El 1994, quan es va produir el genocidi de Ruanda, vaig poder col·laborar en l'elaboració d'una carpeta de gravats i poemes a favor de Metges Sense Fronteres. Però quan aquell projecte es va acabar, em vaig adonar que si realment volia ajudar i no només treure'm de sobre la mala consciència del moment, era més important una petita ajuda sostinguda que una gran ajuda puntual, i per això em vaig fer soci de MSF.
Ara ja fa 15 anys que en sóc soci, i a banda d'una aportació econòmica regular i de participar en la difusió d'alguna campanya no he fet gran cosa més. Però tot i així paga la pena, perquè el que a nosaltres ens sembla xavalla té molt valor als països pobres: Amb 100€ es pot tractar amb retrovirals un nen malalt de sida tot un any, amb 20€ n'hi ha prou pel tractament complet de 12 adults que pateixin chagas, 160€ són suficients per comprar els medicaments per tractar un malalt de kala azar, amb 60€ es pot fer el diagnòstic de la malaltia del son a 6 persones, amb 70€ n'hi ha prou per tractar un afectat de tuberculosi durant mig any i només 20€ són suficients per pagar el tractament de la malària a 55 nens.
Alguna d'aquestes malalties, com la sida, ens és familiar, i els més grans sabem que és la tuberculosi o paludisme i tenim referències de la malària. La malaltia de chagas, la del son o la de kala azar ens són, en canvi, desconegudes. Però totes sis tenen una cosa en comú, i és que per totes sis hi ha tractament però no interessen gaire a les companyies farmacèutiques perquè són, en la majoria de casos, malalties amb una incidència molt alta entre les capes de població que no es poden pagar el tractament. No són malalties rendibles, ho és molt més investigar sobre la vacuna de la grip A perquè tot i que afecta a menys població, des dels països rics estem disposats a pagar el que calgui per tenir-la.
Metges Sense Fronteres crida l'atenció, en la CiberMarató d'aquest any, sobre aquestes malalties oblidades i sobre el fet que tot i que hi hagi possibilitats de curació no es faci res. Per això apel·lo a la capacitat d'ajudar de cadascú de nosaltres; i ja ho sé que aquestes campanyes es basen en tocar la fibra sensible o que això pertocaria als governs i probablement és responsabilitat de les grans companyies multinacionals -ja m'ho han dit diverses persones-, però es tracta de no amagar-se davant la gravetat del problema. A aquestes alçades ja hauríem d'haver après com ens van les coses quan no agafem el toro per les banyes i ens amaguem darrera la responsabilitat dels altres. Per això, si podem, deixem-nos de punyetes i donem un cop de mà a qui el necessita!
Avui que fa 25 anys que Joan Vinyoli és mort, torno a llegir a poc a poc els seus versos. La seva poesia em guanya una altra vegada i comprovo com els seus poemes creixen més i més cada dia que passa. Per això, tot i l'homenatge que aquest vespre es farà a l'Ars Santa Mònica, organitzat per aquesta institució i la ILC, des d'aquí també us convido a retre homenatge a la seva poesia escoltant el poema CERCLES recitat per Feliu Formosa, o llegint-lo:
CERCLES
Un altre cop vols agitar les aigües del llac. Està bé, però pensa que no serveix de res tirar una sola pedra, que has d'estar aquí des de la matinada fins a la posta, des que neix la nit fins al llevant -tindràs la companyia de les estrelles, podràs veure l'ocellassa de la nit negra covant l'ou de la llum del dia nou-, assajant sempre cercles, per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla -i mai potser no n'estaràs segur- que has assolit el cercle convincent.
Aquest apunt també s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’, perquè si després d’haver llegit Ningú ha escombrat les fullesvaig dir que allà es parlava de la vida oculta o “de la zona fosca del viure”, ara a Londres nevat hi trobem un narrador molt peculiar –sabem que es diu Jordi- que ens parla d’alguna cosa més que de literatura, que no només es limita a explicar-nos els fets que passen en cada un dels sis contes que componen el llibre, sinó que sobretot ajuda el lector a fer un exercici d’immersió en la vida dels personatges i del mateix narrador.
Al capdavall, tot allò que passa en els contes de Londres nevat només és un suport per transportar el lector a l’ànima dels personatges. I en això Llavina és un mestre, perquè és capaç d’enriquir molt i molt la narració gràcies a un ús precís i incisiu del lèxic i a la seva formidable capacitat per descriure els objectes, les olors i els gustos i també, aquesta vegada, els sons i les músiques que sonen i ressonen a la ment dels personatges. Feu la prova de llegir els contes escoltant alguna de les cançons que hi apareixen.
