Després de la sega, als camps s'hi amuntegaven les bales de palla. Ja no calia pensar en res. Ens enfilàvem als estreps del temps i el cavalcàvem a pèl. Recorríem els marges i sota un arbre, encara amb la dolçor de la fruita als llavis, temorosos acostàvem la mà als cossos de les noies per aprendre el tacte d'uns pits incipients. A la pell hi dúiem marques de foc, els cabells enrossits pel sol, la tibantor del juliol en l'aire que respiràvem i el desig florent sota la roba, quan vivíem enlluernats d'extrema llum i tot era possible.
Amb l'índex i el polze pessigar les veritats efímeres i inconcluses que em raten la son abans no ens colgui l'empenta de la terra, deixar que s'esvaeixin com les creences als bressols de la memòria. Assolar la nit als teus braços després d'haver-nos tastat i aferrar-me en el naufragi als teus malucs. Respirar l'aire de sal que mou la teva pell.
Poques vegades podem escoltar algú parlar amb autoritat i amb un discurs net i clar d'alló que coneix. Avui el Dr. Joan Solà ho ha fet al Parlament de Catalunya, ja que ha estat convidat a intervenir davant del ple del Parlament.
Entre altres consideracions que ha fet, el Dr. Solà ha demanat als diputats i diputades que es preguntin si volen o no que siguem un país normal. També ha parlat de la diferència d'ús del català a les aules i als patis de les escoles i de la degradació de les estructures lingüístiques als mitjans de comunicació quan s'ha referit a la salut de la llengua. I ha afegit que només si tingués la consideració social de llengua útil i necessària, el català milloraria la seva mala salut.
El discurs del Dr. Solà conté tota una lliçó de sociolingüística amb diagnòstic i pronòstic inclosos sobre la llengua catalana. Ara toca els polítics, però sobretot a la societat catalana decidir què i com volem parlar. Si no ho fem nosaltres, seran els espanyols en primera instància i els anglesos en segona que decidiran com ho hem de fer, com s'anomenen les nostres coses i fins i tot com ens hem de dir.
Us convido que escolteu el discurs del Dr. Joan Solà en aquest vídeo de VilawebTV. Penso que no us en penedireu, perquè durant els vint minuts que dura no hi ha ni una sola pellofa, tot és gra.
Com tantes altres vegades deixes passar els minuts escoltant. Del llit estant sents l'incipient moviment d'un tren, el ferro que gruny als eixos, el xerricar de les rodes que freguen les vies, els cops secs entre els vagons com pedres rodolant per una tartera, la quietud freda d'una altra matinada...
I després, l'esbufec escanyat d'una locomotora com si volgués arrencar les arrels del seu trajecte, els vidres que trontollen lleugerament, el sotragueig compassat del primer tren que emmudeix els silencis durant uns segons. Rectangles de vidrada llum recorren el llenç de les parets i el sostre com una corrua de fantasmes. No són encara les cinc que la nit s'esqueixa.
Amb el correu d'avui he rebut un sobre de l'Ajuntament de Barcelona amb un exemplar del llibre dels Jocs Florals d'enguany. Entre els diferents continguts d'aquest llibre hi ha el Resum de l'any poètic 2008 que ha fet en Jordi Llavina. Llegir-lo m'ha proporcionat una agradable sorpresa, ja que m'hi dedica un paràgraf que diu així:
"[...] Comencem pels autors que han publicat per primera vegada. Ricard Garcia havia tret el seu primer llibre, Els contorns del xiprer, al setembre de 2007. L'edició, però, feta per l'Ajuntament de Sallent, és pràcticament introbable. De manera que el delicat De secreta vida(3i4, XXVII premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó) té l'aire d'una autèntica novetat. La de Garcia és una poesia realista, que observa amb rigor la naturalesa i la naturalesa humana, amb una forta impregnació moral. La prosa poètica -la petita i cenyida prosa poètica- és la seva forma predilecta. Si la primera part del llibre es reserva al que en podríem dir «la vida de fora», la segona es confia enterament a «la vida interior». La memòria personal, el fred, la mort, són alguns dels temes que Garcia treballa amb un exquisit sentit de la proporció."
