Avui que fa 25 anys que Joan Vinyoli és mort, torno a llegir a poc a poc els seus versos. La seva poesia em guanya una altra vegada i comprovo com els seus poemes creixen més i més cada dia que passa. Per això, tot i l'homenatge que aquest vespre es farà a l'Ars Santa Mònica, organitzat per aquesta institució i la ILC, des d'aquí també us convido a retre homenatge a la seva poesia escoltant el poema CERCLES recitat per Feliu Formosa, o llegint-lo:
CERCLES
Un altre cop vols agitar les aigües del llac. Està bé, però pensa que no serveix de res tirar una sola pedra, que has d'estar aquí des de la matinada fins a la posta, des que neix la nit fins al llevant -tindràs la companyia de les estrelles, podràs veure l'ocellassa de la nit negra covant l'ou de la llum del dia nou-, assajant sempre cercles, per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla -i mai potser no n'estaràs segur- que has assolit el cercle convincent.
Aquest apunt també s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’, perquè si després d’haver llegit Ningú ha escombrat les fullesvaig dir que allà es parlava de la vida oculta o “de la zona fosca del viure”, ara a Londres nevat hi trobem un narrador molt peculiar –sabem que es diu Jordi- que ens parla d’alguna cosa més que de literatura, que no només es limita a explicar-nos els fets que passen en cada un dels sis contes que componen el llibre, sinó que sobretot ajuda el lector a fer un exercici d’immersió en la vida dels personatges i del mateix narrador.
Al capdavall, tot allò que passa en els contes de Londres nevat només és un suport per transportar el lector a l’ànima dels personatges. I en això Llavina és un mestre, perquè és capaç d’enriquir molt i molt la narració gràcies a un ús precís i incisiu del lèxic i a la seva formidable capacitat per descriure els objectes, les olors i els gustos i també, aquesta vegada, els sons i les músiques que sonen i ressonen a la ment dels personatges. Feu la prova de llegir els contes escoltant alguna de les cançons que hi apareixen.
Però Llavina encara utilitza un altre recurs molt interessant a l’hora de dur el lector a la intimitat més fonda dels personatges per explorar-la plegats. Aquest recurs ha consistit en trencar les cotilles pròpies del narrador tradicional i deixar que aquest es confongui amb l’autor, de manera que s’estableix una complicitat molt forta amb qui llegeix, com quan s’atura la narració per reflexionar sobre el fet literari. A mi m’ha agradat i interessat el joc d’anar i venir del narrador i el joc que estableix amb el lector sobre què és realitat i què és ficció, que d’alguna manera es conclou a El branquilló de til·ler quan s’afirma que tot el que s’escriu acaba sent veritat. La recerca sobre l’espai en el qual es dissol la frontera entre veritat i ficció és un dels grans temes d’aquest llibre, i cal no menystenir-lo, perquè és justament en aquest espai indefinit on habiten les emocions que la literatura ens pot proporcionar.
La literatura no m’interessa si no és viscuda, i si no ho és, difícilment emociona, però els contes de Londres nevat traspuen emocions més enllà de les paraules. Ho dic perquè l’àmbit dels silencis i dels oblits és l’altre tema del llibre. En els cinc primers contes és compartit l’interès per tot allò que, tot i que els altres no ho poden veure, és al moll de l’os de les nostres vides i les configura de tal manera que som allò que s’amaga, a vegades a les golfes dels records i a vegades a les de l’oblit. I així ho diu el narrador a Hand&Racquet: “El record va sorgir del no-res amb una força insospitada.[...] irrompia des del que jo mateix, en un dels meus pensaments sofisticats, alguna vegada havia anomenat ‘el sepulcre dels records’. I del cor de la memòria –sepulcre curull-, d’aquesta tomba de la qual tant sovint s’alcen focs follets que ens deixen l’ànim abaltit, va expandir-se centrífugament i va anar seduint la meva consciència extensa amb fragments de dies que jo feia molts anys que havia oblidat.”Als personatges de Londres nevat els espeteguen els records al davant per retreure’ls vivències que sembla que tornin del més enllà com passa a Un tal Amat i a El cosinet andalús o, ben bé al revés, construeixen records –com ho fa la Laura de Nosaltres també esperem- per ocultar l’absència: “La dona havia parlat durant els dos últims anys i mig a un esperit. Havia fet créixer una animeta amb les seves paraules.”