Però Llavina encara utilitza un altre recurs molt interessant a l’hora de dur el lector a la intimitat més fonda dels personatges per explorar-la plegats. Aquest recurs ha consistit en trencar les cotilles pròpies del narrador tradicional i deixar que aquest es confongui amb l’autor, de manera que s’estableix una complicitat molt forta amb qui llegeix, com quan s’atura la narració per reflexionar sobre el fet literari. A mi m’ha agradat i interessat el joc d’anar i venir del narrador i el joc que estableix amb el lector sobre què és realitat i què és ficció, que d’alguna manera es conclou a El branquilló de til·ler quan s’afirma que tot el que s’escriu acaba sent veritat. La recerca sobre l’espai en el qual es dissol la frontera entre veritat i ficció és un dels grans temes d’aquest llibre, i cal no menystenir-lo, perquè és justament en aquest espai indefinit on habiten les emocions que la literatura ens pot proporcionar.
La literatura no m’interessa si no és viscuda, i si no ho és, difícilment emociona, però els contes de Londres nevat traspuen emocions més enllà de les paraules. Ho dic perquè l’àmbit dels silencis i dels oblits és l’altre tema del llibre. En els cinc primers contes és compartit l’interès per tot allò que, tot i que els altres no ho poden veure, és al moll de l’os de les nostres vides i les configura de tal manera que som allò que s’amaga, a vegades a les golfes dels records i a vegades a les de l’oblit. I així ho diu el narrador a Hand&Racquet: “El record va sorgir del no-res amb una força insospitada.[...] irrompia des del que jo mateix, en un dels meus pensaments sofisticats, alguna vegada havia anomenat ‘el sepulcre dels records’. I del cor de la memòria –sepulcre curull-, d’aquesta tomba de la qual tant sovint s’alcen focs follets que ens deixen l’ànim abaltit, va expandir-se centrífugament i va anar seduint la meva consciència extensa amb fragments de dies que jo feia molts anys que havia oblidat.”Als personatges de Londres nevat els espeteguen els records al davant per retreure’ls vivències que sembla que tornin del més enllà com passa a Un tal Amat i a El cosinet andalús o, ben bé al revés, construeixen records –com ho fa la Laura de Nosaltres també esperem- per ocultar l’absència: “La dona havia parlat durant els dos últims anys i mig a un esperit. Havia fet créixer una animeta amb les seves paraules.”
Si bé els cinc primers relats són contes hivernals, en tots l’acció transcorre pels volts de Nadal i tots ells són poblats de fantasmes, el cas del sisè és ben diferent. El branquilló de til·lerés ple de llum i l’autor, que fa ben explícita la seva presència, hiexplica una peculiar història d’amor. En contrast amb els personatges ombrívols dels altres relats, les dones i els nens d’aquest són ben vius i tenen una consistència que es projecta amb força cap al futur. Aquest és un relat ple d’optimisme en el qual es parla de la necessitat de fixar la memòria (la besàvia que transmet el saber als besnéts), de construir la realitat amb paraules, de la fortalesa de les dones, del pas del temps que deixa senyals en la natura sense dramatisme i de l’assumpció de la mort com una part del curs de la vida, mitjançant la imatge extraordinària d’una guineu ofegada en un rec que sempre flueix: “El que hi havia dins el rec, de través com una precària passera enfonsada, era el cos d’una guineu que hi devia haver caigut feia unes quantes setmanes, potser mesos i tot.[...] en va palpar el cos descarnat, que havia quedat com enrampat, i que amb prou feines oposava resistència a l’aigua que corria per sobre i que el confonia. El corrent s’havia endut la fetor de la putrescència, havia rentat el cos execrable i malmès.”
