agrada la seva poesia. Per sentir-los, a tots dos i el SongBook Trio, i gràcies a l'empenta del Joan Calsapeu, aquest vespre a les 9 seré al Casal de Llavaneres. Si sou a prop i us hi acosteu, penso que no us decebrà pas.

PS: Acabo de sentir el poema que el Joan Margarit ha llegit al Parc de la Ciutadella i l'aplaudeixo. És bo i convenient que algú amb el do de la paraula com ell i més enllà d'interessos partidistes, digui les coses com són quan les ombres del feixisme ens enterboleixen la vida.

Arròs amb conill

2009-09-06T12:31:00.004+02:00

Quan he sortit al pati a collir figues -de l'hort dels avis en queda una magnífica figuera de coll de dama- m'ha sorprès la sentor de les que ja començaven a agrejar al terra. Lluny de repel·lir-me, aquest punt d'agre que hi havia en l'aire m'ha resultat tant proper que m'ha agradat. De cop i volta, també he recuperat el record de les olors del setembre quan era un nen de poble: l'aire espesseït pel most quan passaven els carros amb portadores de raïm camí de les premses, la barreja de pols i suor dels matxos, l'aroma del moscatell quan rebentava ple de sol i sucre a la boca.

I ara, a mida que em vaig fent gran, cada nou setembre és més ferma la creença que si n'hi ha cap de paradís, aquest s'amaga en les olors i els gustos de quan vam ser petits. Per això no m'estranya que avui, que la M. està cuinant un arròs amb conill com el feia la iaia Leonor, el meu fill i el meu sogre estiguin esverats com ho estan. Sentir les olors del món on hem nascut i crescut, tornar-lo a degustar és un acte ple de màgia. Sobretot com quan -com passa avui- a les mans de la M. s'hi poden percebre també les de la iaia Leonor.

El vent a les venes

2009-08-31T18:23:00.003+02:00

Llegit a De les criatures més belles de Vicenç Llorca:

Visc tanta vida en calma
com llum conté aquest port.
M'aturo per sentir
en la vela adormida
el murmuri suau
de generacions
que esperen el moment
dels ulls i la memòria.
Què serè no resulta
més deutor del misteri
que tot allò que he estat.
Sento el vent a les venes
i una pau que em respon
en el límit del buit
i el ple de l'horitzó.

[Vicenç Llorca: De les critures més belles. Ed. Proa, Col. Els llibres de l'Ossa Menor, 278. Barcelona, 2006]

Existir menys

2009-08-15T19:03:00.004+02:00

Llegit a Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera:

"Deixà de respirar i ordenà a les seves artèries que alentissin el curs de la sang, en un esforç per existir menys. I es sentí encara millor."

PS: Ara sí, uns dies d'observar només la cadència de la llum en totes les coses del món que abasta la mirada, de sentir els vents i la sal a la pell, d'omplir-se de mar i alleugerir la raó. Uns dies de no fer, d'existir menys, de no ser.

Un home distint

2009-08-13T12:16:00.011+02:00

[Fotografia de Joan Fuxà]

Sí, sí que hi sóc, encara no he fugit. El que passa és que hi ha feines que no volen soroll i per això fa dies que no em sentiu piular. He passat un grapat d'hores de l'estiu garbellant paraules damunt l'escriptori, mirant d'enfilar-les una rere l'altra a puntades de llapis i cops de teclat. I encara que no acabo de saber què en sortirà d'aquest teixir i desteixir una mica obsessiu que m'ha atrapat, quan passi el temps ja es veurà si se'n pot treure algun profit.

Mentrestant, quan se m'encalla algun nus, alço el cap i me'n recordo d'Ell que deu ser a l'hort fent una feina prou semblant, teixint arrels i terra a cops d'aixada o d'arpiots. Però a diferència del que a mi em passa, Ell sí que sap que vol i cap a on va i fa els gestos precisos i exactes que -si el temps hi ajuda- el duran a collir el profit nodridor del seu esforç. Sovint em pregunto si hi ha res més savi que aquest saber fer fruir la terra i l'aigua.

Als vespres, mentre Ell rega, jo llegeixo. Entre tot el que darrerament he llegit, m'he entretingut especialment en una novel·la que tenia pendent de feia temps. Potser ja l'heu llegit, però si no ho heu fet us recomano vivament que llegiu Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera. Sempre he defensat la seva poesia, però ara és la seva narrativa que m'ha entusiasmat. Llegint Illa Flaubert he passat algunes de les millors estones d'aquest estiu. I de mostra, un fragment:

"El que més li plaïa, després d'aquells anys de ja no viure al poble entre la gent de sempre, era aquella sensació meravellosa d'haver-se esvanit en ell el concepte d'edat. Ja durant els primers en què vivia al port, havia constatat que era aquell un tema del qual allà ningú no parlava, connivent que devia estar la marineria de no ser els aniversaris la referència més adient per a mesurar unes vides que depenien més de la mar que d'uns procesos de decadència. D'edat, al port, només se'n tenia a partir dels cent anys i, des de l'altre extrem, a partir del néixer i només fins que amb la primera comunió es deixava de ser infant. La inexistència d'aquella pauta atorgava al temps una dimensió nova molt dins la línia oberta que ell perseguia, i s'hi sentia inserit, lliure, sense punts de referència, com es sentiria un peix habitant totes les mars del món. Aquella eliminació de fites, assumida per la gent del port d'una forma tan natural, reconvertia aquell antic concepte de cadència del temps, al qual havia estat acostumat, en una amplària que ho vinculava tot a la idea de paradís. De part seva, ja sobirà de l'illa des de feia moltes tempestes i encara més calmes, es sentia desempallegat del vell hàbit de mesurar la vida, que ara trobava mesquí, i havia assumit aquell més distret sentir del transcórrer amb la mateixa naturalitat amb què la gent del port el portava a la sang. Avesat a no tenir miralls a la caseta del far, la seva imatge només existia per als altres, i, en pensar en ell mateix, havia de recórrer, per a imaginar-se, a les faccions sobreviscudes en una memòria antiga a les quals ni posava esment a fer uns retocs. Tot i això, tot i seguir creient-se de cara tal com fou en la seva primera vida de fill consentit de família benestant, constatava que el seu aspecte havia canviat tant que, pensava, pocs coneguts d'aquella prehistòria seva haurien estat prou perspicaços per identificar-lo. La seva pell, ara feta un regruix, colrada pel sol, l'aigua de mar i l'aire iodat, res no tenia a veure amb la d'abans, esblanqueïda i quasi transparent. Tenia ara, li agradava pensar, el mateix color de 'bronze antic' del qual s'havia vanat Flaubert arran del seu llarg viatge per l'Orient. Quant a la veu, que amb el tabac i la ginebra consumits a dolls havia esdevengut un poc ronca, més baronívola, en res no recordava aquella altra més neta i alta de to amb la qual l'home esvelt que havia estat aconseguia subratllar matisos que, des de la passió que posava a ensenyar literatura, considerava imprescindibles per a fer entrar els vailets dins la medul·la d'una bella frase. Quant a l'aspecte físic, es trobava un poc més baix d'estatura del que era abans, i era conscient de tenir ara una forma de caminar, remodelada per l'avés de fer-ho damunt les roques, que distava d'aquella altra, tan elegant, fins al punt de poder ser considerada, en rigor, la d'un home distint."

[Miquel Àngel Riera: Illa Flaubert, Ed. Destino, col. l'Àncora, 25; Barcelona, 1990]

PS: I després d'acabar la novel·la, m'he adonat que el seu rellotge i el meu no avancen al mateix ritme, que Ell encara alça la mirada i sap dir sense por d'equivocar-se quina és l'hora del dia, no la dels homes que vivim pendents de tantes i tantes coses que a Ell li són supèrflues. Potser sí que Ell és també, sense necessitat de saber-ho, un home distint.

Norai

2009-07-23T19:45:00.004+02:00

[Fotografia de Biel Pons]

Potser perquè les travessies nocturnes ja feia anys que s'havien convertit en una maniobra plena d'incerteses; no ho sap, però ja fa temps que sense adonar-se'n ha agafat el costum cada matinada, quan encara només és mig despert, de tombar-se sobre el seu costat esquerre i enllaçar amb el braç dret la cintura de la dona que dorm al seu costat.

Han passat els anys i els cossos de tots dos ja no són, és clar, aquells cossos joves que eren, però en algun racó de la seva memòria encara crema la promesa d'aquella cintura que podia gairebé circumdar amb les mans com si s'agafés al món. No l'entenia llavors la fascinació que li produïa aquella cintura de la qual s'havia enamorat, però des del dia que la va saber prenyada ja no n'hi va caldre cap d'explicació.

De fill ja no en tindran cap altre, però quan torna havent esquivat els esculls d'una nit tortuosa, s'hi agafa a la cintura d'ella com si fos l'únic norai on amarrar a recer dels naufragis que, mentre la quilla de la barca obria la negror de les aigües, l'amenaçaven. Hi ha matins que aquest és l'únic consol que li queda, que un gest ho és tot. Per això, abans de llevar-se encara fa el ronso uns minuts abraçat a ella i deixa que les primeres llums el gronxin al moll mentre es fa de dia.

Ser o no un país normal?

2009-07-01T21:02:00.006+02:00

Poques vegades podem escoltar algú parlar amb autoritat i amb un discurs net i clar d'alló que coneix. Avui el Dr. Joan Solà ho ha fet al Parlament de Catalunya, ja que ha estat convidat a intervenir davant del ple del Parlament.