I encara unes pàgines més enllà, he tingut una altra alegria en descobrir que una de les proses poètiques de De secreta vida, és un dels onze poemes seleccionats pel resum de l'any poètic. Aquí la teniu:
Gener Hi havia, pels volts de Nadal, tot de sembrats que començaven a verdejar. Però el nou any i aquests aires gèlids gairebé han aturat la roda. I com si fos la closca confosa i grisa de les tortugues, la sequera i el vent han endurit la terra. Tot sembla erm i tota cuca s'amaga i surt només, malfiada, a la punta del migdia. Fins i tot tu t'has tornat malfiat, i sents aspres les carícies a la pell, seca i clivellada com les ungles gastades d'un cavall vell. I cansat de tant d'hivern, aquesta tarda, l'última d'aquest gener tan cru, sents com tots i cada un dels seus minuts t'estellen l'ànima amb agulles de fred. S'acaba gener mentre avances cap a la fosca i veus, pel retrovisor del cotxe, com tots els paisatges se't fonen sota una estranya llum ataronjada.
Passa a passa, fem els camins dels desigs sense por de tornar enrere perquè mai no marxarem del tot, com aquests rius que senten l'empenta de les deus quan s'aboquen al mar...
Ha fet un ruixat benèfic. Ara tot és moll i el sol amable de la tarda travessa el jardí. L'olivera regalima llum nova. Com un llampec em venen al cap uns versos de José Agustín Goytisolo. No sé pas perquè, tant és. El cas és que hi ha vegades, com quan sento les olors gairebé imperceptibles de les persones que estimo, que un corrent elèctric em recorre i sé que sóc viu. Llavors entenc en la seva plenitud -crec- el que Goytisolo deia a A VECES:
A veces alguien te sonríe tímidamente en un supermercado alguien te da un pañuelo alguien te pregunta con pasión qué día es hoy en la sala de espera del dentista alguien mira a tu amante o a tu hombre con envidia alguien oye tu nombre y se pone a llorar.
A veces encuentras en las páginas de un libro una vieja foto de la persona que amas y eso te da un tremendo escalofrío vuelas sobre el Atlántico a más de mil kilómetros por hora y piensas en sus ojos y en su pelo estás en una celda mal iluminada y te acuerdas de un día luminoso tocas un pie y te enervas como una quinceañera regalas un sombrero y empiezas a dar gritos.
A veces una muchacha canta y estás triste y la quieres un ingeniero agrónomo te saca de quicio una sirena te hace pensar en un bombero o en un equilibrista una muñeca rusa te incita a levantarle las faldas a tu prima un viejo pantalón te hace desear con furia y con dulzura a tu marido.
A veces explican por la radio una historia ridícula y recuerdas a un hombre que se llama Leopoldo disparan contra ti sin acertar y huyes pensando en tu mujer y en tu hija ordenan que hagáis esto o aquello y en seguida te enamoras de quien no hace ni caso hablan del tiempo y sueñas en una chica egipcia apagan las luces de la sala y ya buscas la mano de tu amigo.
A veces esperando en un bar a que ella vuelva escribes un poema en una servilleta de papel muy fino hablan en catalán y quisieras de gozo o lo que sea morder a tu vecina subes una escalera y piensas que sería bonito que el chico que te gusta te violara antes del cuarto piso repican las campanas y amas al campanero o al cura o a Dios si es que existiera miras a quien te mira y quisiera tener todo el poder preciso para mandar que en ese mismo instante se detuvieran todos los relojes del mundo.
A veces sólo a veces gran amor.
[José Agustín Goytisolo: A veces gran amor. Editorial Lumen, col. Poesía, 66. Barcelona, 1991]
La primera vegada que vaig sentir recitar la Sílvia Amigó, va ser durant la Kinzena Poetika 2005 en un acte en el qual van confluir la seva veu, la música del Toti Soler i la poesia del gran Fernando Pessoa. Aquell dia -ja ho vaig explicar aquí- tot va quedar tocat per la gràcia de la poesia. I ara ho he enllaçat perquè, si podeu, us animeu a anar a escoltar la Sílvia a les caves Giró i Giró de Sant Sadurní d'Anoia.
Avui al vespre, a dos quarts d'onze, actuarà en companyia de Manel Cantón i oferiran un recital de poemes i cançons titulat El vi encenia la vida.El recital forma part del ciclePoesia i cava 2009que ha organitzat, un any més, el Santi Borrell amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Sadurní.
Per tothom, però sobretot per als qui no la pugueu anar a sentir, us deixo a dalt el vídeo de la Sílvia i el Toti interpretant Pessoa.