A Londres nevat Jordi Llavina ens ensenya a dirigir la mirada no només als fets, sinó també a cada una de les petites coses que sovint ens passen desapercebudes, però que són les que expliquen la condició humana de cada individu, les seves ombres o les seves il·lusions. I ho fa no només trencant barreres entre realitat i ficció, sinó bastint els seus relats amb un llenguatge propi moltes vegades de la poesia. Aquest llenguatge és el que dota aquests contes de diverses capes de lectura, des de la mera acció de la superfície fins als pensaments més ocults de cada personatge. Penso que això és el que fa diferent i atractiva la seva obra narrativa que, amb aquest llibre, ha fet una gran passa endavant. Si fa un any i mig us recomanava la lectura de l’anterior llibre de relats de Jordi Llavina, ara us dic que heu de llegir Londres nevat, i no només perquè gaudireu la bellesa intrínseca del text, sinó perquè aquest és un llibre ple de veritat.
Tant per la seva obra, com pel que representa per a mi la figura de la Teresa Pascual, m'hauria agradat molt poder ser aquest vespre a Gandia. Però tot i que no m'ha estat possible anar-hi, he tingut l'alegria i el gust de poder participar aRebel·lions, el llibre d'homenatge. Temps enrere m'hi va convidar l'Àngels Gregori, ànima de la iniciativa, i llavors vaig escriure aquest text que vaig titular Teresa Pascual. Una poesia sense por de la veritat. Avui, coincidint amb l'homenatge el faig públic; diu així:
Jo vaig arribar a la teva obra, Teresa, a través d’El temps en ordre, i les grans afinitats que en aquesta primera lectura vaig descobrir, van ser les que van propiciar aquell recital conjunt a la Kinzena Poetika -el 2003, jo encara inèdit- que vam titular 'Els contorns del temps' i que es va fer després d’una rocambolesca “cita a cegues” en la qual hi van intervenir diverses persones. La Maria -que em coneix prou- després d’haver-te sentit recitar poemes d’El temps en ordre a la ràdio amb en Jordi Llavina, me’n va regalar un exemplar. Poc després que jo l’hagués llegit, el Jordi Boldú em van oferir que fes una lectura dels meus poemes a la Kinzena Poetika de Vilafranca del Penedès amb qui jo volgués. I jo, que en aquells moments em trobava profundament immers en els versos que tu havies escrit, vaig demanar sense ni tan sols conèixer-nos, que em deixessin fer el recital amb tu. Els organitzadors de la Kinzena tampoc no et coneixien, però es van moure amb tanta agilitat que la nit del mateix dia que vaig fer la proposta ja havien contactat amb tu. Vas estar molt generosa perquè tot i que ni sabies qui jo era ni m’havies llegit mai, vas acceptar acompanyar-me en el recital.
No va ser fins uns dies més tard que vam posar rostre a les nostres veus i que, en dues sessions maratonianes i agradabilíssimes, vam preparar el recital seguint un mètode molt interessant: cadascú va triar els poemes que volia que llegís l’altre. És probable que tot això pugui semblar purament anecdòtic, però per a mi va serprovidencial, ja que fins llavors ni jo mateix havia donat massa valor als meus versos ni gairebé ningú no en sabia res del que jo escrivia. Però tu, Teresa, de qui jo admirava la poesia que acabava de descobrir, et vas esforçar a fer-me adonar que sí que en tenien de valor els meus poemes. I aquest fet, que una poeta de la teva vàlua em digués que li agradava el que jo escrivia, em va donar una força que llavors no tenia. Mai no t’agrairé prou que aquell 14 d’octubre ens poguéssim presentar junts davant del públic, perquè en aquells moments van començar moltes de les coses que després he viscut.
Va ser després de tot això que vaig poder llegir els llibres anteriors a El temps en ordre i, finalment, Rebel·lió de la sal. Quan ara fa un any vaig llegir aquest últim llibre, primer ho vaig fer ràpidament, però de seguida van venir noves lectures molt més pausades en adonar-me que havies fet una passa important amb aquesta nova obra, ja que tot i la cruesa del tema els poemes estan esculpits des de la quietud i el silenci.
Em sembla que ens posaríem fàcilment d’acord –alguna vegada t’ho he dit- si afirmés que la teva manera de construir la poesia és molt semblant a la manera de l’escultor Chillida de buidar la pedra, ja que aconsegueix que no sigui tan important el bloc de mineral com ho són, en canvi, la llum i l'aire que l’envolten i el travessen. Els teus versos són -per a mi- com aquests blocs de pedra que en la seva quietud es converteixen en testimonis de la veritat.