Si bé els cinc primers relats són contes hivernals, en tots l’acció transcorre pels volts de Nadal i tots ells són poblats de fantasmes, el cas del sisè és ben diferent. El branquilló de til·lerés ple de llum i l’autor, que fa ben explícita la seva presència, hiexplica una peculiar història d’amor. En contrast amb els personatges ombrívols dels altres relats, les dones i els nens d’aquest són ben vius i tenen una consistència que es projecta amb força cap al futur. Aquest és un relat ple d’optimisme en el qual es parla de la necessitat de fixar la memòria (la besàvia que transmet el saber als besnéts), de construir la realitat amb paraules, de la fortalesa de les dones, del pas del temps que deixa senyals en la natura sense dramatisme i de l’assumpció de la mort com una part del curs de la vida, mitjançant la imatge extraordinària d’una guineu ofegada en un rec que sempre flueix: “El que hi havia dins el rec, de través com una precària passera enfonsada, era el cos d’una guineu que hi devia haver caigut feia unes quantes setmanes, potser mesos i tot.[...] en va palpar el cos descarnat, que havia quedat com enrampat, i que amb prou feines oposava resistència a l’aigua que corria per sobre i que el confonia. El corrent s’havia endut la fetor de la putrescència, havia rentat el cos execrable i malmès.”
A Londres nevat Jordi Llavina ens ensenya a dirigir la mirada no només als fets, sinó també a cada una de les petites coses que sovint ens passen desapercebudes, però que són les que expliquen la condició humana de cada individu, les seves ombres o les seves il·lusions. I ho fa no només trencant barreres entre realitat i ficció, sinó bastint els seus relats amb un llenguatge propi moltes vegades de la poesia. Aquest llenguatge és el que dota aquests contes de diverses capes de lectura, des de la mera acció de la superfície fins als pensaments més ocults de cada personatge. Penso que això és el que fa diferent i atractiva la seva obra narrativa que, amb aquest llibre, ha fet una gran passa endavant. Si fa un any i mig us recomanava la lectura de l’anterior llibre de relats de Jordi Llavina, ara us dic que heu de llegir Londres nevat, i no només perquè gaudireu la bellesa intrínseca del text, sinó perquè aquest és un llibre ple de veritat.
Tant per la seva obra, com pel que representa per a mi la figura de la Teresa Pascual, m'hauria agradat molt poder ser aquest vespre a Gandia. Però tot i que no m'ha estat possible anar-hi, he tingut l'alegria i el gust de poder participar aRebel·lions, el llibre d'homenatge. Temps enrere m'hi va convidar l'Àngels Gregori, ànima de la iniciativa, i llavors vaig escriure aquest text que vaig titular Teresa Pascual. Una poesia sense por de la veritat. Avui, coincidint amb l'homenatge el faig públic; diu així:
Jo vaig arribar a la teva obra, Teresa, a través d’El temps en ordre, i les grans afinitats que en aquesta primera lectura vaig descobrir, van ser les que van propiciar aquell recital conjunt a la Kinzena Poetika -el 2003, jo encara inèdit- que vam titular 'Els contorns del temps' i que es va fer després d’una rocambolesca “cita a cegues” en la qual hi van intervenir diverses persones. La Maria -que em coneix prou- després d’haver-te sentit recitar poemes d’El temps en ordre a la ràdio amb en Jordi Llavina, me’n va regalar un exemplar. Poc després que jo l’hagués llegit, el Jordi Boldú em van oferir que fes una lectura dels meus poemes a la Kinzena Poetika de Vilafranca del Penedès amb qui jo volgués. I jo, que en aquells moments em trobava profundament immers en els versos que tu havies escrit, vaig demanar sense ni tan sols conèixer-nos, que em deixessin fer el recital amb tu. Els organitzadors de la Kinzena tampoc no et coneixien, però es van moure amb tanta agilitat que la nit del mateix dia que vaig fer la proposta ja havien contactat amb tu. Vas estar molt generosa perquè tot i que ni sabies qui jo era ni m’havies llegit mai, vas acceptar acompanyar-me en el recital.
