Vam estar aquí, un dia érem vius...

Gràcies a la recomanació del Martí he pogut llegir Marques, un petit llibre de 70 pàgines de Bernardo Atxaga que ha traduit al català en Josep Maria Fonalleras. En aquest llibre, que comença amb l'evocació de les traces fetes per algú fa set mil anys en un bloc de pedra, Atxaga rememora les marques dels bombardejos de Guernika. I he de dir que de debò el recomano, perquè pel que fa a les discusions i les polèmiques sobre la necessitat de recuperar o no la memòria de la guerra civil espanyola -o de qualsevol altra guerra- i els seus morts, aquest és probablement el text més savi he llegit. Comença així:

En un petit museu de Milà hi ha una roca que es coneix com 'il Masso di Bormo'. No és una roca qualsevol. Està plena d'estries, de traços, de marques fetes amb un objecte punxant; marques que són línies rectes o lleugerament corbes, o que són figures radials, una mena de sols o asteriscos; marques que componen uns dibuixos que avui en diríem geomètrics.

Una placa col·locada al peu de la roca explica que va estar soterrada fins al 1956, l'any que una riuada i el consegüent moviment de terres la van deixar al descobert; explica també que la seva decoració abstracta la podem fer recular fins fa set mil anys. Segons els càlculs, va ser aleshores, en aquell moment de la prehistòria, cinc mil anys abans del naixement de Crist, que uns quants éssers humans es van ajupir davant la roca i la van marcar: van escriure-hi un missatge capaç de travessar setanta segles fins a arribar on som nosaltres.

No podem desxifrar el missatge en tots els seus detalls perquè no tenim a mà les referències que ens remeten a un determinat succés, com passa amb les pintures rupestres; la caça d'un bisó o la mort d'un guerrer. L'únic que podem afirmar davant 'il Masso di Bormo' és que les estries, els traços i les marques expressen el que és primordial, elemental; un missatge que, bàsicament, diu: "Vam estar aquí, un dia érem vius i vam estar aquí". [...]

Atxaga dixit.

Edgar Allan Poe: "El corb"

"[...]
I el corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d'un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sol ara i adés
i de l'ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar -mai més!"

Tot i que Edgar Allan Poe és considerat el mestre del relat fantàstic i de terror psicològic, és també autor del gran poema romàntic titulat El corb. A dalt hi he transcrit només la darrera estrofa, però aquí es pot llegir sencera la magnífica traducció que en va fer Xavier Benguerel.

Si no és El corb, busqueu algun altre dels seus poemes o dels seus relats i llegiu-lo en veu alta perquè avui , 19 de gener, aquesta serà la millor manera d'homenatjar Poe. Fa exactament 200 anys que va néixer a Boston per ensenyar-nos a mirar dins la foscor.

Entre Judea i Ashkelon

[Fotografia obtinguda a El País]

Tots aquests dies, mentre els rostres d'espant i desconcert dels nens de Gaza se'm sobreposaven a les cares alegres i il·lusionades dels nostres, en volia parlar, però les paraules se m'embolicaven com se m'embolicaven també els pensaments. No em resulta gens fàcil entendre aquesta guerra crònica entre àrabs i jueus mentre occident només es pronuncia atenent a les seves pròpies estratègies i necessitats.

Avui, però, les he trobades les paraules. No són meves, unes les trobareu en aquest vídeo que va fer i penjar al seu bloc en Josep Porcar a partir del poema Psalm que Paul Celan va escriure després de l'Holocaust nazi i que ara es pot llegir, també, mentre l'exèrcit d'Israel bombardeja la població de Gaza.

Les altres són en aquest poema que l'Albert Benzekry ha titulat Entre els turons de Judea i Ashkelon i ha penjat a Sega de mots. Llegiu-lo aquí, és punyent com aquesta maleïda guerra que sembla que ningú no vulgui acabar. Jo també penso que potser si que és en les paraules de Llull que hi ha la única solució, però malauradament ni el déu dels jueus ni el dels musulmans, i probablement tampoc el dels cristians, han estat mai gaire disposats a entendre’s per amor. Hi ha mala peça al teler quan la violència dels homes es vol justificar amb arguments religiosos i es tapa, així, la veritat d'aquest déu cocaïnòman disposat a anihilar el veí per una ratlla més, per uns metres més, per una franja més... Si només es poden aconseguir amb sang i amb dolor, maleïdes siguin les promeses dels déus, la de la Terra o la del Paradís!

