Pel 2010...

La nit es glaça

[Michelangelo Buonarroti: Sibil·la Dèlfica, 1509]

És Nadal i la pluja que cau amb parsimònia sobre els camps, convida al recolliment. Mentre una verge diu l'oracle, amb la mà oberta miro de copsar l'enginy i les veus dels picapedrers, la suor i l'empenta dels seus braços. Els murs són plens de marques que han travessat el temps com les paraules de la Sibil·la que enlaira el seu cant sota les voltes de pedra. L'escolto mentre sento com em llampeguegen a l'espinada tot de records que no em pertanyen. I la nit es glaça.

Proust/Pinto: 'Combray' en català

De tot el que vaig viure a la Universitat, una de les coses de les quals en tinc més bons records, és de les lliçons del Dr. Antoni Vilanova. A mitjans dels anys 80 vaig tenir la gran sort de poder assistir a les seves classes d'estètica literària, que aquell curs -devia ser l'any 1984 o 1985- es van centrar en la novel·la europea dels segles XIX i XX. Entre les moltes lectures que vàrem fer, en recordo sobretot tres amb molta claredat: la de Nana de Zola, la de La Regenta de Clarín, i sobretot la de Pel camí de Swann de Proust.

De la lectura que en aquell moment vaig fer de l'obra de Marcel Proust encara en conservo les anotacions que vaig fer i les reflexions que va propiciar. Aquella novel·la em va ensenyar a descobrir camins que fins aquell moment desconeixia del tot. Per això, sempre més he estat agraït al mestratge del professor Vilanova i a la traducció que en va fer el poeta Pedro Salinas, perquè sense la tutela del primer i el bon ofici del segon, jo no hauria pas pogut accedir com ho vaig fer a les entreteles de Pel camí de Swann.

Tot i que hi ha traduccions al català d'aquesta obra de Marcel Proust, no l'he tornat a llegir. Però ara sí que ho faré. Des d'ahir que tinc a les mans Combray, el primer dels llibres de A la recerca del temps perdut, traduït pel Josep Maria Pinto, company blogaire i poeta. Hi ho faré perquè ja em van agradar alguns fragments que va penjar al seu bloc i perquè aprofitant la tarda plujosa i freda d'avui, i amb l'ajut de les meves velles anotacions, he rellegit alguns dels paràgrafs que fa un grapat d'anys em van colpir.

I vint-i-cinc anys més tard, passats pel sedàs del català bell i precís que en Josep Maria Pinto ha fet servir per la traducció, m'han tornat a colpir i he retrobat -ara en la meva llengua- algunes de les sensacions que vaig descobrir llavors. Com quan el temps queda en suspens i els secrets el travessen: "No se sentia cap soroll de passes pels caminals. Dividint l'alçada d'un arbre incert, un ocell invisible s'enginyava a fer que la jornada li semblés més curta, tot explorant amb una nota prolongada la solitud circumdant, però en rebia una rèplica tan unànime, un xoc de retorn tan redoblat de silenci i d'immobilitat que semblava que acabés d'aturar per sempre l'instant que havia mirat de fer passar més de pressa. La llum queia de forma tan implacable d'un cel immòbil que hom s'hauria volgut sostreure de la seva atenció i, fins l'aigua adormida, el son de la qual irritaven perpètuament els insectes, somiant sens dubte algun maëlstrom imaginari, augmentava la torbació en què m'havia llançat la vista del flotador de suro, perquè semblava arrossegar-lo a tota velocitat sobre les extensions silencioses del cel reflectit; quasi vertical, semblava a punt de submergir-se, i jo ja em demanava, sense parar esment al desig i el temor que tenia de conèixer-la, si no hauria de fer avisar la senyoreta Swann que el peix mossegava l'ham,..."

Pel que he pogut llegir, ja puc dir que em sembla que la qualitat de la traducció d'aquest llibre, que es presenta dimarts, és tan important que els noms de Marcel Proust i d'en Josep Maria Pinto seran des d'ara inseparables pels lectors en català. Moltes gràcies, Josep Maria, per la teva feina curosa i delicada; i l'enhorabona!

'El respirar dels dies' de Josep M. Esquirol

Ja fa unes quantes setmanes que vaig llegir aquesta -com diu el subtítol- reflexió filosòfica sobre el temps i la vida, però en vull parlar perquè m'he adonat que, a mida que han anat passant els dies, les idees que l'autor hi aboca han anat creixent dins meu i han fet pòsit. L'assaig El respirar dels dies de Josep Maria Esquirol no és un d'aquests llibres que et passen per les mans sense pena ni glòria, i si bé n'hi ha que et diverteixen o d'altres que t'inquieten, la virtut d'aquest és que et convida a la serenitat. I això encara té més mèrit si tenim en compte que allò de què l'autor parla durant els nou capítols del llibre, no és altra cosa que l'etern tema del temps -i no sabria dir si això és una paradoxa o només ho sembla- que ens preocupa tant i que ocupa, cada dia a una hora o altra, els nostres pensaments.

Però així com tendim a angoixar-nos perquè ens sembla que el temps ens passa cada vegada més de pressa, o perquè sabem que no hi ha volta enrere i que allò que hem viscut ja és per sempre i no ho podrem tornar a viure d'una altra manera que com ho hem fet, Josep Maria Esquirol crida l'atenció sobre la riquesa que el pas del temps ens aporta. No és debades que al tercer capítol, dedicat a la irreversibilitat, l'autor afirma que el que vivim no té preu precisament perquè només té preu el que és intercanviable; però la vida no es pot canviar.