No va ser fins uns dies més tard que vam posar rostre a les nostres veus i que, en dues sessions maratonianes i agradabilíssimes, vam preparar el recital seguint un mètode molt interessant: cadascú va triar els poemes que volia que llegís l’altre. És probable que tot això pugui semblar purament anecdòtic, però per a mi va serprovidencial, ja que fins llavors ni jo mateix havia donat massa valor als meus versos ni gairebé ningú no en sabia res del que jo escrivia. Però tu, Teresa, de qui jo admirava la poesia que acabava de descobrir, et vas esforçar a fer-me adonar que sí que en tenien de valor els meus poemes. I aquest fet, que una poeta de la teva vàlua em digués que li agradava el que jo escrivia, em va donar una força que llavors no tenia. Mai no t’agrairé prou que aquell 14 d’octubre ens poguéssim presentar junts davant del públic, perquè en aquells moments van començar moltes de les coses que després he viscut.
Va ser després de tot això que vaig poder llegir els llibres anteriors a El temps en ordre i, finalment, Rebel·lió de la sal. Quan ara fa un any vaig llegir aquest últim llibre, primer ho vaig fer ràpidament, però de seguida van venir noves lectures molt més pausades en adonar-me que havies fet una passa important amb aquesta nova obra, ja que tot i la cruesa del tema els poemes estan esculpits des de la quietud i el silenci.
Em sembla que ens posaríem fàcilment d’acord –alguna vegada t’ho he dit- si afirmés que la teva manera de construir la poesia és molt semblant a la manera de l’escultor Chillida de buidar la pedra, ja que aconsegueix que no sigui tan important el bloc de mineral com ho són, en canvi, la llum i l'aire que l’envolten i el travessen. Els teus versos són -per a mi- com aquests blocs de pedra que en la seva quietud es converteixen en testimonis de la veritat.
Crec que tu, Teresa, esculpeixes la poesia, perquè llegint-te tinc la sensació que hi ha hagut una feina meticulosa que ha consistit en anar eliminant pacientment de cada vers, com l'escultor ho fa de la pedra, tot allò que no sigui estrictament necessari, tot allò que no contingui veritat, fins arribar a l’estrany equilibri que converteix en emoció poètica la fragilitat de les paraules. Molt probablement sigui això el que fa que la teva poesia tingui, a l’hora, la densitat i la fluïdesa tan característiques que té. Despulles el vers fins que ja no sobra res, però tampoc no hi falta perquè cada paraula que has emprat ha adquirit una solidesa extraordinària al desprendre’s de qualsevol nosa supèrflua. No sé si m’equivoco, però em sembla que és d’aquesta manera que la teva poesia adquireix la capacitat de donar cos i forma a tot allò que ens resulta inexplicable i la capacitat, també, de fer-nos sentir el tacte del silenci i el so de la quietud.
Per a mi, com a lector, la teva és una poesia sense por de la veritat que em permet recórrer espais fronteres que sovint són difícils de concretar. I així, sense por, cal que la llegim, mastegant i paladejant cada vers per reconèixer tot el gust de les poques veritats que ens són comunes i indiscutibles. I perquè entenc, finalment, que una de les coses que amb força ens ha unit des del primer dia és l’interès per la poesia que cerca la grandesa de viure en els detalls més petits del món, per a tu aquests dos poemes brevíssims:
Pier Paolo Passolini ja va avançar que "la televisió era a punt de destruir la poètica potencialment expressada pel rostre humà", i ara, 34 anys després de la seva mort aquesta afirmació és una evidència aclaparadora. Cada dia que passa em miro menys programes de televisió, els informatius, algun30 minuts i poca cosa més. I si accidentalment entro a Tele5 o Antena3, en torno a sortir a tota pastilla fugint dels espectacles vomitius que aquestes televisions ofereixen a totes hores i dels quals sembla que s'encomanin, de tant en tant, també les cadenes públiques.
A banda de l'exposició i subhasta públiques de les vísceres d'un grapat de personatges que no aporten res de res i que només embruteixen els espectadors, cada vegada més la televisió només presenta la cara més degradada i degradant de cada un de nosaltres, però sobretot de les dones. En el seu cas, el cos s'ha convertit en mercaderia que s'exposa públicament i fins i tot ja es considera normal la seva alteració, amb tantes intervencions quirúrgiques i patiment com calgui, perquè compleixi uns estàndards uniformitzadors.