Una bicicleta BH blanca

Quan en feies 7, t’expulsaven del paradís. Aquell any anaves a doctrina i per Corpus, vestit amb un ridícul uniforme blanc, combregaves per primera vegada, ja tenies –es deia- ús de raó. No sabies pas que volia dir que ja tenies ús de raó, però aviat et vas adonar que et costava fer res sense la por de pensar si era o no era pecat i que tot sovint, i passant molta vergonya, li havies de confessar al mossèn tot el que havies fet, dit o pensat.

No va ser d’un dia per l’altre, però en poc temps et vas trobar descavalcat del món en què havies viscut els teus primers set anys, i els misteris de la infància que fins aleshores havien regit la teva vida, es van esvair. Aquell home brut que t’havia fet tanta por era l’escura-xemeneies, no era pas l’home del sac, aquella llavor ingràvida que travessava l’aire no era un àngel a qui es podien demanar desitjos, i els Reis que arribaven aquí i allà i en una nit omplien de màgia tots els balcons de totes les cases de tots els nens, no eren pas qui tu creies que eren.

Quan Nadal va ser a prop, vas anar a buscar branques i molsa a la font de Cal Matador per fer el Pessebre. Però estaves una mica desconcertat i no sabies si com fins ara havies d’escriure la carta als reis o aquest ja era un acte absurd que no calia fer. T’hauria agradat tant aquella bicicleta BH blanca que havies vist, però els darrers mesos tot havia canviat, tenies ús de raó i el que fins llavors havia estat màgic havia desaparegut, era mentida.

Aquell desembre el teu pare te’n va parlar, d’aquesta i d’altres veritats, de perquè ell feia dues feines a l’hora, del que costava pagar el lloguer ara que ja no vivíeu amb els avis, del que volia dir ser rics o pobres –i vosaltres éreu més a prop dels segons que no pas dels primers-, d’acceptar que hi ha prioritats més importants que les joguines. Vas voler créixer i a contracor li vas dir que ja no la volies aquella bicicleta BH blanca, que ja eres gran i que ho entenies, que amb qualsevol cosa –una pilota, potser- ja et conformaves.

La nit del 5 de gener anàreu com sempre a esperar els Reis a l’entrada del poble i vas reconèixer per primera vegada aquells cavalls que tantes vegades havies vist a ferrar al costat de casa teva. Tot ho miraves d’una manera nova i estranya, sobretot els ulls dels nens, més petits que tu, que mai abans no havies vist com brillaven davant d’aquell miratge. Aquesta vegada, però, no tenies pressa de tornar a casa, ja no hi havia cap misteri per descobrir i t’hi van haver d’arrossegar. Quan tot just éreu al portal -semblava que el teu pare no volgués acabar d’entrar- vas reconèixer una veu que cridava el teu nom. Al tombar-te vas quedar meravellat i mut, era un dels patges que ajudaven els Reis a repartir els regals pel poble que baixava pel teu carrer a cavall d’una impressionant bicicleta, una BH blanca com la que tu havies somiat. En arribar a la teva alçada et va preguntar el nom, i quan es va assegurar de qui eres et va dir que aquella bicicleta te la duia a tu, que era teva. Abans d’atrevir-te a agafar-la vas mirar el teu pare i vas veure, als seus ulls, la mirada de tots aquells nens, més petits que tu, que esperaven plens d’il·lusió la màgia d’aquella nit.

Quaranta anys més tard, n’han passat moltes de coses i has viscut uns quants desenganys, però encara es manté impertorbable aquella llum blava de la mirada del teu pare, tota la màgia que vas sentir amb la teva bicicleta BH blanca i la certesa de què la nit d’aquest 5 de gener tornaràs a ser molt a prop del paradís.