Crec que tu, Teresa, esculpeixes la poesia, perquè llegint-te tinc la sensació que hi ha hagut una feina meticulosa que ha consistit en anar eliminant pacientment de cada vers, com l'escultor ho fa de la pedra, tot allò que no sigui estrictament necessari, tot allò que no contingui veritat, fins arribar a l’estrany equilibri que converteix en emoció poètica la fragilitat de les paraules. Molt probablement sigui això el que fa que la teva poesia tingui, a l’hora, la densitat i la fluïdesa tan característiques que té. Despulles el vers fins que ja no sobra res, però tampoc no hi falta perquè cada paraula que has emprat ha adquirit una solidesa extraordinària al desprendre’s de qualsevol nosa supèrflua. No sé si m’equivoco, però em sembla que és d’aquesta manera que la teva poesia adquireix la capacitat de donar cos i forma a tot allò que ens resulta inexplicable i la capacitat, també, de fer-nos sentir el tacte del silenci i el so de la quietud.
Per a mi, com a lector, la teva és una poesia sense por de la veritat que em permet recórrer espais fronteres que sovint són difícils de concretar. I així, sense por, cal que la llegim, mastegant i paladejant cada vers per reconèixer tot el gust de les poques veritats que ens són comunes i indiscutibles. I perquè entenc, finalment, que una de les coses que amb força ens ha unit des del primer dia és l’interès per la poesia que cerca la grandesa de viure en els detalls més petits del món, per a tu aquests dos poemes brevíssims:
Pier Paolo Passolini ja va avançar que "la televisió era a punt de destruir la poètica potencialment expressada pel rostre humà", i ara, 34 anys després de la seva mort aquesta afirmació és una evidència aclaparadora. Cada dia que passa em miro menys programes de televisió, els informatius, algun30 minuts i poca cosa més. I si accidentalment entro a Tele5 o Antena3, en torno a sortir a tota pastilla fugint dels espectacles vomitius que aquestes televisions ofereixen a totes hores i dels quals sembla que s'encomanin, de tant en tant, també les cadenes públiques.
A banda de l'exposició i subhasta públiques de les vísceres d'un grapat de personatges que no aporten res de res i que només embruteixen els espectadors, cada vegada més la televisió només presenta la cara més degradada i degradant de cada un de nosaltres, però sobretot de les dones. En el seu cas, el cos s'ha convertit en mercaderia que s'exposa públicament i fins i tot ja es considera normal la seva alteració, amb tantes intervencions quirúrgiques i patiment com calgui, perquè compleixi uns estàndards uniformitzadors.
És clar que hi ha algú, potser els productors i distribuïdors de productes de gran consum, a qui surt més a compte que canviem i adulterem el nostre cos -sobretot les dones- que no pas haver de satisfer les demandes personalitzades de cada un i cada una de nosaltres. Es veu que no els convé la diferència perquè s'encariria el sistema de producció, perquè si ens declarem diferents potser ja no els comprarem l'uniforme i, sobretot, perquè si ens podem desprendre de la necessitat d'imitar els models que se'ns imposen des dels programes televisius, potser decidirem per nosaltres mateixos i això -ja se sap- posaria en perill l'actual sistema de consum.
El que vull dir ho explica, millor que no pas jo, el blog italià Il corpo della donne . Allà és on he descobert el reportatge de 25 minutsque us convido a veure, cliqueu aquí i no us faci mandra perquè no us decebrà. També es titula El cos de les dones, i parla de l'ús que se'n fa a la tele. Es constata que les dones reals estan desapareixent de les pantalles i són canviades per una imatge vulgar i humiliant de la figura femenina. Es tracta de prendre la identitat a les dones fent, fins i tot, que siguin elles mateixes que hi participin activament a partir de l'engany de creure que per ser vistes i tenir èxit han de complir uns estàndards de bellesa que les fa totes idèntiques, amb un mateix nas i rostre sense arrugues, uns llavis inflats i uns pits turgents fins al paroxisme.
El cas és amagar allò que a cada una la fa diferent i important per ella mateixa, ocultar les seves cicatrius vitals, les marques del temps viscut, la història personal i els sentiments. Així, quan totes les dones siguin una sola dona, s'haurà imposat el pensament únic o, sense subterfugis, s'haurà extingit la seva capacitat de decidir sobre la pròpia vida. Arribats aquí, només resta que ens preguntem a qui és que fan tanta por les dones?
Ja fa uns quants dies que estic una mica allunyat del bloc, la feina mana. Fa una estona, però, hi he tornat i he tingut una sorpresa molt agradable quan he descobert que la Núria parla de 'De secreta vida'a Nebuloses, el seu bloc. És curiós i estrany, perquè tot i que treballem plegats la Núria no me n'havia dit res i ara he descobert aquest post que li agraeixo molt i molt.
