Canvi de domicili

No es pot dir que aquest sigui un bloc inquiet, perquè no ho ha estat. En canvi, si que us diré que qui l'escriu té mal seient. Qui l'ha seguit des del començament, sap que per la Mare de Déu d'agost del 2004 vaig obrir un primer bloc a Can Vilaweb que duia per nom Els contorns del xiprer i que hi vaig escriure fins el novembre de 2005 que es va dissoldre. 

Passat uns mesos en silenci, quan entrava el març del 2006, després d'haver aplegat forces vaig començar a reconstruir amb paraules tot el que els vents hivernals havien fet malbé. La vida era fràgil com un castell de cartes, però havia après que els castells de cartes es poden refer tantes vegades com calgui i que era de la fragilitat que havia de néixer l'empenta. I fins aquí.

Sempre he sabut, durant aquests quatre anys i poc que he escrit a Castells de cartes, que tornaria al lloc on vaig començar. Les raons no les puc dir perquè no en són de raons i, per estrany que sembli, tenen més a veure amb la pell o l'estómac que no pas amb el cervell. 

Potser és perquè sento, d'ençà que tinc memòria, una fonda sensació de desarrelament, que m'agafo a imatges i a sensacions que són més enllà del que és raonable. I una cosa així em passa cada vegada que alço els ulls de la taula on treballo i la mirada se m'instal·la en els xiprers del pati i em trasllado, de sobte, al xiprer immens del davant de la rectoria, als del petit cementiri de Sant Llorenç, als que assenyalaven les masies i els camins... O a aquest altre de la imatge que il·lustra aquest post,  i que s'ha convertit en el meu far particular des de què el Jordi el va dibuixar per mi.

Deixo, doncs, en repòs aquest Castells de cartes (mai se sap que passarà un altre dia) i torno a Can Vilaweb amb la intenció d'escriure a partir d'ara a Cupressus sempervirens, hereu de l'antic Els contorns del xiprer. M'agradaria que els qui m'heu seguit fins aquí, també ho féssiu allà, per això us deixo la meva nova adreça

http://blocs.mesvilaweb.cat/ricardgarcia

I també un vers:

FARS

I com si fossin el final d'un món o el començament d'un altre, els fars, xiprers d'obra i llum...

Agenda

Ja fa una colla de dies que el bloc és en repòs perquè hi havia feines que em requerien fora dels móns virtuals. Però ara que tot torna a una certa normalitat, aprofito per anunciar-vos alguns dels actes en què aviat participaré.

El dissabte 15 de maig es farà la presentació del llibre Poems&Blogs: Poetes a la xarxa. Es tracta d'una antologia de poesia de 33 autors amb la particularitat que aquests també escrivim en blocs de caràcter literari. El llibre ha nascut gràcies a la iniciativa de la Violant de Bru i el Santi Borrell després de la trobada que es va fer a Vilafranca del Penedès la passada primavera.  A la presentació, que és oberta a tothom que hi vulgui assistir, hi assistirem la majoria dels poetes antologats i començarà a les 7 de la tarda a la sala d'actes de l'Escorxador de Vilafranca del Penedès.

L'endemà, diumenge 16 de maig, participaré en un recital conjunt amb la Vinyet Panyella i el Xavier Garcia al Cementiri de Poblenou a partir de les 6 de la tarda. La Vinyet recitarà poemes de Salvador Espriu, jo en recitaré de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i en Xavier en recitarà de Màrius Torres, i al final també recitarem poemes nostres. També cal dir que ens acompanyarà l'Adrià Grandia amb la viola de roda. El recital, que es titula Tria d'asos: Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres,  s'emmarca en els actes de Barcelona Poesia 2010.

I una mica més enllà, el 9 de juliol a la nit i gràcies a la iniciativa i empenta de l'amic Joan Calsapeu, l'Àngels Gregori i jo llegirem els nostres poemes al Recital de Poesia i Blues de Llavaneres. D'aquest acte, però, ja n'informaré més endavant.

Ja sabeu que, com sempre, sou convidats i sereu benvinguts a tot arreu. Que hi ha molta vida més enllà de les pantalles...

'L'ombra dels dies roja', Premi de la Crítica

En un altre moment ja vaig posar al bloc un poema de L'ombra dels dies roja de Carles Miralles. Avui ho torno a fer per celebrar que aquest llibre ha rebut el Premi de la Crítica 2010.  A més, penso que ha estat premiat en un bon moment, tot just quan falten pocs dies per Sant Jordi i les editorials, que ens ofereixen munts de propostes, obliden sovint  la poesia. 