He pujat a Montserrat. Feia anys que no ho feia, però diumenge hi vaig pujar amb el cremallera deixant que la muntanya, que actua sobre la mirada amb un efecte hipnòtic, m’engolís una vegada més. Excepte alguns períodes més aviat curts, cada dia de cada any dels que ara tinc, Montserrat m’ha anat deixant un senyal molt poderós a la retina, de manera que ara la muntanya és un referent no només geogràfic, sinó també estètic i vital, si és que aquests dos aspectes es poden separar.
Aquesta vegada, l’objectiu de la meva excursió no era altra que acudir al Museu de Montserrat per poder veure les pintures que amb el nom Montserrat: Alibau, 2009s’hi exposen fins el 14 de juny. La raó era important, ja que al pintor Salvador Alibau m’hi uneixen uns fils gairebé imperceptibles que amb el pas del temps i amb la consciència del que he viscut s’han tornat indelebles. Les meves primeres eines d’artista me les va proporcionar ell a través de l’escola quan jo no tenia més de 12 o 13 anys. Es tractava d’una caixa de pintures sense la qual jo no seria ben bé qui ara sóc, perquèaquelles pintures em van permetre començar a exercitar-me en la representaciódel que aleshores era el meu món. Aquella caixa -que encara guardo- va quedar més tard oblidada durant un munt de temps, però sembla que d’alguna manera els pigments que contenia havien fet pòsit a la memòria perquè ara, quan escric poesia, sento la necessitat de mirar de descriure els colors de les coses i del temps tal i com em travessen la mirada.
No em resulta gens fàcil, perquè voler descriure el color de la levitat d’un instant no ho és. I per això mateix trobo tan fascinants les pinturesd’aquesta exposició, a través de les quals Alibau hi fa passar l’aire i la llum i converteix aquest dos elements en part de la seva obra. La pintura no es fa sobre la tela, sinó que el propi suport –finíssimes capes de cel·lulosa que han estat treballades dins de l’aigua- i també els espais que queden buits de matèria formen part inseparable de l’obra.
Alibau és un artista gens convencional que ha hagut de crear unmètode propi de treball i, fins i tot, de construir les eines que fessin possible l’expressió plàstica de les seves reflexions. La matemàrtica, nom amb què es refereix a la recerca paral·lela des dels àmbits de la ciència i l’art a l’hora, es fruit d’aquesta feina, i ho és també la tècnica de les obres en fibra de cel·lulosa que Àlex Mitrani explica així al catàleg de l’exposició: ...les seves obres de cel·lulosa. Les realitza en immersió. [...] aconsegueix una superposició natural i dúctil de la matèria. Les capes de cel·lulosa s’apliquen dins l’aigua. Amb l’ajut d’uns estris molt particulars, Alibau disposa la cel·lulosa acuradament i la dirigeix en una o altra direcció, en un lloc concret, però és l’aigua la que mou la matèria colorejada. L’obra es fa de manera fluida. Sobre les capes de fons es van sedimentant formes i colors, es dipositen lentament, cauen com flors dins l’aigua, amb un balanceig que recorda el vol aeri del pol·len o les fulles de tardor. L’artista dirigeix i controla un procés en la mesura que compta també amb la complicitat de l’aigua, àmbit del silenci i la vida.
Diumenge, doncs, pujar a Montserrat a veure les pintures de Salvador Alibau va ser un goig per l’experiència dels sentits i per la intel·ligència, indestriables una cosa i l’altra com ens ensenya amb aquesta col·lecció de peces artístiques pensades i fetes, resultat de la ment i de les mans, procés i obra. Quan hi penso, no només puc pensar en el que he vist exposat: en els blaus, el bosc cremat i els troncs d’arbres, la primavera, el cant, les seccions àuries, l’ocell mort, el cargol dins l’espiral logarítmica, les fractals i les molses...o la maqueta per l’escultura a Mn. Comerma. Quan hi penso, ho faig també en aquest home que des de la seva talaia vital i intel·lectual sap mirar i escoltar els senyals de la matèria i els interpreta per descobrir-nos, sense separar percepció i comprensió, la bellesa que conté, una de les poques veritats que ens queden. O no és això el que mirem quan girem els ulls cap a Montserrat?