Tot i els anys que fa que coincidim a la feina, em fa l'efecte que la Núria de Nebuloses l'he coneguda sobretot quan em va convidar al Club de lectura de Sant Sadurní o quan vam estar plegats en un taller de blocs en el qual va néixer el seu, és a dir, fora dels espais que compartim diàriament, com si les hores de feina fossin només un parèntesi en el flux de la vida.
L'octubre de 1981, Miquel Peris i Segarra va escriure dotze bellíssimes proses poètiques en les quals dialoga amb un jove grumet a qui ell anomenà Gerard. En elles, el contrast entre l'edat del jove Gerard i la del poeta serví a Miquel Peris per reflexionar sobre un dels seus temes predilectes, la confluència d'Eros i Tànatos. Miquel Peris encara viuria sis anys més, però sembla que aquella tardor sentia a prop seu la presència de la mort, i aquest pressentiment va fer que les seves paraules busquessin refugi en el jove Gerard que l'escoltava en silenci sota un emotiu adagi d'Albinonio que, més tard, llegiria des de l'andorrana vall les Cartes a Gerard.
Avui, mentre passejava amb els meus morts i recordàvem com ens hem estimat, he tornat a pensar en allò que el Miquel va escriure pocs dies abans de Tots Sants. Per això us convido a llegir la cinquena de les cartes, que diu:
"Avui he estat amb els morts. M'he passejat els marges i voreres on el xiprer enlaira sa verticalitat. Quatre magres i barrasecs caronts de cara groga cremen un cigarret mentre els fossaires comboien un taüt. Marbres colpits i títols esperpèntics guarneixen malmenats. Un capellà fotut de pressa eixarma tirallongant uns precs. Després, quan tots se n'han anat, a un capollet vermell, guaita d'un roserar, li he mormolat un vers a cau d'orella. Amor i mort, Gerard, junyits al mateix jou, renovellant la vida.
M'ha soplujat la pau i solitud d'un tardorenc capvespre al vell casal dels morts."
[Miquel Peris i Segarra: Obra completa (addenda), Societat Castellonenca de Cultura - Biblioteca de contemporanis XXXVIII, Castelló de la Plana, 1984]
Una besada per tu, Miquel, i també per tots els altres!
Quan s'ha viscut la infància a pagès i en tens el record una mica rovellat, trobar-te de cop i volta amb tot un seguit d'objectes i fets mítics d'aquell tram de la teva vida et provoca emocions que emergeixen de racons ben fondos de la memòria. Encara que a vegades ens sembli que el passat és passat i res més, mentre diumenge recorria les sales del Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí, em refermava en la idea que estem fets de memòria i que depreciar el record del món on ens hem criat ens aboca a una certa misèria moral. Potser és per això que la renovació del Museu que ha fet la Fundació Carulla em sembla no només interessant, sinó molt important. Massa sovint oblidem el veritable valor de les coses empesos per una necessitat de consumir cada vegada més i més de pressa.
Els murs del Museu de la Vida Rural, abans d'entrar-hi, ja et fan adonar de la necessitat de no oblidar el valor d'elements de la nostra vida, tan volàtils però tan sòlids a l'hora, com els noms de les coses. En contrast amb un món en el qual cada vegada es parla amb un lèxic més empobrit i més trist, els murs del Museu contenen en forma de relleu o de baix relleu un munt de paraules del món agrícola que no hauríem d'oblidar. Mentre les llegia, recordava les veus dels pagesos de Sant Llorenç anomenant amb precisió no només les eines sinó també els processos de la natura. Ells sabien, perquè ho havien après dels avis i dels pares, que anomenar les plantes i els animals, els minerals, cada estri o cada moment de l'any és una forma de coneixement que els ajudava a obtenir de la natura tot el que els calia per viure.
Al Museu també s'hi explica la mesura del temps, perquè sense necessitat d'explicitar-ho massa es descriuen les feines que cal fer en cada moment de l'any. I es veu la molta feina que cal fer a pagès, però també es veu que potser no s'hi viu tan atropelladament com a ciutat. La meteorologia marca els ritmes vitals de les persones, que viuen amb la llum del sol i segueixen els cicles vitals de les plantes i els animals. Ells saben millor que ningú, els pagesos i les pageses, que no es pot anar contra la natura i que el traçat de torrents i rieres el dibuixen les aigües i no pas la nostra supèrbia, potser per això tenen un caràcter més estoic i seré que no pas els urbanites.