Moltes vegades els premis són motiu de crítiques, però també tenen virtuts com la que, en aquest cas, assenyala el mateix Carles Miralles quan diu que "Un premi és una manera d'assenyalar: fixeu-vos en aquest llibre que potser us pot fer companyia i us pot ajudar a anar per la vida." I així és, perquè L'ombra dels dies roja no defuig una de les realitats més greus del nostre present i planteja una fondíssima reflexió sobre la indiferència amb què vivim les guerres del nostre entorn. En una nota al final del llibre, l'autor ho explica així: "He escrit aquests poemes entre 2002 i 2007. Mentre sobre l'amable terra acollent i soferta i sobre les atrafegades laborioses ciutats dels homes plovia guerra, odi, injustícia, i fruitaven arreu l'especulació, el consum ultrat, el crim, la indignitat, la misèria. He provat de recollir l'ombra fugissera dels dies, roja de sang, amb paraules treballades per a ser belles i per a il·luminar el món i la condició dels humans; contra el soroll, la indiferència i el silenci."

El poema que obre el llibre es titula SOLQUEM A PENES L'AIGUA MANSA i diu així:

Un vent s'alçava prim de primavera
i un vol de papallones d'ales fosques

encesa mort buscaven just als límits

dels teus ulls encegats, arran d'aquella

llum massa ardent d'arena i pampallugues

com les que troben els buscadors d'or,

que en troben poc però és molta la terra

que furguen: or com sol. Garriga enllà,

ens queden a les mans encesos mots

del vell captaire cec que s'allunyava.

Ets pedra rebutjada, tu, i hauries

volgut acabar al cim del carener?

Guerres i guerres i la fam i l'ombra

dels dies roja a la paret de l'odi.

Quina argelaga el vent i quin dolor

els teus ulls que s'obrien, els perfils

altra volta i els límits de les coses

allí on moren les papallones fosques 

i és foc el cos que és dèbil i voldria

no ser cremat per l'or, que tot ho abrusa.

En comptes de la mort, l'estesa vida

com els cabells d'un camp que el vent i el cel

llauren i arrissen. Sol en comptes d'or

sota el cel inclement de primavera

i els dits de l'or que perforen la terra

rocallosa i abrupta. I què haurem

de buscar, cecs de llum, nosaltres que ara

hem triat el refús i l'aigua mansa

com un respir molt prim solcar a penes

amb les mans plenes d'aquests mots encesos

amb el rem de les hores que s'escolen

amb la música ardent d'aquets dies

abruptes de sol i de vent, dolcíssims?

Digues, tu que ara hi veus, què hem de buscar.

Ser pedra

Com qui tanca una casa i l'omple de silencis, defuges les paraules. Com les pedres aprens a callar. No amb timidesa, no amb sotmetiment, sinó amb la voluntat ferma de no dir i escoltar només, més enllà del soroll dels homes, la bellesa del silenci.

Fa només uns dies, la M. et parlava de quantes sensacions s'enduu al palmell de la mà quan toca les pedres  amb què algú va construir el món ja fa segles, del que sent en tocar els carreus als murs gòtics d'algunes esglésies, de com pot percebre el gest càlid  d'aquelles mans que abans ja havien acariciat la pedra dels murs.

I tu, ara, voldries ser pedra, acaronada pel sol o sota la pluja, amb l'empremta del temps dibuixada pels líquens, discretament present en la mirada dels pelegrins sense devoció. Pedra de silencis.

La pluja i Francis Ponge

No només no em destorba la pluja, sinó que m'agrada i em relaxa quan cau pausada i tranquil·la com aquesta tarda. Des de l'olor barrejada de pols i aigua de la gotellada inaugural fins a l'aire vidrat de després d'haver plogut, tot és una festa. Les aromes de resina que traspuen el pi i els xiprers del pati obren l'aire, les gotes d'aigua repiquen compassadament  a la teulada, trec el disc que sonava a l'habitació on treballo i obro la porta per deixar que hi entri la pluja, per deixar que plogui, també,  en mi.

Avui, a més, aquesta pluja que cau beneint la primavera incipient, m'ha sorprès llegint un llibre que ahir em va fer arribar l'Anna V. convençuda que m'havia d'agradar. I no s'ha equivocat pas, perquè El partit pres de les coses de Francis Ponge és el llibre exquisit d'algú que ha sapigut descobrir tota la grandesa de l'Univers en les coses més petites del món. Ponge escriu ensenyant-nos a mirar la poesia que contenen les coses més elementals del nostre entorn, com la pluja, com el pa, com la molsa,...  