Entre altres consideracions que ha fet, el Dr. Solà ha demanat als diputats i diputades que es preguntin si volen o no que siguem un país normal. També ha parlat de la diferència d'ús del català a les aules i als patis de les escoles i de la degradació de les estructures lingüístiques als mitjans de comunicació quan s'ha referit a la salut de la llengua. I ha afegit que només si tingués la consideració social de llengua útil i necessària, el català milloraria la seva mala salut.

El discurs del Dr. Solà conté tota una lliçó de sociolingüística amb diagnòstic i pronòstic inclosos sobre la llengua catalana. Ara toca els polítics, però sobretot a la societat catalana decidir què i com volem parlar. Si no ho fem nosaltres, seran els espanyols en primera instància i els anglesos en segona que decidiran com ho hem de fer, com s'anomenen les nostres coses i fins i tot com ens hem de dir.

Us convido que escolteu el discurs del Dr. Joan Solà en aquest vídeo de VilawebTV. Penso que no us en penedireu, perquè durant els vint minuts que dura no hi ha ni una sola pellofa, tot és gra.

Trens de nit

2009-06-21T21:01:00.003+02:00

Com tantes altres vegades deixes passar els minuts escoltant. Del llit estant sents l'incipient moviment d'un tren, el ferro que gruny als eixos, el xerricar de les rodes que freguen les vies, els cops secs entre els vagons com pedres rodolant per una tartera, la quietud freda d'una altra matinada...

I després, l'esbufec escanyat d'una locomotora com si volgués arrencar les arrels del seu trajecte, els vidres que trontollen lleugerament, el sotragueig compassat del primer tren que emmudeix els silencis durant uns segons. Rectangles de vidrada llum recorren el llenç de les parets i el sostre com una corrua de fantasmes. No són encara les cinc que la nit s'esqueixa.

DSV al 'Resum de l'any poètic'

2009-06-19T17:53:00.010+02:00

Amb el correu d'avui he rebut un sobre de l'Ajuntament de Barcelona amb un exemplar del llibre dels Jocs Florals d'enguany. Entre els diferents continguts d'aquest llibre hi ha el Resum de l'any poètic 2008 que ha fet en Jordi Llavina. Llegir-lo m'ha proporcionat una agradable sorpresa, ja que m'hi dedica un paràgraf que diu així:

"[...] Comencem pels autors que han publicat per primera vegada. Ricard Garcia havia tret el seu primer llibre, Els contorns del xiprer, al setembre de 2007. L'edició, però, feta per l'Ajuntament de Sallent, és pràcticament introbable. De manera que el delicat De secreta vida (3i4, XXVII premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó) té l'aire d'una autèntica novetat. La de Garcia és una poesia realista, que observa amb rigor la naturalesa i la naturalesa humana, amb una forta impregnació moral. La prosa poètica -la petita i cenyida prosa poètica- és la seva forma predilecta. Si la primera part del llibre es reserva al que en podríem dir «la vida de fora», la segona es confia enterament a «la vida interior». La memòria personal, el fred, la mort, són alguns dels temes que Garcia treballa amb un exquisit sentit de la proporció."

I encara unes pàgines més enllà, he tingut una altra alegria en descobrir que una de les proses poètiques de De secreta vida, és un dels onze poemes seleccionats pel resum de l'any poètic. Aquí la teniu:

Gener
Hi havia, pels volts de Nadal, tot de sembrats que començaven a verdejar. Però el nou any i aquests aires gèlids gairebé han aturat la roda. I com si fos la closca confosa i grisa de les tortugues, la sequera i el vent han endurit la terra. Tot sembla erm i tota cuca s'amaga i surt només, malfiada, a la punta del migdia. Fins i tot tu t'has tornat malfiat, i sents aspres les carícies a la pell, seca i clivellada com les ungles gastades d'un cavall vell. I cansat de tant d'hivern, aquesta tarda, l'última d'aquest gener tan cru, sents com tots i cada un dels seus minuts t'estellen l'ànima amb agulles de fred. S'acaba gener mentre avances cap a la fosca i veus, pel retrovisor del cotxe, com tots els paisatges se't fonen sota una estranya llum ataronjada.

L'empenta de les deus

2009-06-16T18:08:00.007+02:00

Passa a passa, fem els camins dels desigs
sense por de tornar enrere
perquè mai no marxarem del tot,
com aquests rius que senten
l'empenta de les deus quan s'aboquen al mar...

A veces

2009-06-05T18:14:00.006+02:00

Ha fet un ruixat benèfic. Ara tot és moll i el sol amable de la tarda travessa el jardí. L'olivera regalima llum nova. Com un llampec em venen al cap uns versos de José Agustín Goytisolo. No sé pas perquè, tant és. El cas és que hi ha vegades, com quan sento les olors gairebé imperceptibles de les persones que estimo, que un corrent elèctric em recorre i sé que sóc viu. Llavors entenc en la seva plenitud -crec- el que Goytisolo deia a A VECES:

A veces
alguien te sonríe tímidamente en un supermercado
alguien te da un pañuelo
alguien te pregunta con pasión qué día es hoy en la sala de espera del dentista
alguien mira a tu amante o a tu hombre con envidia
alguien oye tu nombre y se pone a llorar.

A veces
encuentras en las páginas de un libro una vieja foto de la persona que amas y eso te da un tremendo escalofrío
vuelas sobre el Atlántico a más de mil kilómetros por hora y piensas en sus ojos y en su pelo
estás en una celda mal iluminada y te acuerdas de un día luminoso
tocas un pie y te enervas como una quinceañera
regalas un sombrero y empiezas a dar gritos.

A veces
una muchacha canta y estás triste y la quieres
un ingeniero agrónomo te saca de quicio
una sirena te hace pensar en un bombero o en un equilibrista
una muñeca rusa te incita a levantarle las faldas a tu prima
un viejo pantalón te hace desear con furia y con dulzura a tu marido.

A veces
explican por la radio una historia ridícula y recuerdas a un hombre que se llama Leopoldo
disparan contra ti sin acertar y huyes pensando en tu mujer y en tu hija
ordenan que hagáis esto o aquello y en seguida te enamoras de quien no hace ni caso
hablan del tiempo y sueñas en una chica egipcia
apagan las luces de la sala y ya buscas la mano de tu amigo.

A veces
esperando en un bar a que ella vuelva escribes un poema en una servilleta de papel muy fino
hablan en catalán y quisieras de gozo o lo que sea morder a tu vecina
subes una escalera y piensas que sería bonito que el chico que te gusta te violara antes del cuarto piso
repican las campanas y amas al campanero o al cura o a Dios si es que existiera
miras a quien te mira y quisiera tener todo el poder preciso para mandar que en ese mismo instante se detuvieran todos los relojes del mundo.

A veces
sólo a veces gran amor.

[José Agustín Goytisolo: A veces gran amor. Editorial Lumen, col. Poesía, 66. Barcelona, 1991]

Amigó i Cantón: 'El vi encenia la vida'

2009-05-29T18:57:00.002+02:00

La primera vegada que vaig sentir recitar la Sílvia Amigó, va ser durant la Kinzena Poetika 2005 en un acte en el qual van confluir la seva veu, la música del Toti Soler i la poesia del gran Fernando Pessoa. Aquell dia -ja ho vaig explicar aquí- tot va quedar tocat per la gràcia de la poesia. I ara ho he enllaçat perquè, si podeu, us animeu a anar a escoltar la Sílvia a les caves Giró i Giró de Sant Sadurní d'Anoia.

Avui al vespre, a dos quarts d'onze, actuarà en companyia de Manel Cantón i oferiran un recital de poemes i cançons titulat El vi encenia la vida. El recital forma part del cicle Poesia i cava 2009 que ha organitzat, un any més, el Santi Borrell amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Sadurní.

Per tothom, però sobretot per als qui no la pugueu anar a sentir, us deixo a dalt el vídeo de la Sílvia i el Toti interpretant Pessoa.

Montserrat: Alibau, 2009

2009-05-22T20:01:00.004+02:00

He pujat a Montserrat. Feia anys que no ho feia, però diumenge hi vaig pujar amb el cremallera deixant que la muntanya, que actua sobre la mirada amb un efecte hipnòtic, m’engolís una vegada més. Excepte alguns períodes més aviat curts, cada dia de cada any dels que ara tinc, Montserrat m’ha anat deixant un senyal molt poderós a la retina, de manera que ara la muntanya és un referent no només geogràfic, sinó també estètic i vital, si és que aquests dos aspectes es poden separar.

Aquesta vegada, l’objectiu de la meva excursió no era altra que acudir al Museu de Montserrat per poder veure les pintures que amb el nom Montserrat: Alibau, 2009 s’hi exposen fins el 14 de juny. La raó era important, ja que al pintor Salvador Alibau m’hi uneixen uns fils gairebé imperceptibles que amb el pas del temps i amb la consciència del que he viscut s’han tornat indelebles. Les meves primeres eines d’artista me les va proporcionar ell a través de l’escola quan jo no tenia més de 12 o 13 anys. Es tractava d’una caixa de pintures sense la qual jo no seria ben bé qui ara sóc, perquè aquelles pintures em van permetre començar a exercitar-me en la representació del que aleshores era el meu món. Aquella caixa -que encara guardo- va quedar més tard oblidada durant un munt de temps, però sembla que d’alguna manera els pigments que contenia havien fet pòsit a la memòria perquè ara, quan escric poesia, sento la necessitat de mirar de descriure els colors de les coses i del temps tal i com em travessen la mirada.