M'ho vaig passar molt i molt bé recordant tantes i tantes coses que tenia mig oblidades, els noms de les eines i dels oficis, i també els sons de fa molts anys com el clic-cloc de les premses que els homes empenyien a força de braços per extreure el most del raïm, o el martelleig a l'enclusa del Domènec, el ferrer que hi havia al costat de casa. Però el que més em va agradar va ser la projecció audiovisual que, basada en els tres cultius bàsics del blat, la vinya i l'olivera, s'ofereix en la sala on també s'hi exposen els molins i premses que antigament s'empraven per obtenir la farina, el most i l'oli. En aquesta projecció s'hi pot veure un moment màgic que tothom hauria de conèixer per entendre que la terra és un ésser viu. És el moment en el qual els ceps senten -passats ja els freds hivernals- la força de la saba nova que empeny amb força els brots nous. Aquesta saba duu les sals de la terra pels vasos del cep fins a les gemmes que aviat es convertiran en nous sarments i fulles, i arriba també als talls de la poda amb tanta força que durant uns dies la planta regalima saba. Quan això passa, conjugant llenguatge i natura els pagesos diuen, amb una expressió sàvia i carregada de bellesa poètica, que la vinya plora.
Fóra una vergonya que oblidéssim els miracles que -com el que abans he descrit- es produeixen a la terra que ens alimenta, i ho fóra també que ignoréssim els noms de cada planta i de cada arbre, de cada ocell, de cada eina... Per això és tan lloable aquest refet Museu de la Vida Rural que us convido a visitar. Passejar per les seves sales no només ajuda a reconèixer la bona feina de la gent que han viscut i viuen encara a pagès, sinó que també permet -ara que vivim una vida cada cop més desnaturalitzada- entendre quina és la mesura de viure.
La veritat és que quan vam arribar al parc d'Olèrdola feia fred i que els micròfons ens van fer una mica la guitza. Però aviat, la petita era que hi ha després de l'entrada al parc es va anar omplint de públic. Hi havia des d'amics fidelíssims fins a algunes persones que van ensopegar casualment amb el recital i que van decidir passar el migdia amb nosaltres. Poc a poc va anar sortint un sol més aviat tímid, però suficient per aportar una mica de caliu, i va començar el recital després que la Paula Carrillo fes una introducció musical amb el saxo.
Vàrem fer dues rondes de lectura, de manera que em va tocar començar a mi llegint alguns poemes de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. Va seguir la Montserrat llegint diversos poemes del volum Al cor de les paraules, la seva obra poètica des de 1963 a 2002. En la segona ronda jo vaig aprofitar per llegir un manat de poemes inèdits i la Montserrat va recitar poesies de Memòria de tu i de mii del seu últim llibre, El fred íntim del silenci. La Paula, acompanyada ara per l'Ester Xargay, va tancar el recital. Tot plegat ja eren quarts de dues i havíem fet gana.
Si la gent s'ho va passar bé, imagineu-vos com m'ho vaig passar jo que gairebé la tenia tota per mi, la Montserrat. Compartir unes hores amb aquesta dona carregada de tantes raons de viure, i sobretot escoltar-la parlar de les coneixences, dels viatges, de les coses senzilles de cada dia, de tanta vida i poesia viscudes, va ser un luxe difícil d'explicar. Amb una alegria i una sinceritat envejables escampa carretades d'energia i encomana les ganes de viure. Després d'haver-la conegut entenc encara més la poesia neta i clara , gairebé despullada, que escriu amb "paraules poderoses. Certes com la pedra i vives", tan certes com les del poema que tanca el seu darrer llibre i que ens va llegir per acabar el recital:
Serà potser només en el darrer moment en què tanquis els ulls per sempre
que et serà donat conèixer aquest únic secret per força tan senzill
com quan al bat del sol es desclou una flor.
[Montserrat Abelló: El fred íntim del silenci. Edit. Denes, Col. de Poesia Edicions de la Guerra, 73. Paiporta, 2008]
És evident que poder compartir un migdia de diumenge llegint poesia amb la Montserrat Abelló em fa una il·lusió especial, però també m'agradaria compartir-ho amb vosaltres i per això hi sou convidats. Si us ve de gust i podeu, fins diumenge!