És clar que hi ha algú, potser els productors i distribuïdors de productes de gran consum, a qui surt més a compte que canviem i adulterem el nostre cos -sobretot les dones- que no pas haver de satisfer les demandes personalitzades de cada un i cada una de nosaltres. Es veu que no els convé la diferència perquè s'encariria el sistema de producció, perquè si ens declarem diferents potser ja no els comprarem l'uniforme i, sobretot, perquè si ens podem desprendre de la necessitat d'imitar els models que se'ns imposen des dels programes televisius, potser decidirem per nosaltres mateixos i això -ja se sap- posaria en perill l'actual sistema de consum.
El que vull dir ho explica, millor que no pas jo, el blog italià Il corpo della donne . Allà és on he descobert el reportatge de 25 minutsque us convido a veure, cliqueu aquí i no us faci mandra perquè no us decebrà. També es titula El cos de les dones, i parla de l'ús que se'n fa a la tele. Es constata que les dones reals estan desapareixent de les pantalles i són canviades per una imatge vulgar i humiliant de la figura femenina. Es tracta de prendre la identitat a les dones fent, fins i tot, que siguin elles mateixes que hi participin activament a partir de l'engany de creure que per ser vistes i tenir èxit han de complir uns estàndards de bellesa que les fa totes idèntiques, amb un mateix nas i rostre sense arrugues, uns llavis inflats i uns pits turgents fins al paroxisme.
El cas és amagar allò que a cada una la fa diferent i important per ella mateixa, ocultar les seves cicatrius vitals, les marques del temps viscut, la història personal i els sentiments. Així, quan totes les dones siguin una sola dona, s'haurà imposat el pensament únic o, sense subterfugis, s'haurà extingit la seva capacitat de decidir sobre la pròpia vida. Arribats aquí, només resta que ens preguntem a qui és que fan tanta por les dones?
Ja fa uns quants dies que estic una mica allunyat del bloc, la feina mana. Fa una estona, però, hi he tornat i he tingut una sorpresa molt agradable quan he descobert que la Núria parla de 'De secreta vida'a Nebuloses, el seu bloc. És curiós i estrany, perquè tot i que treballem plegats la Núria no me n'havia dit res i ara he descobert aquest post que li agraeixo molt i molt.
Tot i els anys que fa que coincidim a la feina, em fa l'efecte que la Núria de Nebuloses l'he coneguda sobretot quan em va convidar al Club de lectura de Sant Sadurní o quan vam estar plegats en un taller de blocs en el qual va néixer el seu, és a dir, fora dels espais que compartim diàriament, com si les hores de feina fossin només un parèntesi en el flux de la vida.
L'octubre de 1981, Miquel Peris i Segarra va escriure dotze bellíssimes proses poètiques en les quals dialoga amb un jove grumet a qui ell anomenà Gerard. En elles, el contrast entre l'edat del jove Gerard i la del poeta serví a Miquel Peris per reflexionar sobre un dels seus temes predilectes, la confluència d'Eros i Tànatos. Miquel Peris encara viuria sis anys més, però sembla que aquella tardor sentia a prop seu la presència de la mort, i aquest pressentiment va fer que les seves paraules busquessin refugi en el jove Gerard que l'escoltava en silenci sota un emotiu adagi d'Albinonio que, més tard, llegiria des de l'andorrana vall les Cartes a Gerard.
Avui, mentre passejava amb els meus morts i recordàvem com ens hem estimat, he tornat a pensar en allò que el Miquel va escriure pocs dies abans de Tots Sants. Per això us convido a llegir la cinquena de les cartes, que diu:
"Avui he estat amb els morts. M'he passejat els marges i voreres on el xiprer enlaira sa verticalitat. Quatre magres i barrasecs caronts de cara groga cremen un cigarret mentre els fossaires comboien un taüt. Marbres colpits i títols esperpèntics guarneixen malmenats. Un capellà fotut de pressa eixarma tirallongant uns precs. Després, quan tots se n'han anat, a un capollet vermell, guaita d'un roserar, li he mormolat un vers a cau d'orella. Amor i mort, Gerard, junyits al mateix jou, renovellant la vida.
M'ha soplujat la pau i solitud d'un tardorenc capvespre al vell casal dels morts."
[Miquel Peris i Segarra: Obra completa (addenda), Societat Castellonenca de Cultura - Biblioteca de contemporanis XXXVIII, Castelló de la Plana, 1984]
Una besada per tu, Miquel, i també per tots els altres!
+-+copia.jpg)
.jpg)