No em resulta gens fàcil, perquè voler descriure el color de la levitat d’un instant no ho és. I per això mateix trobo tan fascinants les pintures d’aquesta exposició, a través de les quals Alibau hi fa passar l’aire i la llum i converteix aquest dos elements en part de la seva obra. La pintura no es fa sobre la tela, sinó que el propi suport –finíssimes capes de cel·lulosa que han estat treballades dins de l’aigua- i també els espais que queden buits de matèria formen part inseparable de l’obra.

Alibau és un artista gens convencional que ha hagut de crear un mètode propi de treball i, fins i tot, de construir les eines que fessin possible l’expressió plàstica de les seves reflexions. La matemàrtica, nom amb què es refereix a la recerca paral·lela des dels àmbits de la ciència i l’art a l’hora, es fruit d’aquesta feina, i ho és també la tècnica de les obres en fibra de cel·lulosa que Àlex Mitrani explica així al catàleg de l’exposició: ...les seves obres de cel·lulosa. Les realitza en immersió. [...] aconsegueix una superposició natural i dúctil de la matèria. Les capes de cel·lulosa s’apliquen dins l’aigua. Amb l’ajut d’uns estris molt particulars, Alibau disposa la cel·lulosa acuradament i la dirigeix en una o altra direcció, en un lloc concret, però és l’aigua la que mou la matèria colorejada. L’obra es fa de manera fluida. Sobre les capes de fons es van sedimentant formes i colors, es dipositen lentament, cauen com flors dins l’aigua, amb un balanceig que recorda el vol aeri del pol·len o les fulles de tardor. L’artista dirigeix i controla un procés en la mesura que compta també amb la complicitat de l’aigua, àmbit del silenci i la vida.

Diumenge, doncs, pujar a Montserrat a veure les pintures de Salvador Alibau va ser un goig per l’experiència dels sentits i per la intel·ligència, indestriables una cosa i l’altra com ens ensenya amb aquesta col·lecció de peces artístiques pensades i fetes, resultat de la ment i de les mans, procés i obra. Quan hi penso, no només puc pensar en el que he vist exposat: en els blaus, el bosc cremat i els troncs d’arbres, la primavera, el cant, les seccions àuries, l’ocell mort, el cargol dins l’espiral logarítmica, les fractals i les molses... o la maqueta per l’escultura a Mn. Comerma. Quan hi penso, ho faig també en aquest home que des de la seva talaia vital i intel·lectual sap mirar i escoltar els senyals de la matèria i els interpreta per descobrir-nos, sense separar percepció i comprensió, la bellesa que conté, una de les poques veritats que ens queden. O no és això el que mirem quan girem els ulls cap a Montserrat?

Llavina + Julià + Garcia

2009-05-19T18:30:00.005+02:00

[A la fotografia, d'esquerra a dreta, Jordi Llavina, Ricard Garcia
i Lluís Julià al Museu Vicenç Ros, 16 de maig 2009]

En mig d'una tarda esplèndida, el Jordi Llavina, el Lluís Julià i jo ens vam trobar dissabte al Museu Vicenç Ros de Martorell per recitar els nostres poemes davant de la cinquantena de persones que s'hi van acostar per escoltar-nos.

Durant aproximadament una hora vam alternar la lectura dels nostres poemes. El Lluís va llegir poemes del seu nou llibre Música màquina, el Jordi en va llegir de La corda del gronxador i Diari d'un setembrista i alguns encara inèdits, i jo també vaig llegir poemes inèdits a més d'alguns de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. Qui ens ha llegit i qui ens va poder escoltar, sap que les nostres poètiques són diferents, però tinc la sensació que precisament aquesta diversitat va ajudar a què finalment el recital quedés prou ben amanit.

També he de dir que per a mi -i també el Jordi i el Lluís ho van dir així-, l'oportunitat de ser tan a prop del públic és molt gratificant, perquè més enllà de l'acte més íntim de la lectura d'un poema en soledat, tenir la gent a tocar com dissabte i poder mirar-los als ulls quan mostres la pròpia poesia et permet gaudir d'un munt de sensacions compartides que la fan més viva.

A banda de tot això, el Daniel Garcia Peris i el Xavier Rius, ànimes respectivament de la Penedesfera i de l'e-Notícies que eren entre els assistents, en parlen aquí i aquí. I encara de propina, en aquest darrer enllaç hi podeu escoltar i veure en vídeo tres fragments del recital.

Poetes al museu

2009-05-12T20:36:00.004+02:00

Entre els diversos actes que el Museu Vicenç Ros de Martorell ha organitzat pel Dia Internacional dels Museus, hi haurà el que s'ha anomenat Poetes al Museu. Els poetes convidats a participar-hi som el Lluís Julià, el Jordi Llavina i jo mateix, Ricard Garcia. Recitarem els nostres poemes i després podrem xerrar una estona i prendre una copa de cava.

La lectura de poemes es farà el proper dissabte 16 de maig a les 7 de la tarda al Museu Vicenç Ros (Av. Vicenç Ros, s/núm., Martorell) i té l'al·licient afegit de poder veure la important col·lecció de ceràmica del Museu.

L'activitat és gratuïta i hi haurà llibreria per qui vulgui adquirir algun dels nostres llibres.

Ens agradaria que, si us és avinent i us ve de gust, vinguéssiu a escoltar els nostres poemes i a passar una estona amb nosaltres. Us hi esperem!

Abril

2009-04-30T09:45:00.003+02:00

Em deia un amic, fa uns dies, que la primavera d'aquest any s'assembla com poques a les de la nostra infància, amb les pluges imprevisibles i la llum tan neta, amb l'eclosió dels verds tan iguals i tan diferents.

Les dels darrers anys no han estat tan generoses però, tot i ser més seques, mai no hi ha faltat el senyal de les roselles tacant de sang nova la terra per treure'ns de l'hivern i dur-nos saba fresca. Doncs bé, avui que tanquem un altre abril, em ve de gust oferir-vos la sorpresa renovada del roig:

ABRIL
Enyores sentir als braços l'entrada de l'aire humit que anunciï l'arribada de la pluja després d'un matí ple de llum nova. Però enguany l'abril, eixut com mai, sembla que t'hagi traït i al jardí, que encara és erm, només hi han florit, forçats, uns quants lliris grocs. Sort en tens que, fidels a la memòria de la teva infància i porugues com les primeres besades, les roselles et diuen la primavera des del marge de la carretera, sobtadament, després d'un revolt que havies traçat massa depressa.

[RG: De secreta vida, Edicions 3i4, Col. Poesia 3i4, núm. 132. València, 2008]

Joan Margarit a Martorell

2009-04-28T17:59:00.009+02:00

Com ja ha fet els darrers anys per la Fira, l'Associació de Botiguers de la Vila de Martorell, va organitzar dissabte passat les 24 hores de lectura. Aquest any eren dedicades a l'obra de Joan Margarit, però durant la tarda també es van llegir poemes d'autors martorellencs amb obra editada.

La Teresa Amat es va encarregar de llegir poesies de Francesc Pujols, la filla de Jacint Lladó va llegir versos del seu pare, en Jacint Soler i altres familiars de Joan Mas Puig van llegir obra d'aquest autor i Ferran Balanza es va encarregar de la poesia de Mn. Marçal Martínez i del músic i mestre Gomila. Després ens va tocar el torn als autors vius: Moisès Queralt i Andreu González van llegir els seus poemes i jo els meus.

Per tancar aquests actes de lectura, demà dimecres 29 a les vuit del vespre, el poeta Joan Margarit serà a la Casa de Cultura de la Vila (carrer Francesc Santacana, 13) per recitar-nos alguns dels seus poemes i, a més , parlar de poesia amb el públic i signar llibres. Si mai l'heu anat a escoltar ja sabreu de què us parlo, però si no ho heu fet aquesta és una gran ocasió per deixar-se seduir per la paraula d'un home savi.

'L'últim nord' de Vicenç Llorca

2009-04-26T19:17:00.005+02:00

Divendres, l'endemà de Sant Jordi, vaig conèixer en Vicenç Llorca. La Teresa Costa-Gramunt ens havia convidat a llegir poemes nostres al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú i allà ens trobàrem. Tot i que era la primera vegada que ens vèiem i que mai abans havíem parlat l'un amb l'altre, de seguida vam descobrir punts de contacte, des de la curiosa relació que mantenim amb els trens i amb els sons amb què assenyalen el flux de la vida -tots dos vivim a tocar de les vies-, fins a la fascinació que ens causen alguns paisatges com el dels camps que s'estenen entre el Delta de l'Ebre i Castelló.

Abans de divendres, jo només havia llegit alguns poemes esparsos de Vicenç Llorca, però després d'escoltar-lo em vaig afanyar a anar a buscar L'últim nord, el seu darrer llibre. Així és que ahir dissabte el vaig comprar i a hores d'ara, que ja l'he llegit, us el recomano vivament perquè en aquest llibre hi he descobert els versos d'un home que, sense cap mena de condició ni de vergonya, estima d'una forma incontestable i absoluta la vida. És un llibre ple de la força que ens aporta l'exercici fundacional de la paternitat i de l'alegria que ens fa sentir viure les veritats senzilles de la infància. Potser és per això que la seva lectura m'ha corprès com ho ha fet i perquè, en els moments difícils, hi ha una sola cosa que per damunt de qualsevol altra sé de mi, que sóc pare.

Us convido a llegir L'últim nord (PremiVicent Andrés Estellés de Burjassot 2007) i us deixo aquí, mentrestant, aquest poema:

VENIR INFANT

L'infant que viu en mi ha vingut amb tu.
No hi ha secrets. Tot és simple, com dir
pare, blau, arbre, parc, ocell, verd, mare...