Plou una pluja calma aquesta tarda i torno a llegir el text que obre El partit pres de les coses. És titula PLUJA, és clar, i diu:

"La pluja, al pati on la miro com cau, baixa amb moviments força diversos. Al centre hi ha una cortina (o xarxa) molt fina i discontínua, un davallar implacable però relativament lent de gotes probablement força lleugeres, una sempiternal precipitació sense vigor, una fracció intensa del meteor pur. Arran de les parets de l'esquerra i de la dreta cauen amb més brogit unes gotes més pesants, més individuades. Aquí semblen de la mida d'un gra de blat, allà d'un pèsol, més enllà gairebé d'un bolitx. Damunt els barrons, per l'ampit de la finestra, la pluja corre horitzontalment, mentre que a la cara inferior dels mateixos obstacles penja en forma de rombs convexos. Seguint tota la superfície d'una petita teulada de zenc que la mirada domina, regalima formant una capa molt fina, virada a causa de corrents molt variats per les imperceptibles ondulacions i bonys de la coberta. De la canal mitjera, per la qual s'escorre amb la contenció d'un rierol enconcat sense gaire pendent, cau de cop i volta un rajolí perfectament vertical trenat un xic grollerament fins a terra, on es trenca i rebot en forma de barnilles brillants.

Cadascuna de les seves formes té un demble particular, al qual correspon un soroll particular. Tot plegat viu intensament com un mecanisme complicat, precís però atzarós, com un rellotge que tingués  per corda el pes d'una determinada massa de vapor en precipitació.

La soneria a terra dels rajolins verticals, el gloc-gloc de les canals, els minúsculs cops de gong es multipliquen i ressonen ensems en un concert no gens monòton, i no sense delicades.

Quan la corda s'ha donat del tot, hi ha engranatges que continuen rodant una estona, cada cop més alentits, i després tota la maquinària s'atura. Aleshores, si el sol reapareix, tot s'amaga de seguida, el brillant aparell s'evapora: ha plogut."

[Francis Ponge: El partit pres de les coses. Trad. de J. Sala-Sanahuja. Ed. Días contados, Barcelona, 2009]

Han tornat

Han tornat. Ja t'ho havien dit, però tu encara no n'havies vist cap fins que aquest matí, quan sorties de casa, una oreneta t'ha dit el bon dia traçant un gir perfecte entre tu i el món. És estranya la fascinació que aquests ocells et produeixen encara ara, que com quan eres petit pots passar llargues estones dels capvespres d'estiu badant amb les seves acrobàcies. I pel que sembla, no és només a tu que et fascinen, ja que des de que vas començar a escriure a les pantalles, és un apunt dedicat a les orenetes el que ha estat més visitat, de molt, de tots els que has fet.

Com l'any passat, les orenetes han tornat ara que l'hivern ja ha quedat enrere i els dies són més plens de llum. L'aire és net després del fred i les pluges, la vinya plora i els brots, tendríssims, empenyen la vida amb força un any més. I tot i que encara coixeges una mica i et costa seguir les passes de la primavera, tot convida a recórrer els camps, a sentir la rotació de les hores i el sol a la pell.

Altaveus

He estat uns dies de viatge i a la tornada m'he trobat que el diari Al dia  i RTVVilafranca s'havien fet ressò de la meva feina. Concretament, al diari que es distribuí el passat 20 de març es va incloure un extracte de l'entrevista que l'Arantxa Solís m'havia fet dies enrere, mentre que el dijous 25 de març es va emetre el vídeo que il·lustra aquest post. Aquí i aquí s'hi pot llegir el contingut de l'entrevista a Al dia i de la notícia a RTVVilafranca.

Sempre resulta agradable que hi hagi qui doni valor a allò que un fa, sobretot si pertany a un àmbit tan minoritari com ho és el de la poesia, per això des d'aquí dono les gràcies a aquest dos mitjans de comunicació que han fet d'altaveu de la meva activitat poètica.

Dia mundial de la poesia 2010

Cada 21 de març, des de que aquest dia va ser proclamat Dia Mundial de la Poesia, arreu del territori es fan actes per commemorar-ho. A més, la ILC  el Centre UNESCO  de Catalunya editen un opuscle amb un poema dedicat a la poesia. El poema triat enguany és obra del poeta Jordi Pàmies, es titula La poesia i ha estat traduït a vint llengües. Aquí el teniu:

Com el galop, mig oblidat,
d'uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l'encant d'un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca
les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d'elegia, mormols...


Ferit d'enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d'un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l'home, seduït
per l'encant de la tècnica.
Però no moren, les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és saviesa compartida,
contra l'oblit. I pura gràcia
d'un art madur: rigor i joc.


Jordi Pàmies dixit.