[A la fotografia, d'esquerra a dreta, Jordi Llavina, Ricard Garcia i Lluís Julià al Museu Vicenç Ros, 16 de maig 2009]
En mig d'una tarda esplèndida, el Jordi Llavina, el Lluís Julià i jo ens vam trobar dissabte al Museu Vicenç Ros de Martorell per recitar els nostres poemes davant de la cinquantena de persones que s'hi van acostar per escoltar-nos.
Durant aproximadament una hora vam alternar la lectura dels nostres poemes. El Lluís va llegir poemes del seu nou llibre Música màquina, el Jordi en va llegir de La corda del gronxador i Diari d'un setembrista i alguns encara inèdits, i jo també vaig llegir poemes inèdits a més d'alguns de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. Qui ens ha llegit i qui ens va poder escoltar, sap que les nostres poètiques són diferents, però tinc la sensació que precisament aquesta diversitat va ajudar a què finalment el recital quedés prou ben amanit.
També he de dir que per a mi -i també el Jordi i el Lluís ho van dir així-, l'oportunitat de ser tan a prop del públic és molt gratificant, perquè més enllà de l'acte més íntim de la lectura d'un poema en soledat, tenir la gent a tocar com dissabte i poder mirar-los als ulls quan mostres la pròpia poesia et permet gaudir d'un munt de sensacions compartides que la fan més viva.
A banda de tot això, el Daniel Garcia Peris i el Xavier Rius, ànimes respectivament de la Penedesfera i de l'e-Notícies que eren entre els assistents, en parlen aquí i aquí. I encara de propina, en aquest darrer enllaç hi podeu escoltar i veure en vídeo tres fragments del recital.
Entre els diversos actes que el Museu Vicenç Ros de Martorell ha organitzat pel Dia Internacional dels Museus, hi haurà el que s'ha anomenat Poetes al Museu. Els poetes convidats a participar-hi som el Lluís Julià, el Jordi Llavina i jo mateix, Ricard Garcia. Recitarem els nostres poemes i després podrem xerrar una estona i prendre una copa de cava.
La lectura de poemes es farà el proper dissabte 16 de maig a les 7 de la tarda al Museu Vicenç Ros(Av. Vicenç Ros, s/núm., Martorell) i té l'al·licient afegit de poder veure la important col·lecció de ceràmica del Museu.
L'activitat és gratuïta i hi haurà llibreria per qui vulgui adquirir algun dels nostres llibres.
Ens agradaria que, si us és avinent i us ve de gust, vinguéssiu a escoltar els nostres poemes i a passar una estona amb nosaltres. Us hi esperem!
Sents enfora com bullen els carrers i el pas d'un avió que rubrica la tarda damunt teu. Et fuig la mirada pels tous de l'herba nova, sense ànsia. Un cargol perfila de baba la fusta de l'olivera que va plantar el teu pare i entens, de sobte, que tota la veritat que vols és aquest sol que t'escalfa els peus mentre el roser del fons, esgarrinxant l'aire quiet del jardí, s'enfila sagnant pel formigó del mur. Abandonat al terra, perque la vida mai no és completa, es malmet el llibre que llegies.
Em deia un amic, fa uns dies, que la primavera d'aquest any s'assembla com poques a les de la nostra infància, amb les pluges imprevisibles i la llum tan neta, amb l'eclosió dels verds tan iguals i tan diferents.
Les dels darrers anys no han estat tan generoses però, tot i ser més seques, mai no hi ha faltat el senyal de les roselles tacant de sang nova la terra per treure'ns de l'hivern i dur-nos saba fresca. Doncs bé, avui que tanquem un altre abril, em ve de gust oferir-vos la sorpresa renovada del roig:
ABRIL Enyores sentir als braços l'entrada de l'aire humit que anunciï l'arribada de la pluja després d'un matí ple de llum nova. Però enguany l'abril, eixut com mai, sembla que t'hagi traït i al jardí, que encara és erm, només hi han florit, forçats, uns quants lliris grocs. Sort en tens que, fidels a la memòria de la teva infància i porugues com les primeres besades, les roselles et diuen la primavera des del marge de la carretera, sobtadament, després d'un revolt que havies traçat massa depressa.
Com ja ha fet els darrers anys per la Fira, l'Associació de Botiguers de la Vila de Martorell, va organitzar dissabte passat les 24 hores de lectura. Aquest any eren dedicades a l'obra de Joan Margarit, però durant la tarda també es van llegir poemes d'autors martorellencs amb obra editada.