Ets el recer dels mots en el viatge
tranquil dels fets davant els ulls trobats,
com unes rares perles, en el somni.

Quan véns, sóc jo que vinc de mi mateix:
buit de temps, nu de terra, cert d'amor.

[Vicenç Llorca: L'últim nord. Edicions Bromera, col. Poesia, 77. Alzira, 2008]

Viatges i hospitalitat

2009-04-22T15:36:00.005+02:00

Gràcies a l'empenta de la Teresa Costa-Gramunt, el divendres d'aquesta setmana començarà el Cicle poètic Viatges i hospitalitat a Vilanova i la Geltrú. El cicle es compon de quatre sessions i la programació és la següent:

- Divendres 24 d'abril:
Vicenç Llorca i Ricard Garcia
- Dijous 11 de juny:
Jordi Cervera Nogués i Nati Soler Alcaide
- Divendres 18 de setembre:
Josefa Contijoch Pratdesaba i Joan Duran i Ferrer
- Dijous 26 de novembre:
Olga Xirinachs i Teresa Costa-Gramunt

Totes les sessions començaran a les set de la tarda i es desenvoluparan a la seu del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Hi sou convidats!

'Rebel·lió de la sal', premi de la crítica 2009

2009-04-19T20:47:00.004+02:00

Després que ahir es fessin públics els Premis de la Crítica 2009, ho vull celebrar. Primer perquè els dos llibres guanyadors en llengua catalana, El professor d'història de Joan F. Mira i Rebel·lió de la sal de Teresa Pascual, havien estat recomanats aquí i aquí des d'aquest blog. I en segon lloc perquè des de fa temps penso que l'obra que de manera pausada i silenciosa escriu la Teresa Pascual, conforma un corpus poètic importantíssim.

Jo vaig arribar a la seva poesia a través de El temps en ordre (2002), i només després vaig poder llegir la seva poesia anterior. El cas és que quan vaig llegir-la per primera vegada, ja hi vaig descobrir grans afinitats en la manera de pensar la poesia i això va propiciar un recital conjunt a la Kinzena Poetika -el 2003, jo encara inèdit- que vam titular Els contorns del temps.

Quan la tardor passada vaig rebre el llibre ara premiat, Rebel·lió de la sal, el vaig llegir ràpidament, però de seguida van venir noves lectures molt més pausades en adonar-me que la Teresa Pascual havia fet una passa important amb aquesta nova obra. Perquè tot i la cruesa del tema -la mort de la mare és un element central en el llibre- els poemes estan esculpits des de la quietud i el silenci.

Jo no sé si ella hi estaria d'acord, però la seva poesia em fa pensar en la manera d'Eduardo Chillida de buidar la pedra, ja que aconsegueix que no sigui tan important el bloc de mineral com ho són, en canvi, la llum i l'aire que el volten i el travessen. Els versos d'aquest llibre són -per a mi- com aquests blocs de pedra que en la seva quietud es converteixen en testimonis de la veritat.

Quan la Teresa Pascual esculpeix la seva poesia -a vegades n'hem parlat-, no fa altra cosa que eliminar pacientment de cada vers, com l'escultor de la pedra, tot allò que pugui resultar superflu, tot allò que no contingui veritat, fins arribar a l'estrany equilibri que converteix en emoció poètica la fragilitat de les paraules. És per això que la poesia de Rebel·lió de la sal, com es pot veure en el poema que segueix, té una densitat capaç de donar cos i forma al que ens resulta inexplicable i de fer-nos sentir el tacte del silenci i el so de la quietud:

La voluntat de dir
escoltava el trajecte
del taüt cap al fons
del nínxol que tancava
la paraula

vaig creuar amb tu el límit
definitiu dels noms
sols el gest de la mà
pel front la boca el pit
persignant-me

resumia el trajecte
sense sentits del món
i s'obria a l'espai
fins ara inexpressable
de la mort

Us convido que entreu a Rebel·lió de la sal sense por i que mastegueu cada vers amb la parsimònia de qui vol reconèixer tot el gust de les poques veritats que ens són comunes i indiscutibles; us garanteixo que quan en sortiu sereu molt més rics.

Desmorir

2009-04-13T18:58:00.007+02:00

Fa uns dies vaig tenir, entre viatge i viatge, l'oportunitat de llegir -a la vinateria Vins i Divins d’El Masnou- els meus poemes a un públic nou, cosa que em va fer feliç ja que oferir els meus versos a oïdors que mai abans no m’havien escoltat podia resultar compromès, però passats els primers minuts de tempteig vaig poder comprovar que el públic i jo ens enteníem i que les meves paraules feien l’efecte desitjat.

L’endemà vam marxar a fer unes petites vacances que ens devíem de feia temps. No calia anar molt lluny, però si fer un salt per escapar de la quotidianitat. La destinació, un lloc conegut que no requerís cap esforç d’adaptació i prou despoblat per oblidar el brogit que sense que calgui fem els humans quan falsament omplim els nostres buits amb soroll. Buscàvem quietud i silenci i els hem trobat.

Mentre era en aquest tros de món que em serveix sovint de refugi, tant els de casa com alguns amics que sabien com trobar-me m’han fet sentir estimat amb les seves paraules de record i alguns regals inesperats. Divendres –que per a mi era molt més que sant- em vaig trobar, només llevar-me, amb els tres volums en versió bilingüe de la Divina Comèdia de Dante Alighieri que en Miquel Barceló va il·lustrar per Galàxia Gutemberg. Pocs minuts després em van començar a arribar, també com un regal, les trucades, els missatges i els correus d’algunes de les persones que més m’estimo. I encara a la tarda vaig descobrir que el David Madueño, sense saber-ho, m’havia fet el regal de comentar Els contorns del xiprer al seu blog. Va ser un dia ple d’agradables sorpreses.

Després d’això encara em quedaven dos dies més de pau per passar llargues estones als amagatalls de Vilaüt, del Cortalet o del Matar observant la vida i el pas del temps amb una indolència plàcida i despreocupada.

Avui, mentre escric aquestes paraules, m’arriben encara en forma de correu electrònic els ecos d’algunes de les coses que m’han fet sentir bé aquests darrers dies. Fa només uns minuts n’he rebut un que rememorava alguna cosa que jo vaig escriure fa molts anys i que diu, més o menys, que l'amistat és com una pluja tèbia que ens fa sentir a gust, que no compromet a res i que compromet a tot... que ens fa sentir a gust quan ens trobem, quan ens sentim, quan ens pensem...

I aquest matí n’he rebut un altre que contenia una cita de Miquel Barceló de 1995, extreta del llibre L’univers artístic de Miquel Barceló de Catalina Cantarellas, que diu que La pintura no és un ofici ni una feina, és gairebé una malatia. No és un modus vivendi ni una manera de viure; al contrari, és una forma de desmorir, com la poesia. Doncs em sembla que això és el que a mi m’ha passat aquests dies, que gràcies a la M. i al meu fill, gràcies a algunes amigues i amics, i gràcies a què encara hi ha alguns territoris dels quals me’n sento part, m’he desmort una mica més que no ho estava.

L'amistat

2009-04-06T17:27:00.005+02:00

Quan passem moltes hores plegats amb altres persones, els sentiments es posen a prova i es poden aguditzar de tal manera que es facin prou sòlids com per influir en les nostres vides. Si bé algunes vegades són les desavinences que prenen cos i es tornen gairebé irresolubles, per fortuna per a mi aquests darrers dies ha estat l’amistat i l’estimació cap als meus companys i companyes de viatge el que ha crescut. Hem hagut de compartir moltes hores de feina i també alguna estona de nervis, però sovint també hem pogut gaudir de llargues estones de bona conversa i de bona companyia mentre érem lluny de casa.

Durant el vol de tornada, mentre em preguntava quins deuen ser els mecanismes que fan que flueixi i es treni o no l’amistat entre persones ben diferents les unes de les altres, em venien al cap algunes idees que havia llegit, feia només unes setmanes, del llibre L’amistat de Francesc Torralba. Avui, ja a casa, rememorant les vivències dels darrers dies i per celebrar l’amistat de les persones que m’han acompanyat al mateix temps que la d’aquelles que sé, des de fa molts anys, que incondicionalment sempre m’esperen, transcric aquest fragment del llibre que abans he citat i que diu:

[...]En la recíproca donació, els amics intercanvien els seus pensaments, les seves voluntats i afectes, que pertanyen a la pròpia intimitat personal i són els seus millors béns propis. L’amor de donació respecta i exigeix la llibertat personal. Només els que volen posseir estan buits i volen estar plens. L’ideal d’aquestes persones és absorbir els altres éssers per la seva interioritat. Però el que està ple de vida interior, de pensaments i de records, de sentiments i de vivències, desitja donar-los, gratuïtament, a l’amic.

L’amor d’amistat és mútua complaença. És com un impuls recíproc de donació de bé. Es dóna sense intenció de retribució, com una entrega gratuïta. Ho donem a l’amic perquè volem compartir aquell bé propi amb ell. En definitiva, l’amor d’amistat és, realment, unió i impuls de donació; força que, a la vegada, col·loca la persona estimada en l’interior de la persona de l’amic i el condueix a sortir fora de si mateixa.