Llavina+Garcia: Versos a dues veus

Demà passat, dijous 18 de març a les 8 del vespre, el Jordi Llavina i jo serem al Casal de Vilafranca del Penedès (Rbla. de Ntra. Senyora, 37, 1r pis) per participar en un acte titulat Versos a dues veus que, tot i que és organitzat pel Club de Lectura del Casal, és gratuït i obert a tothom.

Us convidem a venir-hi, i ja us podem dir que en aquesta ocasió no només ens limitarem a llegir alguns dels nostres poemes, sinó que també aprofitarem per parlar-ne i comentar-los, entre nosaltres  i amb tothom que hi assisteixi i vulgui participar-hi.

Delibes i la iaia Ana

Des de divendres al matí, quan vaig sentir a la ràdio que Miguel Delibes havia mort, que no paro de pensar en la meva àvia materna. La iaia Ana era de Lorca i va venir a Catalunya l'any 1955 deixant enrere un món tant ple de misèria i humiliació que mai més no hi va voler tornar.  I quan algú, encuriosit pel deix murcià de la seva parla li preguntava d'on era, ella sempre responia el mateix: De donde coman mis hijos. 

La iaia Ana mai no havia anat a escola i no sabia, és clar, ni llegir  ni qui era Miguel Delibes. Tampoc li agradava massa mirar la tele, se li feia estranya aquella finestra per la qual hi havia gent que entrava a casa i ens parlaven amb massa confiança. Però tot i no agradar-li un dia me la vaig trobar asseguda davant del televisor, ella que mai no ho feia, mirant-se atentament i amb els ulls entelats una pel·lícula. Sorprès em vaig asseure al seu costat i tots dos junts vam acabar de veure, en silenci,  l'excel·lent versió cinematogràfica que Mario Camus va fer de Los santos inocentes de Miguel Delibes.

Quan es va acabar la pel·lícula, la iaia plorava amb una estranya barreja de tristor i d'alegria que jo no acabava d'entendre. ¿Por qué lloras, iaia? Mai no he oblidat la seva resposta: Porque somos nosotros, nene, porque somos nosotros... Va reconèixer la Régula, el Paco i  els seus fills, va reconèixer l'Azarías, a Don Pedro i als señoritos, i va veure a la pantalla tot un món d'abusos i humiliacions en el qual ella havia viscut. Després, més serena, em va explicar els maltractaments i el menyspreu que ella i l'avi i els meus besavis rebien de part dels señoritos, amos i senyors no només de les terres que ells treballaven, sinó també de les seves vides.

Va voler saber qui havia estat valent de denunciar tot allò i jo li vaig explicar qui era Delibes. I ella, tot i que mai no llegiria les seves novel·les, es va sentir sempre més agraïda a aquest home que havia estat capaç d'explicar, a tothom i tan bé, com havia estat la seva vida i la de la família abans de l'emigració.

'Fin' a l'Aqualata

Ja fa uns mesos que la vaig llegir, però encara li donava voltes a algunes coses. Per això, i perquè he tingut la sort que la llibreria Aqualata m'hagi convidat a parlar amb en David Monteagudo de la lectura que jo n'he fet de la seva obra, acabo de rellegir el darrer capítol de Fin, la primera novel·la d'aquest autor que ha estat publicada per Acantilado. 

Tant si heu tingut la temptació de llegir Fin, com si ja ho heu fet i us queda cap dubte que vulgueu aclarir, sou convidats demà divendres 12 de març a dos quarts de 8 del vespre a la llibreria Aqualata  (carrer Sant Josep, 14 d'Igualada). Jo explicaré les meves impressions com a lector i després en Monteagudo ens aclarirà tot el que vulguem. Que no us espanti el fred, a l'Aqualata si està calentó!

M'aclame a tu, te'n recordes?

Tot sovint m'atrapen els records de les coses que hem viscut i em diuen l'edat que  tenim. No em sap greu però, perquè aquí seguim, ferms. Avui han estat les cançons de l'Ovidi Montllor i aquells  discos de vinil que compràvem i les estones que hem passat junts escoltant-lo i tantes coses que... I tot i  que són quinze els anys que fa que l'Ovidi és mort, encara l'escolto. Escoltem-lo encara com canta els versos de Vicent Andrés Estellés. M'aclame a tu, te'n recordes?