La Teresa Amat es va encarregar de llegir poesies de Francesc Pujols, la filla de Jacint Lladó va llegir versos del seu pare, en Jacint Soler i altres familiars de Joan Mas Puig van llegir obra d'aquest autor i Ferran Balanza es va encarregar de la poesia de Mn. Marçal Martínez i del músic i mestre Gomila. Després ens va tocar el torn als autors vius: Moisès Queralt i Andreu González van llegir els seus poemes i jo els meus.
Per tancar aquests actes de lectura, demà dimecres 29 a les vuit del vespre, el poeta Joan Margarit serà a la Casa de Cultura de la Vila (carrer Francesc Santacana, 13) per recitar-nos alguns dels seus poemes i, a més , parlar de poesia amb el públic i signar llibres. Si mai l'heu anat a escoltar ja sabreu de què us parlo, però si no ho heu fet aquesta és una gran ocasió per deixar-se seduir per la paraula d'un home savi.
Divendres, l'endemà de Sant Jordi, vaig conèixer en Vicenç Llorca. La Teresa Costa-Gramunt ens havia convidat a llegir poemes nostres al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú i allà ens trobàrem. Tot i que era la primera vegada que ens vèiem i que mai abans havíem parlat l'un amb l'altre, de seguida vam descobrir punts de contacte, des de la curiosa relació que mantenim amb els trens i amb els sons amb què assenyalen el flux de la vida -tots dos vivim a tocar de les vies-, fins a la fascinació que ens causen alguns paisatges com el dels camps que s'estenen entre el Delta de l'Ebre i Castelló.
Abans de divendres, jo només havia llegit alguns poemes esparsos de Vicenç Llorca, però després d'escoltar-lo em vaig afanyar a anar a buscar L'últim nord, el seu darrer llibre. Així és que ahir dissabte el vaig comprar i a hores d'ara, que ja l'he llegit, us el recomano vivament perquè en aquest llibre hi he descobert els versos d'un home que, sense cap mena de condició ni de vergonya, estima d'una forma incontestable i absoluta la vida. És un llibre ple de la força que ens aporta l'exercici fundacional de la paternitat i de l'alegria que ens fa sentir viure les veritats senzilles de la infància. Potser és per això que la seva lectura m'ha corprès com ho ha fet i perquè, en els moments difícils, hi ha una sola cosa que per damunt de qualsevol altra sé de mi, que sóc pare.
Us convido a llegir L'últim nord (PremiVicent Andrés Estellés de Burjassot 2007) i us deixo aquí, mentrestant, aquest poema:
VENIR INFANT
L'infant que viu en mi ha vingut amb tu. No hi ha secrets. Tot és simple, com dir pare, blau, arbre, parc, ocell, verd, mare...
Ets el recer dels mots en el viatge tranquil dels fets davant els ulls trobats, com unes rares perles, en el somni.
Quan véns, sóc jo que vinc de mi mateix: buit de temps, nu de terra, cert d'amor.
[Fotografia del SOHO]
+-+copia.jpg)
.jpg)
.jpg)
![[5set.2008] Jordi Llavina: 'Vida gastada, vida secreta' a Presència](http://4.bp.blogspot.com/_12ktJEqQB54/SMKoR55QdRI/AAAAAAAAAi0/peSGvxQiy2M/s1600-h/Imagen.jpg){kind=link}
![[23jul.2008] Jordi Llavina: 'Algunos libros buenos' a La Vanguardia](http://bp2.blogger.com/_12ktJEqQB54/SIdGmT144SI/AAAAAAAAAgQ/s6ZQIv_kAHU/s1600-h/Imagen+(41).jpg){kind=link}
![[9maig2008] Jordi Llavina: 'El més bell en un home són les mans d'un home' a El mundo](http://bp2.blogger.com/_12ktJEqQB54/SCSii2hRgwI/AAAAAAAAAb8/5hJDAIL6J20/s1600-h/Imagen+(25).jpg){kind=link}
![[21des.2007] Anna Ruiz Mestres: 'A contrallum de la vida' a El 3 de vuit](http://bp3.blogger.com/_12ktJEqQB54/R3PSnosk56I/AAAAAAAAALs/rgp8w5GO6wY/s1600-h/Imagen+(10).jpg){kind=link}