Fer el bé a l’amic no tan sols genera fruïció i goig a qui el rep, sinó també a qui el fa com amic. El bé de l’amic no tan sols s’aconsegueix fent-lo gaudir proporcionant-li plaer i goig, sinó contribuint a la seva pròpia perfecció personal. Moltes amistats es trenquen perquè un amic projecta en l’altre unes expectatives de bé i de felicitat que no són les que l’amic realment vol. Fer el bé a l’amic no és imposar-li la pròpia idea de bé, ni convertir-lo en un titella dels propis plans de vida. Fer el bé a l’amic és desitjar que l’amic sigui ell mateix, que tingui la seva pròpia vocació i el seu propi projecte de vida; per això el respecte no és solament una exigència de llibertat, sinó d’autenticitat de les relacions humanes.

En l’amistat, el jo està disposat a hostatjar i a rebre en la casa més íntima del seu ésser el tu. Rebre l’altre en la pròpia casa sempre és arriscat, perquè només tenim una casa i ens cal tenir la seguretat que la conservarà com està, que serà discret i no dirà a ningú el que ha vist dins. Hi ha molt del jo en el tu de l’amic i molt del tu en el propi jo.

El jo mai no és una càpsula hermètica separada dels altres. És una construcció històrica, una elaboració temporal i el tu de l’amic hi queda incrustat, no com el liquen a la roca, sinó que acaba formant part de l’ésser íntim. Un amic és present, encara que estigui molt lluny, perquè és part de l’ésser. Oblidar-lo seria com oblidar part del propi jo.

L’amistat deixa petjada, cala a fons en l’ànima i això no ha d’incomodar ningú, ni s’ha de pretendre ésser impermeable a la influència dels altres. Al capdavall, la identitat personal es construeix en una trena de trobades, de lectures i d’experiències vitals que van afaiçonant la persona tal com és. Som la petjada dels altres i també deixem petja en els nostres semblants. L’ésser humà, vulgui o no, és un ésser que deixa rastre.

Disposar d’un vincle com l’amistat és, certament, un immens bé, un do que no es pot comparar amb res. Els amics són per a Ciceró “el parament més adequat i més bonic de la vida”, en contraposició als qui posen el seu afany en la possessió de cavalls, vestits bonics, vasos preciosos. I arriba a dir que “una vida sense l’amor i la benvolença d’altri perd tot el seu encís”.

Saber que es pot comptar amb algú en la nit més obscura, en l’infern més inhòspit, és un bé que solament pot valorar la persona que s’ha trobat en la nit més fosca de totes i s’ha trobat vertaderament sola, immensament sola, sense ningú més que ella i les seves cabòries. L’amistat és, en aquest sentit, l’antídot de la desesperació. [...]

Francesc Torralba dixit i jo, des de la meva experiència, ho refermo.

Agenda

2009-03-28T21:11:00.008+01:00

Mai he amagat que poder llegir la meva poesia en públic m'agrada molt, sobretot perquè em permet arribar a qui ja coneix els meus llibres o a possibles nous lectors d'una forma molt més càlida que no pas a través del paper. També perquè n'aprenc molt d'escoltar el que aquestes persones m'aporten cada vegada que he fet una lectura. I en tercer lloc, perquè la paraula dita és la matèria que li és més pròpia a la poesia.

El cas és que en pocs dies he rebut cinc propostes per fer lectures dels meus poemes. La primera de totes serà a El Masnou. Els amics de Vins i Divins, que cada primer dimarts de mes fan un acte literari, m'han convidat a casa seva per recitar alguns dels meus poemes. Compteu, doncs, que hi seré el proper dimarts 7 d'abril a les 8 del vespre i que llegiré poemes dels dos llibres i algun inèdit i podrem, també, xerrar una estona.

La segona serà a Vilanova i la Geltrú amb en Vicenç Llorca. La Teresa Costa-Gramunt ens ha convidat a participar en el Cicle Poètic Viatges i Hospitalitats i el nostre torn serà el divendres 24 d'abril a les 7 de la tarda al Museu del Ferrocarril.

L'endemà, 25 d'abril, participaré a Martorell -on visc- en una lectura maratoniana de poesia que, amb motiu de la Fira, organitzen els botiguers d'aquesta població.

El mes de maig, tot i que em falta confirmar dia i hora, compartiré lectura al MerCat de Vilafranca del Penedès amb la poeta i bona amiga Teresa Pascual i aprofitarem, també, per parlar de Rebel·lió de la sal, el seu darrer llibre.

I dins el Cicle Poesia als Parcs 2009, tindré l'honor de participar en el recital Les veus de la natura amb la poeta Montserrat Abelló. Això serà el diumenge 18 d'octubre a les 12 del migdia al Parc d'Olèrdola.

Ja ho veieu, se'm gira feina, però em ve molt de gust fer-la. Puntualment aniré informant de tot, però de moment -si sou a prop d'algun d'aquests actes i en teniu ganes- ja us podeu considerar convidats a acompanyar-me.

D'esplèndida, perfecta indiferència

2009-03-26T19:27:00.006+01:00

Llegit a El llast de les abelles (DVD edicions, col. l'illot, 5, Barcelona, 2002):

Ser un còdol, una penya; cigró de calabruix
en patis i ortigalls (o gota, llot, esquerda),
bocada de vapor en el musell del bou,
la pols que duu a la roba el pobre navegant.
Ser una pedra d'esplèndida, perfecta indiferència,
ignorant del comerç d'apetits i delictes,
inconscient dels guanys, de la fe, dels imperis,
un palet, o pedrera; ciments de cadafal,
el llast de les abelles en dia de ventada.
Ser llamborda en senders de carro. Ser una roda:
l'anell pigat de ferro no vol partir el pedrís,
ni el roc pretén ser quatre ni vol restar sencer.

Josep Maria Pinto dixit.

Matèria primera

2009-03-25T18:32:00.004+01:00

Llegit a Desvetlla de mots és feina obscura:

'Matèria primera'

El temps estria rengleres
de nervis damunt la pell,
sensible interruptor
de la memòria.

El temps congria tempestes
d'avorriment, tedi voraç.
Enfarina de pàgines nívies
la ment seca.

El temps fa reposar
el vi magre espremut.
La tinta escorreguda
guanya impressió
i ens fa una mica
més bellament

imperfectes.

David Madueño dixit.

Dia Mundial de la Poesia 2009

2009-03-21T18:16:00.009+01:00

A la poesia

Des d'una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l'amor
i l'art ens humanitza,
t'ho diré passional:
t'estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.
Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.
Més que d'on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.

Ponç Pons dixit.

I si cliqueu aquí sentireu el Ponç Pons recitar un altre poema també dedicat a la poesia. No us deixeu passar ni l'anècdota que explica ni el poema que recita al final. Quin luxe!

19 de març.- Han arribat les orenetes

2009-03-19T16:40:00.012+01:00

"19 de març de 1919.- La meva germana Rosa m'escriu dient que han arribat les orenetes. Ara al mas -penso- la simfonia primaveral deu ésser completa: les granotes, els grills, el mussol que cova al teulat, a redós de la xemeneia, el cucut, el xisclar voleiadís de les orenetes..."

[Josep Pla: El quadern gris, 1966.]

100è joc literari a Can Tibau!

2009-03-17T23:49:00.005+01:00

[Henri Gervex: Rolla, 1878.]

Avui, el bloc Tens un racó dalt del món arriba al Joc Literari número 100. Si hi participeu, podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions. I a més, qui encerti més fragments inicials aconseguirà, sense sortejos, un dels llibres del Jesús M. Tibau dedicat. Les instruccions detallades per participar són aquí.

Per celebrar-ho, una llarga tirallonga de blocs hi col·laborem inserint fragments inicials de llibres que heu d’endevinar. Castells de cartes també hi participa, i ho fa amb aquest magnífic començament de novel·la:

No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola de su propio padre, que estaba en el comedor con parte de la familia y tres invitados. Cuando se oyó la detonación, unos cinco minutos después de que la niña hubiera abandonado la mesa, el padre no se levantó en seguida, sino que se quedó durante algunos segundos paralizado con la boca llena, sin atreverse a masticar ni a tragar ni menos aún a devolver el bocado al plato; y cuando por fin se alzó y corrió hacia el cuarto de baño, los que lo siguieron vieron cómo mientras descubría el cuerpo ensangrentado de su hija y se echaba las manos a la cabeza iba pasando el bocado de carne de un lado a otro de la boca, sin saber todavía qué hacer con él. Llevaba la servilleta en la mano, y no la soltó hasta que al cabo de un rato reparó en el sostén tirado sobre el bidet, y entonces lo cubrió con el paño que tenía a mano o tenía en la mano y sus labios habían manchado, como si le diera más vergüenza la visión de la prenda íntima que la del cuerpo derribado y semidesnudo con el que la prenda había estado en contacto hasta hacía muy poco[...]

Si encara no ho heu endevinat, us regalo dues pistes: Primera, mireu-vos atentament el quadre d’Henri Gervex que il·lustra aquest post, era a la portada de la primera edició de la novel·la que heu de descobrir. I segona, si demanéssiu ajuda al gran William Shakespeare, ell us diria: ‘My hands are of your colour; but I shame to wear a heart so white.’ I ja he xerrat massa.

Recordatoris i recomanacions

2009-03-16T18:48:00.004+01:00

El primer recordatori és perquè aquesta setmana l'amic Tibau ens proposarà el seu Joc Literari número 100. Aquest bloc i molts altres que anireu descobrint hi participaran. Ara no puc dir-vos res més, només que estigueu al cas el proper dimecres 18 de març. Hi haurà, com sempre, premis.