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

Lliçons d'humilitat

Massa sovint ens hem cregut aquella dita que diu que pagant, Sant Pere canta, i potser sí que n'hi ha algun de Sant Pere que el podem fer cantar amb dinerons, però aquest no és el cas, és clar, de la meteorologia. Les darreres dècades ens hem emmirallat en els nostres veïns del nord, però ni el nostre és un país ric  i eficient com el dels alemanys, ni nosaltres som especialment obedients amb el que se'ns recomana que fem, sobretot si el consell ve dels poders públics. Quan això passa no triguem ni un instant a treure'ns la dignitat de la butxaca i a preguntar ostentosament qui s'han cregut que són aquests per dir-me que he de fer? Què no sóc prou gran, jo? Què no puc fer ús de la meva llibertat? 

I és clar que som lliures de fer, només faltaria, però això no ens estalvia pas cap responsabilitat. Tot i que dissortadament, cada vegada més es pot llegir al diari que algú demana, per les conseqüències dels propis actes,  compensacions o responsabilitats a algú altre, de manera que arribem a absurditats com que als paquets de tabac hi hagi de dir que Fumar pot matar, com si no ho sabéssim que fumar no és bo pel cos? O és que cada dia que passa som més infantils i encara ens han de dir que no posem els dits als endolls? I si els hi posem, la culpa del que ens passi serà de la companyia elèctrica?

Vivim creguts que tot gira al voltant de nosaltres, que tot ha d'estar al nostre servei, i per això hem construït aquests petits mons que són les ciutats a la mida dels nostres desitjos, però al mateix temps hem oblidat que més enllà dels seus límits hi ha tot un planeta que no es regeix ni per les lleis del mercat, ni pels capricis dels consumidors, ni per les voluntats polítiques de ningú. Deu ser cosa d'haver viscut al camp, però em costa compartir el punt de vista de tanta gent que es queixa de no haver pogut fer allò que ahir havia previst de fer.

Quan s'acosta la tempesta, per poc que es pugui, un s'ha de posar a cobert i esperar  que passi -deien al poble. Ahir, mentre queia la nevada, els pagesos posaven en pràctica aquesta lliçó d'humilitat que tenen ben apresa dels seus tractes amb la meteorologia i es posaven a recer aprofitant per fer endreça i esmolar les eines de cara al bon temps. A la resta, orgullosos com n'estem dels nostres cotxes i les nostres carreteres, la natura ens va tornar a fer memòria de la poqueta cosa que som a les seves mans.

El cos de les dones, 2

Quan el passat novembre vaig descobrir Il corpo delle donne, ja en vaig parlar. Però avui, Dia Internacional de les Dones, us convido que veieu el documental El cos de les dones dirigit per Lorella Zanardo el 2009.

En aquest treball es parla de l'ús que a la televisió italiana es fa del cos de les dones després de constatar que les dones reals estan desapareixent de la televisió i són substituïdes per una representació grotesca, vulgar i humiliant d'elles mateixes.

Lorella Zanardo presenta la gran pèrdua que suposa la cancel·lació de la identitat femenina que es produeix davant la mirada de tothom sense que hi hagi una reacció adequada, ni tan sols de les pròpies dones. En funció d'això, la filmació presenta una selecció d'imatges televisives que tenen en comú la utilització manipuladora del cos de les dones per explicar no només el que està passant a qui mira la tele, sinó també a qui mira però 'no veu'.

L'autora del documental diu que tenien l'objectiu d'interrogar-se i preguntar sobre les raons d'aquesta cancel·lació de la identitat femenina com si es tracté d'un pogrom al qual assistim com a espectadors silenciosos. A més, també es fa incidència en el fet que els rostres adults estan desapareixent de la televisió, fent ús de la cirurgia estètica per tapar els senyals del temps. I també es pregunta sobre les conseqüències socials de tots aquests canvis que afecten amb una violència mal dissimulada la imatge pública de les dones.

Ara que, tant en el món de la tele com en les relacions home-dona i també en l'àmbit de la política, el nostre país s'està italianitzant cada cop més, potser no és una mala pensada veure que és el que hi passa a Itàlia, sobretot després que hagi estat liderada per aquests exemplars d'home tant i tant cofois de la seva masculinitat.

Com que el vídeo complert dura 25 minuts, no l'he penjat sencer. Però aquí i aquí hi trobareu la continuació. I si el voleu veure amb subtítols en castellà, el trobareu en aquest enllaç.

Igudesman & Joo

Quant ahir en Tibau va proposar que pengéssim vídeos amb músiques dels 70, me'n vaig estar de posar la versió d'I will survive que fan dos bons músics que vaig descobrir gràcies al You Tube ja fa temps. Són el violinista rus Aleksei Igusdesman i el pianista coreà Richard Hyung-ki Joo, que després d'adquirir una sòlida formació clàssica han format un duet ben peculiar conegut com a Igudesman&Joo. Avui, però, no me n'estic: Al mal temps, bona cara!