He rebut, com altres autors de blocs a la xarxa, un correu d’una coneguda editorial que m’oferia enviar-me, abans no fos a les llibreries un exemplar d’una nova novel·la que eren a punt de treure. El tracte que em proposaven venia a ser aquest: ells m’enviaven un exemplar del llibre, jo en parlava i després me n’enviaven dos més perquè els regalés a qui jo volgués.
Tot plegat em fa pensar que sí, que les opinions del blocaires deuen tenir algun pes i poc o molt deuen influir perquè alguns lectors es decideixin a comprar o no un llibre. Si no fos d’aquesta manera no crec pas que cap grup editorial es preocupés de procurar la difusió dels seus productes d’aquesta forma. Però, és clar, aquesta manera de fer lliga ben poc amb l’esperit de la majoria d’autors de blocs. Pel que jo he experimentat i pel que m’han dit altres blocaires, una de les coses més interessants dels blocs és l’absoluta llibertat que permeten, ja que ningú no et dicta que has de dir i que has de callar ni com ho has de fer, sinó que els lectors et llegeixen o no, i llestos.
No sé si els responsables comercials i de publicitat de les editorials això ho han entès, però el què sí és segur que han entès és que aconseguir que en una colla de blocs es parli dels seus productes és molt més barat que els sistemes tradicionals de promoció. Tothom té dret a mirar de millorar els seus guanys i sembla que a algú se li ha acudit fer servir això dels blocs per millorar les vendes, però voler-hi guanyar més aprofitant-se de la feina gratuïta d’algú altre fa lleig, molt lleig.
D’altra banda també he de dir que si a mi hi ha alguna cosa que em molesta és que em prenguin per babau, perquè al capdavall les hores que hauria d’invertir en llegir un llibre que probablement no m’interessi ni gens ni mica, i després redactar un apunt que no em faci quedar com un estúpid no es paguen pas amb el que val un exemplar del llibre en qüestió. Altra cosa seria que de manera clara i oberta m’oferissin feina, i ja en parlaríem si m’hi avindria a fer de lector i redactor de ressenyes, ja en parlaríem del preu de la meva feina. Però em fa l’efecte que ni això passarà pas, ni era de bon tros el que em proposaven.
Per tant, seguiré parlant sense cap mena de condicionant d’allò que de debò m’interessi i, com sempre fins ara, quan surti alguna referència a algun llibre en aquest bloc serà perquè m’ho he passat bé llegint-lo. Ah, i si algú em fa una oferta substanciosa i difícil de rebutjar, també us ho explicaré, però em sembla que...
PS: Llegiu, si no ho heu fet ja, Desfent el nus del mocadordel Ramon Erra. Feia temps que ho volia dir i ara m’hi ha fet pensar el David que en parla al seu bloc. Desconeixia del tot la narrativa d’aquest autor i després que me’l recomanés la Núriahi vaig quedar enganxat. Llegint-lo he passat algunes de les millors estones d’aquest estiu. Per cert, aquesta recomanació és de franc.
Encara que després hi passi el personal encarregat de la neteja, a l'escola on des de ja fa molts anys treballo tenim el bon costum que cada dia, en acabar les classes i per ordre de llista, dos alumnes s'encarreguen d'esborrar la pissarra, escombrar l'aula i apagar els llums. L'alumnat nou s'hi acostuma de seguida i el que no és nou ho fa sense haver-hi d'insistir massa, però de tant en tant salta alguna espurna, com avui. El cas és que quan hem acabat la darrera classe amb un grup de 3r d'ESO i he demanat a qui tocava endreçar, una de les dues noies que avui se n'encarregaven va i m'engalta: "¿Y entonces para qué pagáis a los de la limpieza?". I encara ha afegit remugant amb l'escombra a les mans: "Anda que..., no barro ni en mi casa y encima tendré que hacerlo aquí".
Mentre esperava que les dues alumnes acabessin la feina ho he entès. I és que aquesta mossa, més que no pas queixar-se per haver d'escombrar, estava fent un diagnòstic molt i molt acurat d'algun dels problemes que afecten l'ensenyament a casa nostra: 1. Si podem pagar perquè ens facin la feina, per què ens hem d'esforçar a fer-la nosaltres? i 2. Què s'ha cregut l'escola que em vol fer fer allò que ni els meus pares s'atreveixen a demanar-me?