El segon recordatori és pel proper dissabte, 21 de març, i té a veure amb el cartell que podeu veure il·lustrant aquest post. El cas és que aprofitant que és el Dia Mundial de la Poesia, ens trobarem a Vilafranca del Penedès una bona colla de poetes per explicar la nostra experiència a Internet i per llegir-vos, també, alguns dels nostres poemes. La trobada s'anomena Poems&Blogs. Poetes a la xarxa i hi sou convidats.

I pel que fa a les recomanacions, es tracta de tres blocs que he incorporat a la llista dels que llegeixo de manera assídua. El primer és un bloc que ja fa un cert temps que conec i que té més d'un any i mig de vida. L'escriu la Maria Folch des de Roma i el seu nom és El meu país d'Itàlia.

Els altres dos blocs són molt més novells. Un és Jocs de nens, que tot i que només té dos mesos de vida és molt prometedor tenint en compte, sobretot, l'edat de la seva autora. L'altre, encara més nou, es titula Nebuloses i l'escriu la Núria Talavera des de fa tot just dues setmanes quan em va ajudar amb els nanos d'un taller de blocs.

I de propima, encara una última recomanació: Gran Torino. Una gran lliçó de cinema del mestre Clint Eastwood. Sense paraules, veieu-la!

Divendres 13 a l'Aqualata

2009-03-10T20:18:00.007+01:00

Fa unes setmanes la Llibreria Aqualata (carrer Sant Josep, 14. Igualada) ens va convidar al Jordi Llavina i a mi a presentar-hi els nostres llibres. Tant ell com jo ens hem trobat amb dos llibres a les mans que gairebé s'han publicat al mateix temps: Diari d'un setembrista i Ningú ha escombrat les fulles en el cas del Jordi, i Els contorns del xiprer i De secreta vida en el meu.

És per això que el proper divendres 13 de març a dos quarts de 9 del vespre, tots dos serem a Igualada per parlar de literatura i per llegir-vos una mostra dels poemes d'aquests llibres i, també, algun text inèdit.

Ens agradaria molt que, si podeu i us ve de gust, vinguéssiu a passar una estona amb nosaltres i els nostres llibres. Hi sou convidats!

'Veus al celobert' de Marta Espinach

2009-03-06T16:34:00.005+01:00

De la pintura de la Marta Espinach se'n poden dir moltes coses, però el que a mi sempre m'ha interessat és que m'inquieta i m'empeny a fer una passa més. Amb la seva pintura, la Marta accentua els elements més enigmàtics de la quotidianitat de manera precisa i fins i tot colpidora. Allà on la resta no hi veiem res d'estrany, ella hi troba l'escletxa que permet travessar a l'altra banda de la convenció. Suposo que és per això que a mi m'agrada mirar la seva pintura en soledat i amb temps, i també perquè em permet mirar la vida des de les cicatrius que deixem en els espais que habitem, des dels buits que queden en el món després que les presències i els sons s'hagin esvaït.

És per això que no deixaré passar la possibilitat de veure les seves noves pintures a la Galeria Sicart de Vilafranca del Penedès. Després d'exposicions com Cossos i pròtesis el 2000, de Vides (t)robades el 2001 i d'Espais de trànsit el 2006, ara presenta Veus al celobert que es podrà veure fins l'11 d'abril. Abans de ser a Vilafranca, aquesta exposició ja es va poder veure a Santander dins del cicle El Puente de la Visión 2008 que van organitzar el Museo de Bellas Artes de Santander i Caja Cantabria sota el comissariat de Salvador Carretero Rebés que aquí parla de la pintura de la Marta.

Saber no anar-se'n mai

2009-03-02T19:30:00.004+01:00

Llegit a Moments feliços:

DESIG
Aprendre a delectar-se en l'escàs marge
de temps com si fos tot el temps del món.
No córrer mai. No tenir mai cap pressa.
Trobar el desig precís, l'acte precís,
el gest exacte per al minut breu
que resta abans de dir adéu. No dir
adéu. Saber no anar-se'n mai. I ser-hi
per sempre.

Oriol Izquierdo dixit.

Gaspar Hernàndez escolta

2009-02-27T20:36:00.004+01:00

Aquesta setmana he tingut l’ocasió, i això no és usual per a mi, de parlar amb l’autor d’un dels llibres que acabo de llegir. El cas és que, juntament amb la Laura Dalmau, vaig poder parlar una estona amb en Gaspar Hernàndez que, amb la novel·la El silenci, acaba de guanyar el Premi Josep Pla 2009.

I més que no pas parlar de la novel·la –és millor que la llegiu que no pas el que jo us en pugui dir- tinc la temptació de parlar de les impressions que em va causar la trobada amb el seu autor, perquè no és habitual que algú s’exposi als seus lectors com en Gaspar Hernández ho va fer amb nosaltres.

Quan vaig rebre el correu en el qual em demanava de veure’ns i ho vaig comentar a casa, el meu fill em va dir: “aquest tiu és molt atrevit, perquè si no t’agrada...” Doncs bé, d’entrada jo li valoro aquest atreviment, perquè des de que vaig tenir la sort que es publiqués la meva poesia he après que com més es pot aprendre del que un mateix fa, és escoltant el que els lectors te’n poden dir. I jo, que ja fa temps que vaig perdre la vergonya, li vaig explicar què en penso de la seva novel·la, què és el que m’agrada i què és el que no. Mentrestant, ell va aparcar la seva professió de locutor per escoltar atentament les valoracions que tant la Laura com jo li fèiem. I això, la capacitat d’escoltar, diu molt a favor d’una persona que gaudeix de la fama que la seva feina li proporciona.

Gaspar Hernàndez explicava que tot i que la novel·la té una relació estreta amb el seu programa actual a Catalunya Ràdio, aquesta és anterior en el temps i que el programa de ràdio va néixer de la novel·la i no a l’inrevés. Jo penso –i així li ho vaig dir- que aquest fet pot ser un handicap per a la seva obra, perquè als lectors a qui, com a mi mateix, ens costa acostar-nos al món de l’autoajuda o del creixement personal, els judicis previs ens podien aturar a l’hora d’agafar el seu llibre. És important, doncs, entendre que aquest no és un llibre d’autoajuda, sinó que és la narració d’un fet concret que es pot llegir fixant la mirada en un o l’altre personatges principals.

Un d’ells és Umiko, una jove malalta que confia en la curació a partir de mètodes gens convencionals i que apareix de forma gairebé passiva durant tota l’obra, i l’altre és el narrador que participa, no del tot convençut del que fa, en el suposat ritual de curació de la noia. Per a mi, aquest és el personatge en el qual cal fixar-se i que pot donar la dimensió real de la novel·la, perquè en mig d’una colla de personatges secundaris (des de la Pema que creu cegament en qualsevol teràpia si és alternativa, fins a en Porcel que se situa a l’altre extrem i que diu –el de debò- que només creu en Darwin) és en ell que hi ha els dubtes i els conflictes.

Ni aquest és un llibre d’autoajuda –ja ho he dit abans- ni el narrador és –tot i que l’associació sembli fàcil- en Gaspar Hernàndez, sinó que és una novel·la en la qual s’hi pot trobar una reflexió sobre el valor i l’ús de la paraula en aquesta societat tan propensa al páthos i a la hipocondria derivats de mirar-nos obsessivament el jo. Si recuperéssim el diàleg amb l’entorn i obríssim el nostre camp de visió, si aprenguéssim a escoltar com ho fa el seu autor, potser també reduiríem el nostre nivell de patiment.

PS: I si hi ha qui vulgui escoltar-lo a ell, demà en Gaspar Hernàndez parlarà de El silenci, a partir de dos quarts de 8 del vespre, al MerCat de Vilafranca del Penedès.

Oriol Llavina, cuiner de l'any

2009-02-23T16:52:00.009+01:00

Quan a començaments de mes vaig penjar el videoclip de l'Anna Roig al bloc, ho feia pensant que les notícies d'antics d'alumnes que triomfen per aquests mons de Déu perquè fan la feina ben feta, és el que sovint em dóna forces per seguir dedicant esforços a aquesta professió tan devaluada de l'ensenyament.

Aquest cap de setmana he tingut un nova alegria proporcionada, també, per un d'aquests antics alumnes que no només treballen perquè és el que toca fer, sinó que ho fan amb l'empenta i el geni de millorar tot allò que toquen. Potser per això i perquè sé que és un home tenaç i emprenedor, no ha estat del tot una sorpresa saber que al Fòrum Gastronòmic de Girona s'ha premiat a l'Oriol Llavina com a Cuiner de l'Any.

Anar al seu restaurant de Gelida, El cigró d'or, és sempre un motiu de festa per als sentits. Primer pel lloc, amb una de les millors vistes que hi pugui haver de les moles blaves de Montserrat, i després perquè tastar les menges que elabora sempre sorprèn l'olfacte i el gust. Si jo hagués de definir els diferents plats que hi he menjat, diria que tenen el denominador comú de la delicadesa.

No he oblidat mai més, i ja fa uns quants anys d'això, la magnífica cansalada amb llagostí que hi vaig menjar la primera vegada que vaig anar a El cigró d'or. Després hi ha hagut altres ocasions i sempre ha estat un descobriment. Per això, si no hi heu estat, no us ho perdeu. Vosaltres mateixos podreu comprovar que l'Oriol, si és que hi juga amb les coses de menjar, ho fa amb un coneixement exquisit del que té a les mans. Felicitats, Oriol!

Estos días azules y este sol de la infancia...

2009-02-22T13:29:00.009+01:00

'Estos días azules y este sol de la infancia...' Des de molt jove, quan guiat a l'Institut per la meva professora de literatura castellana, l'Esperanza Alcón, vaig llegir per primer cop la poesia d'Antonio Machado, aquest vers em va quedar gravat en algun racó indeleble de la memòria.