També es parla de l'excés i el temps accelerat, de la necessitat actual de cremar etapes i de consumir novetats, siguin ginys o informació, i de com tot plegat ens ofega i no ens permet mesurar la dimensió real del viure. Ho volem tot, ja siguin vivències, informació o possessions, però els dies tenen ara la mateixa durada que abans, i és el mateix delit de viure-ho tot el que ens fa sentir atapeïts de vida, estressats; i en canvi, només si som capaços de desbrossar el nostre voltant i d'aturar-nos a mirar el que roman i no el que passa, podrem percebre sense dolor el pas del temps a través nostre: Significativament, de fer la vida més agradable se'n diu també fer-la més 'passadora'. En no oferir resistència, i ser un tot amb el flux, no hi ha fregament, i menys encara xoc frontal i oposició. És aleshores que tot esdevé més fàcil. [...] I sí que, excepcionalment, succeeix que en no fer cap esforç per sostreure's a l'escolament, desapareix la percepció del temps per donar lloc a una mena de placidesa i d'intemporalitat. Tal vegada això passa perquè quan dues coses es mouen a la mateixa velocitat i en el mateix sentit aleshores sembla que res no es mogui.

Llegint aquest llibre de Josep Maria Esquirol, sovint he pensat en la saviesa d'aquells que han estat capaços de defugir la llum falsa dels miralls i han acordat la seva vida als ritmes de la natura fins a ser la terra en la qual viuen. D'això i de tantes altres coses concomitants amb aquesta, és del que parla l'assaig El respirar dels dies, la lectura del qual recomano ara que els vespres, més llargs, conviden a repensar la pròpia vida abans no tornin els esclats de llum i saba de la primavera. És convenient que ens aturem de tant en tant i corregim la nostra posició en el món, i els mesos de tardor i hivern hi ajuden: Tal vegada la veritable experiència mística consisteixi en una mena d'alienació similar a la de la nit: no dissoldre's per predre's, sinó dissoldre's per després recuperar-se, això sí, no pas en un 'ego' més inflat, sinó en un sí mateix més humil.

Abans que morís, vaig sentir el Dr. Jordi Sabater Pi que deia que el gran error de l'ésser humà era haver-se cregut per damunt de les altres espècies del planeta i que això i no res més és el que ens ha dut a destruir-lo i a destruir-nos com ho estem fent. Potser sí que aquest és el nostre gran pecat, i només hi hagi esperança si som capaços de respirar pausadament, sense inflar-nos el pit fora mida, al mateix ritme que ho fan la terra i els dies.

Malalties oblidades

El 1994, quan es va produir el genocidi de Ruanda, vaig poder col·laborar en l'elaboració d'una carpeta de gravats i poemes a favor de Metges Sense Fronteres. Però quan aquell projecte es va acabar, em vaig adonar que si realment volia ajudar i no només treure'm de sobre la mala consciència del moment, era més important una petita ajuda sostinguda que una gran ajuda puntual, i per això em vaig fer soci de MSF.

Ara ja fa 15 anys que en sóc soci, i a banda d'una aportació econòmica regular i de participar en la difusió d'alguna campanya no he fet gran cosa més. Però tot i així paga la pena, perquè el que a nosaltres ens sembla xavalla té molt valor als països pobres: Amb 100€ es pot tractar amb retrovirals un nen malalt de sida tot un any, amb 20€ n'hi ha prou pel tractament complet de 12 adults que pateixin chagas, 160€ són suficients per comprar els medicaments per tractar un malalt de kala azar, amb 60€ es pot fer el diagnòstic de la malaltia del son a 6 persones, amb 70€ n'hi ha prou per tractar un afectat de tuberculosi durant mig any i només 20€ són suficients per pagar el tractament de la malària a 55 nens.

Alguna d'aquestes malalties, com la sida, ens és familiar, i els més grans sabem que és la tuberculosi o paludisme i tenim referències de la malària. La malaltia de chagas, la del son o la de kala azar ens són, en canvi, desconegudes. Però totes sis tenen una cosa en comú, i és que per totes sis hi ha tractament però no interessen gaire a les companyies farmacèutiques perquè són, en la majoria de casos, malalties amb una incidència molt alta entre les capes de població que no es poden pagar el tractament. No són malalties rendibles, ho és molt més investigar sobre la vacuna de la grip A perquè tot i que afecta a menys població, des dels països rics estem disposats a pagar el que calgui per tenir-la.

Metges Sense Fronteres crida l'atenció, en la CiberMarató d'aquest any, sobre aquestes malalties oblidades i sobre el fet que tot i que hi hagi possibilitats de curació no es faci res. Per això apel·lo a la capacitat d'ajudar de cadascú de nosaltres; i ja ho sé que aquestes campanyes es basen en tocar la fibra sensible o que això pertocaria als governs i probablement és responsabilitat de les grans companyies multinacionals -ja m'ho han dit diverses persones-, però es tracta de no amagar-se davant la gravetat del problema. A aquestes alçades ja hauríem d'haver après com ens van les coses quan no agafem el toro per les banyes i ens amaguem darrera la responsabilitat dels altres. Per això, si podem, deixem-nos de punyetes i donem un cop de mà a qui el necessita!