I el més greu és que el que deia aquesta noia es pot extrapolar a molts altres àmbits (socials, econòmics, polítics, acadèmics, etc.), i que si no ens espavilem i rectifiquem abans no sigui massa tard, acabarem ofegats de tant mirar-nos el melic i per aquesta manera de fer de nous rics que tant ens fa presumir i que, per contra, tant fa riure els nostres veïns que sí s'hi esforcen perquè saben que per sortir del forat només valen el coneixement i la feina ben feta.
Si dos apunts enrere us vaig demanar que escoltéssiu Anna Roig i L'ombre de ton chien i els votéssiu pel Premi Cerverí 2009, avui us faig una nova proposta. M'he assabentat que un dels blocs que més m'estimo ha estat proposat pel Premi Web 2010 que BalearWeb organitza per blocs en català de les Illes Balears. Em refereixo al bloc El pèndol de petites oscil·lacions que ja fa una mica més de tres anys que corre per la xarxa i que des de sempre és present als enllaços d'aquest Castells de cartes i també a Cupressus sempervirens, el meu bloc a MésVilaWeb.
No conec personalment l'autora de El pèndol..., però des del primer dia que hi vaig tenir contacte que la sento molt propera tant pel que escriu com per com ho fa. A mi m'agrada dir, perquè és així com ho sento, que El pèndol... fa molta i bona companyia, i suposo que això és així perquè la seva autora té la virtut de desenvolupar un discurs capaç d'ajudar-nos a escapar de les misèries i banalitats que ens distreuen de les coses que de debò importen i, per contra, ens ensenya a valorar les criatures i els actes senzills que cada dia poden fer que la vida ens sigui més amable.
Si no el coneixeu, el bloc de la Victòria, us en recomano la lectura i us demano que si us agrada el voteu pel Premi Web 2010. De tota manera, estic convençut que el millor premi ens l'emportem els seus lectors cada vegada que ella hi penja un nou apunt.
Aquesta setmana l'agenda és més atapeïda que de costum. A més de la feina de cada dia hi tinc anotades dues cites prou interessants. La primera diu que demà a les 8 del vespre seré a la Casa de Cultura de Girona per llegir poesia amb en Jordi Llavina. Ja fa un cert temps que en Roger Costa-Pau em va proposar de participar en un dels actes d'AraPoesia - XIV Festival de Poesia de Girona, i a mi -ja us ho podeu imaginar- em va faltar temps per dir que sí.
La segona serà divendres a Vilanova i la Geltrú després que la Cesca Mestres, de l'editorial El Cep i la Nansa, em convidés a participar en un dels actes de l'A09_ESPLET - Tardor de llibres. En aquest cas no es tracta d'un recital, sinó que som convidats en Llavina i jo -a partir de les 5 de la tarda al Foment Vilanoví- a dialogar en públic sobre les nostres darreres creacions poètiques, tot i que segur que algun poema nou també caurà.
Ja ho veieu doncs que aquesta és una setmana atrafegada, però encara sort que m'ha tocat una bona parella de ball. Si sou a prop, tant d'un acte com de l'altre, no dubteu que hi sou convidats.
+-+copia.jpg)
.jpg)
.jpg)
![[5set.2008] Jordi Llavina: 'Vida gastada, vida secreta' a Presència](http://4.bp.blogspot.com/_12ktJEqQB54/SMKoR55QdRI/AAAAAAAAAi0/peSGvxQiy2M/s1600-h/Imagen.jpg){kind=link}
![[23jul.2008] Jordi Llavina: 'Algunos libros buenos' a La Vanguardia](http://bp2.blogger.com/_12ktJEqQB54/SIdGmT144SI/AAAAAAAAAgQ/s6ZQIv_kAHU/s1600-h/Imagen+(41).jpg){kind=link}
![[9maig2008] Jordi Llavina: 'El més bell en un home són les mans d'un home' a El mundo](http://bp2.blogger.com/_12ktJEqQB54/SCSii2hRgwI/AAAAAAAAAb8/5hJDAIL6J20/s1600-h/Imagen+(25).jpg){kind=link}
![[21des.2007] Anna Ruiz Mestres: 'A contrallum de la vida' a El 3 de vuit](http://bp3.blogger.com/_12ktJEqQB54/R3PSnosk56I/AAAAAAAAALs/rgp8w5GO6wY/s1600-h/Imagen+(10).jpg){kind=link}