Des d'aquell primer moment he viatjat diverses vegades a Cotlliure volent entendre les paraules del poeta i buscant sempre que és el que Machado va veure en les seves últimes mirades. Mai no ho sabré, és clar, si he vist el que ell va veure, però sovint he tingut la sensació d'entendre que la vida és alguna cosa tan petita i delicada com els dies blaus i el sol de la infància que recorda quan la mort ja és tan a prop.

Encara ara, molts anys després, cada vegada que puc torno a fer el meu pelegrinatge a Cotlliure, visito la tomba de Machado i passejo després per la vora d'aquesta mar de la fotografia que el meu fill em va dur després de la seva darrera anada a Cotlliure.

En una altra ocasió ja ho vaig explicar que vaig voler ensenyar al meu fill qui era Antonio Machado, què és el que representa i què ho fa que és enterrat a l'exili, però avui que fa 70 anys que va morir, ho vull tornar a fer, perquè aquest és el meu homenatge:

COTLLIURE
Travessar la serra de l'Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l'hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l'acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l'aire que t'abraça. Asseure't a ran d'aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l'aigua i rebre, amb goig, el calfred d'una besada damunt els llits de sorra de la platja.

[RG: De secreta vida, Edit. 3i4, València, 2008]

Impúdica

2009-02-17T18:55:00.003+01:00

No fa gaire estona, una bona amiga i lectora em deia que la imatge dels ametllers florits li havia dut a la memòria l'adjectiu impúdica que jo havia fet servir en un poema referit a la florida d'aquests arbres.

Febrer és temps de mimoses, però també d'ametllers, i només cal alçar la vista i mirar una mica enllà per veure com la seva blancor immaculada esquitxa el paisatge.
A mi, el vent em va arrencar la mimosa, però els darrers dies he descobert un ametller que, arrecerat a la banda de fora de la tanca del jardí, ha nascut silvestre. Ara ja treu el nas i des de fa una setmana i mitja m'ofereix, cada matí quan surto de casa, un pomell de flors descarades i impúdiques com les del poema:

En la desolació de l'hivern,
com l'anunci d'un fill
es desclouen els ametllers
i la vida flota impúdica.
El present s'alimenta de veritat
i toques amb la veu les coses
perquè tornin a tu com sagetes.
La sang flueix càlida i espessa
i els versos resten equidistants
mentre observes esglaiat el futur.
A les ferides del temps hi copulen les paraules.

[RG: Els contorns del xiprer, Ajuntament de Sallent, 2007]

Ara són les mimoses...

2009-02-15T14:00:00.007+01:00

[Fotografia d'Hurano]

Aquest febrer, coincidint amb l'espectacular florida que estan fent les mimoses, al diari El 3 de vuit del divendres 13 s'ha publicat una nova ressenya de De secreta vida, el meu segon llibre de poemes. L'autora és l'Anna Ruiz i Mestres, que en una altra ocasió ja va escriure sobre la meva poesia. A continuació hi transcric el que ara en diu i us convido, és clar, a llegir-ho:

...ara són les mimoses que han florit, fidels al seu compromís, perquè sàpigues que mai no s'atura el temps, que eren certes les promeses.

Ricard Garcia continua el seu periple poètic amb la publicació d'una obra guanyadora del premi Senyoriu d'Ausiàs March de poesia. Aquest nou recull de poemes s'estructura en dues parts: Geografia i De secreta vida, que dóna títol al volum.
Sembla que els nostres escriptors vulguin recuperar la seva geografia més íntima i personal. Isidor Cònsul ens oferia fa poc, amb prosa, un volum en què ens mostra la geografia de la seva vida, així mateix Ricard Garcia, amb els seus poemes, es passeja per un paisatge molt nostrat, tot resseguint indrets prou coneguts d'aquest Penedès i d'aquest país que al llarg de l'obra van prenent una forma íntima, una calidesa única, que només ell sap transmetre amb la força de la seva paraula.
Vessen sensibilitat els seus versos quan posa l'atenció en els detalls més petits del paisatge: "les magranes, les cireretes de pastor, la mallerenga,...", però com en l'obra anterior els arbres "en majúscula" són els reis d'aquesta escenografia. Aquest arbre, que s'arrela a la terra i que amb la seva alçada ens apropa al cel, al més sublim, símbol d'allò que només poden captar els escollits, senyoreja en tots els seus poemes.
Proper a Baudelaire, i cercant el sublim com ell, RG recupera els poemes en prosa per aquesta primera part del llibre, i així despullat de qualsevol mètrica, aboca al lector a la lírica més pura.
Els arbres sovint estan al servei dels sentiments que va teixint la vida humana: el més reiteratiu potser és el pas del temps escenificat en els mesos de l'any, però també la força de la llum en la vida i en la natura, la solitud, el silenci, l'amor, el mar, la paraula,... tot al servei d'aquest decorat d'indrets propers.
És des de la mirada privilegiada que tenen els arbres, que el poeta, ell mateix fet vida, arbre i paisatge, ens dóna mil imatges de l'entorn, plenes de metàfores ricament elaborades, impregnades d'una força quasi barroca.
La segona part ens endinsa en un món més íntim, on la passió, la sexualitat, la sensualitat de la vida i de les relacions humanes es mostren sense decoració prèvia i el lector reviu intensament la força de les emocions, on el cos, els llavis, les mans, els ulls... estan al servei dels sentiments més corferidors de l'ànima humana, en poemes sovint molt breus, plens d'intensitat, fugissers com la vida mateixa.
Sens dubte estem davant d'una veu que trepitja amb força el nou panorama de la literatura catalana. Feu-ne un tast:

CASA
Viure en una casa feta de parets de pluja
i que la travessin tots els colors d'aquesta tarda...

Anna Ruiz i Mestres dixit. Moltes gràcies, Anna!

El professor d'història

2009-02-11T19:25:00.006+01:00

El vici de llegir fa que sovint tinguem la sort de topar-nos amb les paraules sàvies i belles d'algú que, tot i que no el coneixem, sembla escriure per nosaltres. Quan això em passa, no me'n puc estar de recomanar allò que he llegit als lectors que tinc més a prop i la sensibilitat dels quals reconec propera a la meva. És per això que d'ençà que vaig acabar la lectura de El professor d'història, no he parat de recomanar la darrera novel·la de Joan Francesc Mira.

En mig del desgavell immens del territori i de la moral d'un bon grapat dels seus pobladors, la novel·la de Mira serveix per recordar-nos algunes veritats senzilles que hem oblidat amb les presses de convertir-nos en gent moderna i mundana. Els seus personatges principals -ell és professor d'història contemporània i ella de grec- han assumit la pèrdua. Primer la del fill, i després la d'un món en el qual tot tenia una raó de ser. Ara viuen la decadència del cos -Irene pateix una malaltia degenerativa- mentre observen una civilització que amaga les seves mentides sota tones i tones de formigó. Saben que tot és perdut, i abans que cap jutge digués res de cap trama de corrupció, ja ens anuncien que en realitat les obres faraòniques no tenen pas més consistència que el cartró pedra, no són res més que un decorat.

Vivim encara, la majoria, enlluernats per l'aparença de modernitat. Ara, però, la nostra vanitat de nous rics fa aigües com un vaixell mal governat. A no ser, és clar, que haguem viscut com el Manuel Salom i la Irene, sense deixar-nos enganyar. O que com aquest home de la fotografia -el meu pare- ens haguem refugiat en la creença que no hi ha altra cosa que no sigui adobar la terra i sembrar-la, i després regar amb mesura el que has sembrat i confiar que sigui generosa la Natura.

Cap al final de la novel·la, vaig trobar un passatge que em va dur plegats al pensament l'oda més famosa de Fray Luis i el meu pare -poc s'ho pot pensar ell, això. En aquest passatge el Manuel i la Irene descobreixen, entre la lletjor i el caos immobiliari que ha destruit l'horta de València, un racó de món que encara no ha estat engolit pels voltors de l'especulació. Hi diu:

[...] La va ajudar a alçar-se i quan ja estigué dreta, recolzada contra un pilar del porxe on s'enroscava el tronc prim i sec de la parra, li va espolsar la terra de la roba. Després l'ajudà a seure en la cadira, i es van quedar tots dos mirant la llum del sol ponent i els camps. Amb la brisa lleugera de mar s'escampava una olor de terra fresca acabada de llaurar, barrejada amb l'olor persistent de cebes tendres al sol de la tarda, i davant dels ulls tenien fileres paral·leles perfectes de cebes grosses blanques, camps de cols que cobrien la terra amb fulles amples de verd fosc obertes o de color blau gris, camps de lletugues d'un verd molt tendre, camps de cards esplendorosos de color verd blavós amb les penques obertes com palmes o com fulles d'acant de capitells, cavallons rectilinis perfectes de cebeta acabada de plantar, tiges fràgils i pàl·lides, més enllà un home amb botes de goma regava un camp vigilant l'aigua que entrava per la boquera i s'escampava inundant mansament la terra, l'home es va llevar el barret de palla, es va inclinar, recolzat en el mànec de l'aixada, i podia ser, va pensar ell, la pau de l'hora vespertina de l'àngelus. Hi havia camps de terra mullada molt fosca, de terra eixuta més clara, pentinada, de terra molt fina entaulada aplanada com una superfície de fusta polida i lluent, hi havia vores herboses i rectes separant les parcel·les del límits exactes quadrades o rectangulars, hi havia focs extensos de flama curta que cremaven l'herba ja seca i molla de la planta de xufa com si fora una palla de rostolls, i davant d'una alqueria emblanquinada, entre testos de flors, va distingir una dona i un home que semblaven molt vells, asseguts en cadires baixetes de cara al sol ponent, i els va assenyalar amb el dit.
"Això m'ag...gradaria", digué Irene... [...]

A mi també, penso mentre ho llegeixo, a mi també.

Je t'aime, de l'Anna Roig i L'ombre...

2009-02-03T19:22:00.006+01:00

De l'Anna Roig ja en vaig parlar en una altra ocasió, quan la vaig retrobar convertida en cantant. Des de llavors, tot sovint n'he anat sabent coses gràcies al correu electrònic, a alguna trobada casual o gràcies al seu germà Xavier, que me'n dóna notícies quan passo per casa seva a buscar vi i cava.

I cada vegada que en sé alguna cosa nova, veig com l'Anna i L'ombre de ton chien no paren de créixer en el món de la música sense renunciar al seu caràcter i a la seva personalitat. Fa pocs dies vaig saber que havien rodat un videoclip de presentació del seu projecte musical, és aquest que hi ha sobre el text i que us convido a escoltar. Si en voleu saber més, també els podeu trobar al seu bloc. Apa, bon vespre i bona música!

Vam estar aquí, un dia érem vius...

2009-01-25T20:30:00.009+01:00

Gràcies a la recomanació del Martí he pogut llegir Marques, un petit llibre de 70 pàgines de Bernardo Atxaga que ha traduit al català en Josep Maria Fonalleras. En aquest llibre, que comença amb l'evocació de les traces fetes per algú fa set mil anys en un bloc de pedra, Atxaga rememora les marques dels bombardejos de Guernika. I he de dir que de debò el recomano, perquè pel que fa a les discusions i les polèmiques sobre la necessitat de recuperar o no la memòria de la guerra civil espanyola -o de qualsevol altra guerra- i els seus morts, aquest és probablement el text més savi he llegit. Comença així:

En un petit museu de Milà hi ha una roca que es coneix com 'il Masso di Bormo'. No és una roca qualsevol. Està plena d'estries, de traços, de marques fetes amb un objecte punxant; marques que són línies rectes o lleugerament corbes, o que són figures radials, una mena de sols o asteriscos; marques que componen uns dibuixos que avui en diríem geomètrics.

Una placa col·locada al peu de la roca explica que va estar soterrada fins al 1956, l'any que una riuada i el consegüent moviment de terres la van deixar al descobert; explica també que la seva decoració abstracta la podem fer recular fins fa set mil anys. Segons els càlculs, va ser aleshores, en aquell moment de la prehistòria, cinc mil anys abans del naixement de Crist, que uns quants éssers humans es van ajupir davant la roca i la van marcar: van escriure-hi un missatge capaç de travessar setanta segles fins a arribar on som nosaltres.

No podem desxifrar el missatge en tots els seus detalls perquè no tenim a mà les referències que ens remeten a un determinat succés, com passa amb les pintures rupestres; la caça d'un bisó o la mort d'un guerrer. L'únic que podem afirmar davant 'il Masso di Bormo' és que les estries, els traços i les marques expressen el que és primordial, elemental; un missatge que, bàsicament, diu: "Vam estar aquí, un dia érem vius i vam estar aquí". [...]

Atxaga dixit.

Edgar Allan Poe: "El corb"

2009-01-19T00:03:00.002+01:00

"[...]
I el corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d'un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sol ara i adés
i de l'ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar -mai més!"

Tot i que Edgar Allan Poe és considerat el mestre del relat fantàstic i de terror psicològic, és també autor del gran poema romàntic titulat El corb. A dalt hi he transcrit només la darrera estrofa, però aquí es pot llegir sencera la magnífica traducció que en va fer Xavier Benguerel.

Si no és El corb, busqueu algun altre dels seus poemes o dels seus relats i llegiu-lo en veu alta perquè avui , 19 de gener, aquesta serà la millor manera d'homenatjar Poe. Fa exactament 200 anys que va néixer a Boston per ensenyar-nos a mirar dins la foscor.

Entre Judea i Ashkelon

2009-01-09T20:15:00.008+01:00

[Fotografia obtinguda a El País]

Tots aquests dies, mentre els rostres d'espant i desconcert dels nens de Gaza se'm sobreposaven a les cares alegres i il·lusionades dels nostres, en volia parlar, però les paraules se m'embolicaven com se m'embolicaven també els pensaments. No em resulta gens fàcil entendre aquesta guerra crònica entre àrabs i jueus mentre occident només es pronuncia atenent a les seves pròpies estratègies i necessitats.

Avui, però, les he trobades les paraules. No són meves, unes les trobareu en aquest vídeo que va fer i penjar al seu bloc en Josep Porcar a partir del poema Psalm que Paul Celan va escriure després de l'Holocaust nazi i que ara es pot llegir, també, mentre l'exèrcit d'Israel bombardeja la població de Gaza.

Les altres són en aquest poema que l'Albert Benzekry ha titulat Entre els turons de Judea i Ashkelon i ha penjat a Sega de mots. Llegiu-lo aquí, és punyent com aquesta maleïda guerra que sembla que ningú no vulgui acabar. Jo també penso que potser si que és en les paraules de Llull que hi ha la única solució, però malauradament ni el déu dels jueus ni el dels musulmans, i probablement tampoc el dels cristians, han estat mai gaire disposats a entendre’s per amor. Hi ha mala peça al teler quan la violència dels homes es vol justificar amb arguments religiosos i es tapa, així, la veritat d'aquest déu cocaïnòman disposat a anihilar el veí per una ratlla més, per uns metres més, per una franja més... Si només es poden aconseguir amb sang i amb dolor, maleïdes siguin les promeses dels déus, la de la Terra o la del Paradís!

Una bicicleta BH blanca

2009-01-04T21:37:00.004+01:00

Quan en feies 7, t’expulsaven del paradís. Aquell any anaves a doctrina i per Corpus, vestit amb un ridícul uniforme blanc, combregaves per primera vegada, ja tenies –es deia- ús de raó. No sabies pas que volia dir que ja tenies ús de raó, però aviat et vas adonar que et costava fer res sense la por de pensar si era o no era pecat i que tot sovint, i passant molta vergonya, li havies de confessar al mossèn tot el que havies fet, dit o pensat.

No va ser d’un dia per l’altre, però en poc temps et vas trobar descavalcat del món en què havies viscut els teus primers set anys, i els misteris de la infància que fins aleshores havien regit la teva vida, es van esvair. Aquell home brut que t’havia fet tanta por era l’escura-xemeneies, no era pas l’home del sac, aquella llavor ingràvida que travessava l’aire no era un àngel a qui es podien demanar desitjos, i els Reis que arribaven aquí i allà i en una nit omplien de màgia tots els balcons de totes les cases de tots els nens, no eren pas qui tu creies que eren.

Quan Nadal va ser a prop, vas anar a buscar branques i molsa a la font de Cal Matador per fer el Pessebre. Però estaves una mica desconcertat i no sabies si com fins ara havies d’escriure la carta als reis o aquest ja era un acte absurd que no calia fer. T’hauria agradat tant aquella bicicleta BH blanca que havies vist, però els darrers mesos tot havia canviat, tenies ús de raó i el que fins llavors havia estat màgic havia desaparegut, era mentida.

Aquell desembre el teu pare te’n va parlar, d’aquesta i d’altres veritats, de perquè ell feia dues feines a l’hora, del que costava pagar el lloguer ara que ja no vivíeu amb els avis, del que volia dir ser rics o pobres –i vosaltres éreu més a prop dels segons que no pas dels primers-, d’acceptar que hi ha prioritats més importants que les joguines. Vas voler créixer i a contracor li vas dir que ja no la volies aquella bicicleta BH blanca, que ja eres gran i que ho entenies, que amb qualsevol cosa –una pilota, potser- ja et conformaves.

La nit del 5 de gener anàreu com sempre a esperar els Reis a l’entrada del poble i vas reconèixer per primera vegada aquells cavalls que tantes vegades havies vist a ferrar al costat de casa teva. Tot ho miraves d’una manera nova i estranya, sobretot els ulls dels nens, més petits que tu, que mai abans no havies vist com brillaven davant d’aquell miratge. Aquesta vegada, però, no tenies pressa de tornar a casa, ja no hi havia cap misteri per descobrir i t’hi van haver d’arrossegar. Quan tot just éreu al portal -semblava que el teu pare no volgués acabar d’entrar- vas reconèixer una veu que cridava el teu nom. Al tombar-te vas quedar meravellat i mut, era un dels patges que ajudaven els Reis a repartir els regals pel poble que baixava pel teu carrer a cavall d’una impressionant bicicleta, una BH blanca com la que tu havies somiat. En arribar a la teva alçada et va preguntar el nom, i quan es va assegurar de qui eres et va dir que aquella bicicleta te la duia a tu, que era teva. Abans d’atrevir-te a agafar-la vas mirar el teu pare i vas veure, als seus ulls, la mirada de tots aquells nens, més petits que tu, que esperaven plens d’il·lusió la màgia d’aquella nit.

Quaranta anys més tard, n’han passat moltes de coses i has viscut uns quants desenganys, però encara es manté impertorbable aquella llum blava de la mirada del teu pare, tota la màgia que vas sentir amb la teva bicicleta BH blanca i la certesa de què la nit d’aquest 5 de gener tornaràs a ser molt a prop del paradís.